Perfils

El cacic que va temptar la sort

De ser provincialment conegut als anys 80 i 90, Carlos Fabra (Castelló de la Plana, 1945) ha guanyat fama mundial, gràcies a les seves corrupteles i a una sort tan increïble amb la loteria que el va acabar condemnant. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja no dorm a la presó. A pesar d’un informe desfavorable de la Fiscalia Anticorrupció i la junta de tractament del Centre d’Inserció Social (CIS) Victoria Kent de Madrid —on havia de pernoctar cada nit—, l’ex-president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra pot anar a passar la nit on li plagui, segons va decidir l’abril passat el Jutjat de Vigilància Penitenciària número 1 de Madrid. L’home que havia governat la demarcació de Castelló amb mà ferma, l’afortunat que hauria guanyat set vegades la loteria en 10 anys, es beneficia ara de la llibertat condicional. Tot i “no haver fet front a la responsabilitat econòmica derivada de la seva actuació delictiva”, com afirmava el citat CIS Victoria Kent. Fabra no ha pagat 300.000 euros dels 700.000 que devia a Hisenda, fruit del cas Naranjax —el cobrament de comissions econòmiques a canvi de la tramitació exprés de productes fitosanitaris— i de quatre fraus fiscals comesos entre 1999 i 2004. Fabra argumentava que uns 278.000 euros ingressats entre 2000 i 2003 eren fruit de quatre cops de sort a la Grossa de Nadal dels anys 2000, 2001, 2002 i 2004. Més endavant, entre 2004 i 2011 va sumar-hi 3,3 milions d’euros amb la loteria de Nadal. Un home amb sort.

 

I és que Carlos Fabra havia nascut afortunat. Des de ben menudet, Fabra podia pensar que el govern de la Diputació de Castelló li pertocava per via sanguínia tant com la corona espanyola li corresponia a Joan Carles de Borbó. Al capdavall, Joan de Borbó no havia regnat i, en canvi, la dinastia Fabra no havia deixat cap hereu sense tron en 120 anys: el seu pare, Carlos Fabra Andrés, ho va ser entre el 1955 i el 1960; el seu avi, Luis Fabra Sanz, també (1918-1924); els seus oncles, Victorí i Hipòlit Fabra, es van alternar entre el 1896 i 1908 i el besavi de Carlos, Victorí Fabra Gil, va ser el primer de la nissaga a ocupar la Diputació, entre 1874 i 1892. Victorí Fabra, un teixidor de Llucena conegut com el Tio Pantorrilles, va fundar un partit, conegut com el Cossi, que a l’època de la Restauració era capaç de governar avui per a uns i demà per a altres, sense despentinar-se. Potser per això un periodista d’El Clamor de la Democracia el va descriure el 1882 amb un llenguatge que recorda el dels tangos que tot just estaven naixent a l’Argentina: “engolfado en el regazo prostituto de la nómina meretriz” es trobava el senyor Fabra Gil.

El rebesnét, doncs, es va criar conscient de l’herència i va desestimar altres reptes que li feien il·lusió. Diuen que el desig secret de Fabra era l’alcaldia de Castelló de la Plana, però algú li va dir — potser ell mateix se n’adonà— que el seu físic li jugava a la contra. El posat de milhomes perdonavides es podia dissimular una mica —difícil, no impossible—; però les perennes ulleres fosques aixecaven un mur entre l’alcaldable i els potencials votants. Deu ser l’instint ancestral de malfiar-se d’aquell que esquiva la mirada. En la nostra cultura, si més no, la mirada parla; els ulls són l’espill de l’ànima i no hi ha res més misteriós i incòmode —fins i tot intimidador— que una mirada sempre oculta.

La raó de les ulleres fosques, segons s’ha dit sempre, era un ull borni com a conseqüència d’un accident infantil amb unes ulleres. L’única imatge seva sense Ray-ban l’ha penjada ell recentment a les xarxes socials, concretament al seu compte de Facebook.

També corria la brama que Eduardo Zaplana —el primer president del PP de la Generalitat Valenciana— li va oferir el càrrec de conseller d’Obres Públiques, que va acabar en mans de Luis Fernando Cartagena. Sigui com sigui, en la tria entre lluitar per ser cap de ratolí o cua de lleó, Fabra preferí la primera opció: control exhaustiu de la demarcació de Castelló i, a canvi, confiança total per part de la direcció autonòmica del PP i zero interferències entre uns i altres. El pacte de no agressió, de fet, s’allargarà fins que el cas Fabra estarà molt avançat. Zaplana i Camps sempre el van defensar. I el 2008, quan ja estava imputat, Rajoy encara deia que Fabra “és un polític i un ciutadà exemplar per al PP i també per als ciutadans de Castelló”.

Amb la presidència estatal del PP, Fabra havia ordit una relació molt intensa des del temps de José María Aznar. Fabra va ser qui li va buscar un xalet d’estiu a Orpesa del Mar a través de l’empresari de Porcelanosa, José Soriano. I aquí és on es reunien, cada estiu, Aznar, Zaplana, Rita Barberà i Fabra. I aquí és on probablement Fabra va presentar a Aznar el seu home de confiança, en Juan Costa, després secretari d’Hisenda i ministre d’Indústria, Ciència i Tecnologia.

