Ministeri de la insularitat

Més per Menorca: ‘Be water, my friend’

L’aliança estable entre PSM, ERC i IniciativaVerds-Equo ha resultat ser un gran èxit. I donà a l’esquerra sobiranista i ecologista el seu millor resultat electoral de la història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Més per Menorca és una coalició fundada l’any 2014 amb la voluntat de coordinar les esquerres sobiranistes i ecologistes de l’illa. L’èxit, d’aleshores ençà, ha estat més que notori. Actualment tenen tres consellers al Consell Insular de Menorca (amb l’escriptora Maite Salord ostentant-ne la presidència, fruit del pacte amb el PSOE i Podem), tres diputats amb grup parlamentari propi al Parlament de les Illes Balears i participació directa en el govern de diversos municipis. Se’n destaca especialment els de les dues principals ciutats de l’illa: Maó i Ciutadella.

El dirigent de Més per Menorca, Joan Albert Pons / Autor: Més per Menorca



De l’MSM a Més. El febrer de l’any 1976, pocs mesos després de la mort del dcitador Francisco Franco, es creà a Mallorca el Partit Socialista de les Illes (PSIB) i a les altres illes el Moviment Socialista de Menorca (MSM) i el Moviment Socialista d’Eivissa i Formentera (MSEF). Els tres ocupaven el mateix espai, però cadascun a la seva illa. La idea era forjar una aliança estable entre les tres formacions socialistes al marge del PSOE. Així ho feren per presentar-se a les primeres eleccions, les celebrades el 15 de juny de 1977. S’aliaren també amb el Partit Socialista Popular, amb el qual crearen la candidatura Unitat Socialista. No obtingueren cap representant al Congrés ni al Senat. El fracàs va fer que es replantegessin tota l’estratègia. Des del PSOE els pressionaven perquè hi entressin. Una part ho acceptà —com ara el PSP i alguns dels militants del PSI, Partit Socialista de les Illes—, però la majoria optà per renàixer, el mateix any 1977, en forma de nous partits d’esquerra i nacionalistes d’àmbit illenc.


Del PSI va sorgir el Partit Socialista de Mallorca. A Menorca, l’MSM s’ajuntà amb el Moviment Federalista i antics militants del Partit del Treball (PT), i junts crearen el Partit Socialista de Menorca. La mateixa operació s’havia previst també a les Pitiüses amb l’MSEF, partit que havia format part de la candidatura Bloc Autonomista d’Eivissa i Formentera al Senat encapçalada pel cantautor i professor Isidor Marí. Però Marí es retirà de la política després de fracassar a les urnes alhora que els membres més actius que donaren suport a la seva candidatura seguiren el mateix camí o se n’anaren a altres forces. En resum, no fou possible reconvertir l’MSEF en una nova formació a l’estil dels dos PSM. Amb el resultat que aquest espai ideològic a les Pitiüses es perdé i el PSOE se n’aprofità i s’emportà la majoria dels vots.


A partir d’aleshores els dos PSM actuaren sempre coordinadament en l’àmbit balear i cadascun pel seu compte a l’illa respectiva. La forma de presentar-se a les eleccions ha estat força diferent al llarg de les dècades, amb la particularitat que els menorquins han sigut més proclius a obrir-se a aliances.


A les primeres eleccions autonòmiques, les de l’any 1983, els PSM de Mallorca i Menorca feren acte de presència a les urnes en solitari, cadascun a la seva illa —cadascuna era i és una circumscripció—. Quatre anys més tard, els menorquins, a diferència dels mallorquins, iniciaren l’estratègia d’obertura cap a unes altres formacions de l’esquerra per intentar ampliar al màxim l’espai i el nombre de vots. Així, el PSM s’alià amb el Partit Comunista-Esquerra Unida a l’illa i amb grups d’independents. Naixia l’Entesa de l’Esquerra de Menorca (EEM). La coalició no serví per augmentar el nombre d’escons, però atesos els pocs que tria l’illa (13), no es podia considerar un fracàs, perquè el reforçament en vots suposà que EEM es convertís en decisiva per governar el Consell de l’illa —amb el PSOE— alhora que renovà els dos diputats al Parlament obtinguts pel PSM el 1983. Una situació que es repetí a les eleccions de 1991. Tot canvià per als comicis següents, els de 1995.


