El 2013 el Museu de Sant Boi va presentar una exposició de propòsit semblant, Porxos, golfes i calaixeres, tot i que en el seu cas es pretenia transmetre la idea d’un espai museístic viu a través de la implicació emotiva dels visitants, convidats a rememorar el seu passat íntim per mitjà d’objectes i fotografies que estimulaven la memòria personal. Aquesta qualitat intransferible era reforçada en la presentació del projecte, que apel·lava a “l’experiència única” que preservaven alguns objectes que només tenien sentit per als que hi havien establert vincles afectius.
La proposta del Museu d’Història de Girona adopta, en canvi, una dimensió col·lectiva que pot despertar també certa nostàlgia, pel desplegament d’un imaginari compartit, però que apunta més aviat a la reparació de discriminacions i oblits, a les connexions no sempre idíl·liques entre el passat viscut i el commemorat, a la revaloració dels llegats ocults, fragmentats i estigmatitzats, i a la revelació de mons marginals que han format part substancial de la construcció dels pobles. Aquesta no és, doncs, una exposició sentimental, sinó essencialment política, considerant que de manera explícita planteja, si no reescriure la història, almenys esmenar-li els angles morts.
Que el muntatge s’obri amb l’àngel decapitat que servia de penell al capdamunt del campanar de la catedral situa amb exactitud l’àmbit territorial al qual pertanyen els objectes rescatats, però també la dislocació, en aquest cas fins i tot la mutilació, que experimenten en el curs de la història determinats símbols que semblaven intocables, per més que ja giressin segons el vent. Aquesta figura de bronze amb aires de llautó, que va perdre el cap per una canonada francesa durant el setge de 1809, expressa també l’obstinació amb què solem aferrar-nos als vells discursos, si decapitada i tot va romandre al cim del monument principal de la ciutat durant cent cinquanta anys més, abans de ser substituïda per un àngel modern, amb la testa a lloc, el 1968. Representació de l’àngel caigut, l’original ferit del museu continua sent el custodi d’unes proeses passades, però transformades en una espècie d’espectacle monstruós, com el d’aquelles barraques de fira del XIX on s’exhibien criatures incompletes i esguerrades que, no obstant això, tenen alguna cosa a dir sobre l’anomalia, sobre l’engany, sobre allò que els sobra o que els falta.
L’exposició, que pren el títol de la definició que Carles Rahola va donar en el seu dia del fet d’historiar com un “sentiment de noble curiositat per les coses que foren”, és plena de troballes, de friccions, de correspondències lluminoses com les que proposen l’àngel de la catedral i una vintena més d’objectes en desús, descartats, fets malbé, alguns d’escàs valor artístic, fins i tot insòlits en el context d’un museu, a través dels quals afloren “històries dins la història”. No són totes exemplars, però què som, també com a comunitat, sinó una suma d’errors i forats negres?
Organitzats en quinze àmbits, per a cada un dels quals s’ha encomanat un text a un escriptor o especialista que n’ofereix una lectura al màxim de lliure, els objectes reunits permeten repensar l’educació, el turisme, la casa, el treball, el lleure o el culte a través d’un bust reliquiari de Sant Narcís (el patró de la ciutat), un ordidor de l’antiga fàbrica tèxtil Grober, una càmera fotogràfica dels anys seixanta, una inquietant taula d’inspecció ginecològica de principis del segle XX, un acordió que acompanyava les cercaviles dels gegants, un bombo per sortejar els temes dels exàmens de revàlida o un apilonament de ceràmiques trencades que havien servit de farciment d’una casa del XVIII. Si hi ha alguna cosa que els agermana a tots és potser, a la manera de Francis Ponge, el desig de no ser res, de no representar res, sinó la seva pròpia obsolescència i fragilitat, com el bonic ventall de seda, com el residu ressec dels flascons de laboratori de l’antic institut, com l’escut gravat a les rajoles d’una casa que va allotjar primer una família jueva i una de cristiana després, com el retrat fantasmagòric d’una ja anciana heroïna de Santa Bàrbara que ens posa al davant el mirall decrèpit de l’èpica instituïda.
