Més per Menorca i Ara Maó -agrupació d’electors progressista de la capital menorquina- reclamen que d’una vegada es retiri l’obelisc feixista de l’Esplanada de Maó. Igual que passa a Palma amb el monument franquista de Sa Feixina, es tracta de dos clars enaltiments de la dictadura de Francisco Franco, tot i que en les últimes dècades se’ls ha volgut desposseir d’aquest caràcter a través del que se'n diuen «reinterpretacions». Una pretensió que les dues organitzacions rebutgen que sigui factible pel cas de l’obelisc maonès, igual que a Palma ho considera l’esquerra pel que fa al monument que inaugurà Franco el 1947.
L’obelisc de Maó. Miquel Àngel Maria, vicepresident del Consell de Mallorca i responsable de Cultura, Educació i Joventit de l'ens, dirigent de Més per Menorca, i Antoni Carrillos, d'Ara Maó, publicaren un llarg article en el diari Menorca el passat 16 de novembre reclamant la retirada del monument. Ara, a través de la pàgina web de Més per Menorca, el partit sobiranista de l’illa insisteix en la necessitat d’acabar amb aquesta mostra d’enaltiment feixista.
Recorden els autors de l’article que el monument presenta, a més, una característica que el fa encara més repugnant: «va ser aixecat damunt d’una base construïda amb grans blocs de pedra espoliats sobretot del talaiot oest de Cornia Nou, i en part també de Talatí de Dalt i potser d’altres jaciments infringint la legislació de l’època (....) Aquesta agressió contra el patrimoni arqueològic no va ser un simple aprofitament de material, sinó una acció a consciència: en l’autoimatge construïda pel franquisme, Espanya era una realitat eterna, prefigurada des de la nit dels temps. (...) Així, els talaiòtics, serien autèntics menorquins, i per tant espanyols anticipats, encara que ells no ho sabessin. Els romans van ser els civilitzadors, i després cristianitzadors, d’Espanya, mentre que els musulmans haurien robat Espanya als visigots, els quals, tot i que al principi eren arrians i per tant anti-espanyols, s’havien acabat convertint al catolicisme, i per tant en autèntics i bons espanyols. La col·locació al peu del monòlit de l’Esplanada sobre una base en forma de talaiot, i feta amb pedres d’autèntics talaiots, donava al monument la veritat material que requeria el relat legitimador d’aquell primer franquisme: sobre les pedres immemorials de la prehistòria de Menorca, que recorden la força i el coratge dels primers pobladors, s’aixeca l’autèntica Menorca, filla irrenunciable i inseparable de l’autèntica Espanya, vencedora damunt la indignitat dels seus enemics.»
Aquest caràcter essencial de l’obelisc, asseguren Maria i Carrillos, no pot ser canviat per una mera «reinterpretació», per molt que des de la transició espanyola hagin sovintejat intents per l’estil en relació a molt monuments franquistes: «el relat de la transició espanyola sobre el seu passat recent es construeix sobre» la base de «la guerra civil com una lluita entre germans, sense contextualitzar-la en la confrontació europea i mundial de l’emergència del feixisme, i s’afegiria el nou aspecte de la reconciliació necessària per superar un passat traumàtic. És clar que, a diferència del que havien fet les democràcies occidentals amb el feixisme, aquesta transició exigia no passar comptes amb els qui fins el dia abans havien ocupat el poder amb Franco. Convenia silenciar aquest passat comprometedor i incòmode com a requisit per afavorir la convivència». I, així, «les discretes intervencions que s’han fet sobre el monòlit de l’Esplanada de Maó en la dècada de 1980 i després de l’aprovació de la Llei Zapatero, en un intent de maquillar el seu origen i significat, responen perfectament al relat de la transició. Mentre que a la resta de l’Europa democràtica l’eliminació de la parafernàlia feixista havia estat la lògica i conseqüent actuació dels poders públics, tant per part de governs de dretes com d’esquerres, Spain was different: la possibilitat d’eliminar els monuments franquistes no entrava dins de les previsions d’aquella generació de nous governs democràtics, fossin d’esquerres o de dretes. Els va bastar amb “tunejar” els monuments. En el cas del monòlit de l’Esplanada de Maó, es va substituir l’escut de l’àguila franquista per l’escut constitucional d’Espanya, i canviant la frase ‘Caídos por Dios y por la Patria, Presentes’ per un més neutral ‘Honor a todos los que dieron su vida por España’».
L’objectiu de «reinterpretar» l’obelisc és quimèric, asseguren els autors: «aquest monument, tant per la seva intencionalitat originària com la simbologia que li dona la seva forma material, no és ni pot ser inclusiu. És lògic, per tant, que el cens de símbols, llegendes i mencions del bàndol franquista de la guerra civil i la dictadura a les Illes Balears, inclogui el monument de l’Esplanada en el seu inventari» i, en conseqüència, «cau pel seu propi pes que el monument de l’Esplanada ha de ser retirat, per respecte a totes les víctimes de la guerra civil i el franquisme, i perquè s’ha de complir la llei que determina les raons i els procediments a través dels quals s’ha de fer memòria d’aquest període històric.»