Annals dels soviets

El rock, sota la falç i el martell

La música rock no va ser només un maldecap per a Occident. El bloc soviètic també va patir les conseqüències d’aquell so rebel i inconformista. Tot seguit, fem una radiografia de l’empremta que el rock va deixar a l’antiga URSS. I analitzem com es va obrir camí entre els entrebancs del totalitarisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un moment molt especial

L’any 1989, el replegament militar i polític de la Unió Soviètica tenia conseqüències a tot l’Est. Al febrer, les tropes soviètiques abandonaven l’Afganistan i els comunistes renunciaven a liderar Hongria proposant un sistema multipartidista. Al març, l’URSS celebrava les seves primeres eleccions relativament lliures i amb candidats no comunistes des de 1917. Al juny, Solidaritat guanyà les eleccions poloneses. El bloc oriental s’esfondrava, i no sols políticament. Després de setanta anys exercint un control ferri sobre la cultura, el 12 i 13 d’agost d’aquell any l’Estadi Lenin de Moscou va acollir algunes de les bandes de hard rock i heavy metal més importants del moment: Skid Row, Cinderella, Bon Jovi, Mötley Crüe, Ozzy Osbourne i Scorpions.

Els motius de l’organitzador del Moscow Music Peace Festival, el mànager Doc McGhee, que no sols ha tingut com a clients els artistes esmentats sinó també grups com Kiss, Guns ‘N’ Roses i Ted Nugent, eren més aviat poc altruistes. Tot i que sempre ha defensat la seva intenció de fer un “Woodstock de l’Est”, hi ha qui diu que l’origen de tot va ser un arrest per possessió d’una gran quantitat de marihuana. Veient que podia acabar a la presó, McGhee va oferir els seus contactes al món del rock per organitzar campanyes antidroga com a servei a la comunitat i va fundar la Make a Difference Foundation per combatre la drogoaddicció arreu del món, també a la Unió Soviètica. Com és evident, per a les bandes que representava, tocar a Moscou també era una oportunitat d’or. Significava entrar en un mercat que les havia tingut vetades... i on tenien milions de seguidors, perquè l’URSS tenia una subcultura rockera que, després d’una batalla contra el règim que havia durat tant com la Guerra Freda, estava a punt de vèncer.

Els rockers soviètics

El final dels anys 40 i inicis dels 50 van veure néixer els stilyagi, ‘estilosos’, joves que vestien inspirats en la moda occidental i que ballaven el jazz i el swing que molts havien descobert travessant Europa amb l’Exèrcit Roig. Si bé la mort de Stalin el 1953 va suavitzar la repressió, els mitjans els ridiculitzaven i el perill de ser arrestats continuava ben present. Els afortunats que podien aconseguir discos occidentals van començar a fer-ne còpies impreses en radiografies velles —el material més assequible que podien aconseguir. Aquesta idea tan enginyosa i el mercat negre que va originar, però, va dur molts d’aquells joves soviètics a la presó o, encara pitjor, a camps de treball. Al cap i a la fi, no només distribuïen música prohibida sinó que, a més, comercialitzaven productes sense autorització de l’Estat. Coneixedor d’aquest fenomen, el 1958 un informe de l’OTAN recomanava valorar el rock and roll com a eina propagandística contra el bloc oriental.

Si els nord-americans es van rendir a la British invasion, ni tan sols el Teló d’Acer que dividia Europa va impedir als Beatles, els Stones i companyia arribar a la Unió Soviètica. La propaganda capitalista, via emissores com Radio Free Europe i Radio Liberty, també incloïa el rock, que els joves van poder escoltar i enregistrar en cintes a casa i sense córrer tants riscos. Van aparèixer les primeres bandes de rock soviètiques: Revengers, a Riga; Wanderers, a Leningrad; Slaviane, a Moscou... El cantant de Slaviane era Alexander Gradsky, un personatge cabdal per a l’escena perquè havia protagonitzat el primer concert de rock de la història de Rússia amb només 13 anys i perquè va ser pioner abandonant les versions de grups estrangers, començant a compondre i cantar en la seva llengua. Un canvi crucial. Aconseguir instruments, però, era pràcticament impossible, i aquells primers músics van haver de fer servir l’enginy un altre cop i van desmuntar micròfons de telèfons públics, van robar altaveus de propaganda governamental del carrer... tot un esport de risc a fi de poder tocar.