Francesc Miralpeix, un dels autors convidats a escriure sobre “les coses que foren”, evoca el poder dels objectes com a runes, “com a pols d’una memòria desenterrada”, en què el fragment s’erigeix com “un bocí de l’absolut”. És molt exacte, no només en el sentit literal, per al·ludir a peces capaces de sostenir per si soles tot un món, com l’anell sigil·lar de la comtessa Ermessenda, sinó per assenyalar realitats inexplorades o desateses, com les regions polars, com els solars plens de bardisses, que defineixen el que som també pels oblits i les exclusions, pels fracassos, les oportunitats perdudes i les direccions equivocades. “Una relectura amb perspectives diverses crea nous relats que, des dels marges de la història convencional, posa en relleu algunes petites grans qüestions que han anat construint la Girona que coneixem”, afirma Sílvia Planas, que des de la direcció del museu, compartida des del 2013 amb la del Museu dels Jueus, invita a qüestionar els paradigmes dominants en una revisió delicada però tenaç del paper anacrònic de la institució enciclopèdica com a dipositària d’essències per parar més aviat atenció a les cultures submergides i, molt especialment, al llegat de les dones.
D’aquesta manera, l’àmbit “De fil, de drap, de seda i de botons” posa en relació els vestigis de la indústria tèxtil, que ha servit per validar una idea de progrés de grans senyors, a pesar que el noranta per cent de la mà d’obra era femenina, amb un modest didal i unes agulles de cap procedents d’unes excavacions al Call que parlen d’una altra forma de treball vinculada a la costura i el sargit, a la cura domèstica i la intimitat. Fins i tot les bones dames que van col·laborar en la defensa de Girona enfront de l’invasor, constituïdes en la companyia de Santa Bàrbara, perden la seva crosta casposa si es posen en contacte amb el centenar de pageses que van formar part del Sindicat Remença per lluitar contra els abusos feudals, en una genealogia de dones compromeses, solidàries i valentes que renoven aquella crida bíblica a “embenar els que tenen el cor desfet”. Són tan coratjoses com havien de ser-ho per força les dones que parien fins fa quatre dies, encomanant el dolor als amulets cabalístics i prostrant-se damunt unes taules d’exploració ginecològica que semblen aparells de tortura, pensades per a la comoditat del metge que maniobra i no pas del cos sofrent de la partera. La col·lecció de mobles i estris de les aules de l’antic institut provincial, que fins al 1968 va estar allotjat al mateix convent de Caputxins on hi ha avui el museu, permet rememorar una època en què l’accés al coneixement era restringit, sinó vedat, a les dones, de la mateixa manera que l’apartat de les “Arts delicades”, que podria evocar una feminitat entotsolada per mitjà de precioses decoracions d’interior, evoca més aviat el fil tènue de la història de portes endins, amb la seva atenció als detalls, el ritual amorós i el sentit de pertinença a una llar.
Les coses que foren és, així mateix, una reivindicació de la ciutat com a gresol de cultures on, durant segles, van conviure les comunitats jueva i cristiana (el Beatus, com recorda Manuel Forcano, és també obra d’una il·lustradora, “Ende, ajudadora de Déu”) que en l’imaginari ciutadà han anat adquirint una pàtina prestigiosa, fins i tot un inequívoc valor turístic, vedats, en canvi, a altres veïnatges, com el dels pidolaires, els vagabunds o els refugiats, acollits a l’àmbit “Mirant les altres” en els retrats de gitanes pintats per Emília Xargay, Joan Orihuel i Montserrat Llonch, que posen en evidència que l’estrangeria no és només una qüestió ètnica, sinó també de pobresa i de gènere, per més que la representació les volgués seductores i exòtiques.
Tot en aquesta exposició que bé pot considerar-se programàtica en el sentit més ple del mot, rebat les idees fixes, els discursos tancats, les làpides honorífiques i l’epopeia patriotera. La història del que vam ser és sobretot aquest immens camp d’arqueologia quotidiana, on un botó, un pergamí esquinçat, una postal d’abans de la gentrificació o un acordió que tocava el tiroliro per la festa major resguarden una altra vida, segurament més noble i més autèntica que la dels grans monuments.