Fabra i Aznar, amics i bronzejats

 

El cacic torero

Carlos Fabra ha actuat sempre amb un caciquisme molt espontani i personal. El seu posat de vampir, amb els cabells engominats enrere, el nas prominent i ganxut, i un tracte eternament condescendent —com si tractés amb bonhomia súbdits d’un altre estrat social— n’eren trets característics. Això demanava bitllets a les butxaques, diners a dojo, i una generositat molt esplèndida. Als anys 90, Carlos Fabra confessava als seus amics que ell necessitava 25 milions de pessetes l’any per despeses. I és que Fabra s’havia guanyat la seva popularitat sumant-hi, al pedigrí familiar que el feia provincialment conegut, una merescuda fama de malgastador. “Aquesta la pague jo”, era una de les frases preferides de Carlos Fabra que, ja abans de ser president de la Diputació, anava de festa major en festa major convidant a qualsevol amb molta set i pocs escrúpols. Un cas prototípic va passar a Morella a començament dels anys 90, quan AP era majoria a l’Ajuntament. Fabra visitava el poble coincidint amb les festes dels bous de carrer. Al polític popular li va cridar l’atenció un vedell i, abans no el tornessin al corral o el sacrifiquessin, va treure pit i va dir que el comprava i en pagava el manteniment fins a l’any següent. Com qui diu,“aquest toro el pague jo”. En coherència amb aquestes iniciatives personals, una de les primeres decisions en ser nomenat president de la Diputació va ser crear una Escola Taurina, amb 10 milions de pressupost inicial.

“O del meu costat o del contrari”

Les màximes de Fabra han estat sempre demanar fidelitat estricta a ell, com a líder provincial del partit. La província era ell. Ni el modern marc autonòmic ni les comarques tradicionals no li havien de fer ni ombra ni pessigolles. L’estructura del partit havia de ser provincial, jeràrquica i ell havia d’ocupar el cim de la piràmide. Als del seu partit els deia “o del meu costat o del contrari”, sense mitges tintes. Una de les seves víctimes en el PP de Castelló, Daniel Ansuátegui, ho confirmava a EL TEMPS el 1997. En un dossier de portada que aquest setmanari va dedicar a Fabra, Ansuátegui deia: “A Fabra, o li jures fidelitat com en temps del Caudillo o va a per tu”.

El mateix Fabra, als polítics d’altres partits, els retreia que eren massa tous: “El teu problema és que ets condescendent amb els teus enemics”, li va etzibar a un membre del PSPV. Com a cap de l’oposició, a la Diputació, Fabra va tenir durant molt temps l’actual president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig. Ell mateix va ser testimoni d’una anècdota sobre el número d’EL TEMPS que va fer de Carlos Fabra motiu de portada —una mostra molt significativa de la curtedat de mires del president de la Diputació. El dimarts 2 de juny del 1997, només arribar EL TEMPS als quioscos de Castelló de la Plana, el totpoderós Fabra va enviar el seu cap de premsa, Vicent Farnós —fill del conseller de Sanitat Joaquín Farnós— a comprar tots els exemplars d’EL TEMPS dels quioscos propers. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.

La prepotència de Fabra va créixer a mesura que es feia pública i notòria la seva sort amb la Grossa de Nadal, el projecte megalòman de l’aeroport de Castelló o les corrupteles de diversa consideració. El dia a dia el despatxava amb aires de Salomó provincià que pot estalviar-se projectes petits, concursos públics i maldecaps innecessaris. Un alcalde socialista dels Ports rememora per a EL TEMPS com actuava Fabra des de la seua oficina de president de la Diputació. L’alcalde recorda una de les últimes reunions cara a cara amb Fabra. El va fer entrar i, després de seure, el va convidar a exposar la seva sol·licitud, en aquest cas l’adequació d’un camí rural en molt mal estat. Acabada l’exposició, Fabra va demanar sobtadament a l’alcalde per què havia signat un document a favor d’obrir una investigació judicial sobre el mateix Fabra. L’alcalde, certament incomodat per la franquesa de la interpel·lació, va haver de recórrer a la necessitat de la transparència en la política i les administracions públiques. En acabat, Fabra va aixecar el telèfon per trucar al gerent de Renomar, l’empresa que va construir i gestiona els parcs eòlics de la comarca, i li va dir directament: “S’han de fer obres en el camí x perquè ara està en males condicions i això ens costaria 90.000 euros. Ho faràs tu? D’acord. Gràcies”.

“Caciquil, però efectiu”, dirien alguns enemics de la transparència.

La frase més coneguda de Carlos Fabra, pronunciada durant la inauguració de l’aeroport que tan tenaçment havia defensat, és al capdavall la promesa —o l’amenaça— que la nissaga pot continuar el maleït llegat del Tio Pantorrilles: “Os gusta el aeropuerto del abuelo?”. Com aquell que agafa el seu hereu des d’un pujol aixecat i li ensenya la plana rica en horts i conreus: “Un dia tot això que veus, fill meu, serà teu.”

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.