Sense sortir de l’underground, el rock en rus va representar una revolució i va aconseguir un seguiment que uns anys abans hauria semblat impossible. Les autoritats se’n van adonar i, durant el període Brejnev (1964-1982), van intentar controlar el moviment, començant per eliminar les tensions entre els rockers i el Sindicat de Compositors, l’únic autor legal de cançons a l’URSS. Els van oferir reconeixement professional, permís per actuar i treure discos a través de la discogràfica estatal, Melodiya, a canvi de suavitzar la música, les lletres i l’aspecte. Alguns, per aconseguir una forma legal de guanyar-se la vida i evitar més problemes, es van convertir en bandes autoritzades que van gaudir d’una gran popularitat i van fer que, durant força temps, el problema del rock semblés que s’havia solucionat. Els qui no s’hi van conformar, en canvi, van trobar encara més dificultats i, fins i tot, van ser víctimes de les recomanacions d’un KGB que no només dedicava cada cop més diners a bloquejar les emissions de les ràdios occidentals sinó que, a més, volia que els músics russos reduïssin la càrrega ideològica de les seves creacions. Organitzar o tocar en un concert de rock no autoritzat podia costar l’expulsió de la universitat i, consegüentment, la pèrdua de la pròrroga del servei militar. Per tot això, el rock es va anar reduint a pisos particulars i a concerts privats per als amics.

El rock havia quedat molt tocat, però el 1972 Boris Grebenxikov va fundar Aquarium a Leningrad. Aquesta banda, que va treballar en gèneres que van del folk al post-punk, va créixer lentament i, als anys 80, i durant dues dècades, va ser un puntal del rock soviètic. L’arribada del punk, a finals de la dècada, no va influir gaire significativament en la música. En canvi, però, va afectar molt l’aspecte, el contingut de les lletres i l’actitud als escenaris dels músics, tot i que també va tenir la seva expressió en grups com Avtomatitxeskie Udovletvoriteli (‘Els satisfactors automàtics’) o Grazhdanskaia Oborona (‘Defensa civil’) el líder del qual, Igor Letov, era un ultranacionalista rus a qui el KGB va arribar a fer tancar en una institució de salut mental.

El 1979, Elton John va ser el primer músic de rock occidental que va tocar a Rússia. Va haver de seleccionar, això sí, cançons que el règim no considerés polèmiques i va moderar el seu vestuari per no escandalitzar ni contaminar els assistents amb la seva extravagància britànica. L’any següent, Tbilisi va acollir el primer festival de rock de l’URSS, amb grups com els progressius Autograph o Aquarium, l’espectacle dels quals va ser tan escandalós per als estàndards soviètics que Grebenxikov va ser expulsat del Komsomol, la Lliga de Joves Comunistes.

En un nou intent de controlar el rock, es va crear el Leningrad Rock Club, un local gran on les bandes podien tocar habitualment i amb autorització governativa. Malgrat les sospites que despertava el suport del règim i el control, altre cop, del KGB, llocs com aquest o el Laboratori de Rock de Moscou van proporcionar a molts músics un espai de trobada, d’expressió i per conèixer gent amb qui compartien inquietuds.

L’arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el 1985, ho va canviar tot. Els permisos per tocar es van flexibilitzar com a conseqüència de la perestroika i, el mateix any, Bob Dylan i Everything but the Girl van poder actuar a Moscou. Els efectes es van notar a tot el bloc soviètic: el 1987 David Bowie, Phil Collins i Eurythmics van actuar a Berlín Oest amb alguns altaveus preparats expressament perquè la música arribés a l’altra banda del Mur i anunciant el concert a les ràdios de propaganda occidental. Hi va haver avalots al sector comunista de la ciutat, hom demanava l’enderrocament del mur, i es van repetir durant l’actuació de Michael Jackson l’any següent. Les esquerdes del rock s’eixamplaven.

A l'antiga URSS, bandes com Kino van representar el canvi de paradigma entre la juventut immersa en la dictadura comunista.

Aquella escena underground, encara que no desafiés volgudament el règim, era un refugi contra la propaganda soviètica i la vida sota el totalitarisme. L’URSS perdia lentament el suport dels joves i, sense ells, l’ensorrament era inevitable. Escoltar rock no autoritzat o tocar en una banda era ja tot un desafiament. Fer-ho et convertia en un element discordant, un activista antisistema de grat o per força. Aquesta via d’escapament de la pressió del règim també es va anar notant lentament en la forma de parlar de la població, influïda durant més de mig segle per la novaparla del Partit, que reflectia una realitat molt allunyada de la dels joves. Així, de manera subtil, les seves ments van anar canviant i, durant els vuitanta, van proliferar bandes cada cop més transgressores i més populars: Kino, Zoopark, Strannye Igry, DDT, Brigada S... Fins i tot un antic diplomàtic soviètic, que havia treballat a Corea del Nord, va fundar Va-Bank. I el 1989, el músic anglès Brian Eno va distribuir internacionalment un àlbum dels moscovites Zvuki Mu. Tota una explosió que ens duu directament al Moscow Music Peace Festival.

El festival des de dins

Els Mötley Crüe s’havien desintoxicat després d’una dècada d’excessos, arrestos i experiències com l’accident del cantant Vince Neil, que va causar la mort a Razzle, el bateria de Hanoi Rocks; o les dues sobredosis d’heroïna del baixista Nikki Sixx. Irònicament, en aquell festival contra les drogues, els antics reis de la festa eren els únics que anaven serens. El rock i la seva hipocresia no tenien aturador.

Els primers a tocar van ser Skid Row, que van obrir el festival amb una versió de “Holidays in the Sun” —un tema dels Sex Pistols sobre el Mur de Berlín, el comunisme i la Tercera Guerra Mundial— i van acabar amb un dels seus grans èxits, “Youth Gone Wild”, que tenia un significat molt potent per al centenar de milers de joves soviètics que, malgrat la forta presència policial, se sentien més lliures que mai. Després d’ells va actuar Cinderella, que va començar amb un tema clàssic sobre els canvis, els errors i l’acceptació: “Fallin’ Apart at the Seams”.

Els problemes van començar quan Bon Jovi va pujar a l’escenari. A més de ser considerat un grup de pop, més que no pas de metal, la seva enorme popularitat feia que McGhee els tractés millor que a la resta de clients. No sols eren els caps de cartell sinó que, a més, tenien més estona per tocar. El que va fer vessar el got, però, va ser l’ús de pirotècnia al final de l’actuació: a la resta els ho havien prohibit. Tot i que hi ha versions diferents de què va passar després, és segur que el bateria de Mötley Crüe, Tommy Lee, va pegar —o empènyer— Doc McGhee i el va despatxar tot seguit. Estaven tan enfadats amb ell que, a l’hora de tornar als Estats Units, van agafar un vol comercial per no haver-lo de veure. Abans d’això, però, quedava el segon dia de concert, que obrien justament els de Los Angeles.

Els integrants de les bandes nord-americanes Mötley Crüe i Bon Jovi arriben a l'URSS per tocar al Moscow Music Peace Festival, l'agost de 1989

La seva actuació va ser correcta —com la dels russos Gorky Park, que els van seguir— i l’únic aspecte destacable va ser la caçadora amb la bandera nord-americana que duia Vince Neil. Però les sorpreses van arribar igualment de la mà del Príncep de les Tenebres: Ozzy Osbourne. Després del concert, que va començar saludant amb un “Hello fucking Russians!” i va tancar amb dos dels seus temes més coneguts —“Crazy Train”, de la seva carrera en solitari; i “Paranoid”, la cançó que donava nom al segon àlbum de Black Sabbath— l’anglès va fer una roda de premsa on va expressar el seu rebuig a les drogues... just abans de ser acompanyat al seu camerino perquè anava tan begut que xocava amb les parets del passadís.

Al mateix temps que passava tot això, els alemanys Scorpions eren a l’escenari oferint la darrera actuació del festival. Arran de la seva participació, justament, van compondre “Wind of Change”, que va esdevenir un èxit mundial després del cop d’Estat fracassat d’agost de 1991, que va segellar el destí de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. El rock, després de dècades de resistència, havia posat el seu clau al taüt del comunisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.