Aleshores les diferències entre el PCE-EU i el PSM se saldaren amb el trencament de l’EEM. Els nacionalistes d’esquerra, en aquesta ocasió, s’estimaren més presentar-se sols. La conseqüència fou que es quedaren amb un diputat mentre que EU n’aconseguí un altre.
A pesar que el 1999 el PSM repetí candidatura en solitari i mantingué l’escó, patí un descens del vot prou considerable —del 12% al 9%—. La direcció es preocupà i un sector començà a pensar en la necessitat d’intentar ampliar altre cop la base electoral. El 2003, però, de nou es presentà tot sol, i perdé un altre punt percentual tot i que sí que mantingué la representació. La minva d’aquest punt, però, va fer que aleshores tota la direcció entengués que calia recuperar l’estratègia dels pactes perquè, si no, el seu escó podria estar en perill en una futura cita electoral. Conseqüència d’aquesta anàlisi foren les converses amb diferents grups per mirar de forjar una coalició per a les eleccions de 2007. Finalment, però, només va ser possible amb Els Verds de Menorca. El resultat de l’aliança, un 9%, si més no aconseguí aturar el descens de vots de les anteriors convocatòries. Tanmateix, les divergències amb els ecologistes feren malbé el pacte i, al cap de quatre anys, el 2011, el PSM novament s’hagué de presentar en solitari. Tot i així, aconseguí mantenir el diputat.
En els convulsos anys polítics que seguiren, de nou la direcció del PSM analitzà que anant a soles tenia totes les paperetes per obtenir menys suports en les futures eleccions. Els comicis europeus de 2014, amb la irrupció de Podemos, acabà de confirmar la conclusió: era imprescindible obrir-se.


Els contactes s’adreçaren a buscar la sintonia amb el renovat independentisme d’ERC a l’illa i amb noves propostes esquerranes i ecologistes com IniciativaVerds-Equo. El procés s’inicià tot just després dels comicis al Parlament Europeu del maig d’aquell any. La direcció del PSM entrà en contacte amb ERC i tot d’una trobà una bona receptivitat. Situació que contrastava amb el que passava a Mallorca, on el PSM de l’illa i Esquerra havien trencat relacions. Però Menorca és una altra cosa i ben aviat s’entengueren totes dues parts. El mes de juliol es donà a conèixer el manifest “Un futur millor és a les nostres mans”, en el qual es preconitzava la unitat de l’esquerra, el sobiranisme i l’ecologisme. Cal contextualitzar-ho políticament. Aleshores les Illes eren governades pel PP amb majoria absoluta. Tant els consells insulars, el menorquí inclòs, com el Govern —amb José Ramón Bauzà al davant—, portaven a terme una gestió caracteritzada per les retallades en inversions socials i, sobretot, per l’enfrontament amb amplis sectors de la societat civil. I en especial, per culpa de la política lingüística: reducció o eliminació dels serveis institucionals de normalització del català, afavoriment del castellà, persecució de la llengua pròpia a tot arreu, conflicte escolar, el famós decret de trilingüisme... El resultat és de sobres conegut: l’organització d’una reacció social massiva en contra del PP com no s’havia vist mai. Allà es van trobar PSM i ERC, fet que facilità, igual que ho va fer l’anomenat procés a Catalunya, la convergència entre les dues formacions.


Les eleccions havien de ser l’any següent. Així doncs, els contactes s’intensificaren i finalment es tancà l’acord. S’hi presentarien units en coalició preelectoral el PSM, ERC i IniciativaVerds-Equo amb el nom de Més per Menorca.


El resultat a les urnes fou un èxit incontestable.

La direcció de Més per Menorca elegida en el congrés de la formació celebrat el mes de maig / Autor: Més per Menorca



L’èxit de Més per Menorca. Quin ha estat el camí cap a aquest èxit? Per entendre-ho, en parlem amb dos càrrecs de la coalició. D’una banda, amb en Joan Albert Pons, secretari d’organització de Més per Menorca i membre d’Esquerra Republicana. De l’altra, amb Miquel Àngel Maria, conseller executiu de Cultura del Consell Insular i membre del PSM.


La voluntat de les formacions que constitueixen aquesta coalició és la d’abandonar l’encarcarament tradicional dels partits polítics. Miquel Àngel Maria comenta que, arran de la crisi i el desencís, la ciutadania ha reclamat arreu una nova manera de fer política. “En aquell moment de trasbals de les sigles tradicionals, el PSM va llegir bé el signe dels temps i ho va fer impulsant el projecte de Més per Menorca que cercava justament això: obrir, ser generós, sumar persones i sensibilitats diverses i buscar aliances amb altres sigles i, sobretot, incorporar-hi persones independents que no s’haurien sumat a les sigles tradicionals”. La voluntat de teixir coalicions era compartida també per les altres formacions polítiques. En el cas d’Esquerra Republicana, tal com explica Joan Albert Pons, abans havien trucat a la porta “de diversos partits polítics per ser-ne aliats i no ho aconseguírem. Vam tenir alguns flirteigs amb Esquerra Unida, sense èxit”. Una lectura similar de la realitat política del moment va fer que s’aproximessin el PSM, Esquerra Republicana i Iniciativa Verds-Equo. Les xifres indiquen que l’estratègia d’aliança no sols hauria aportat la suma dels votants dels diversos partits que integren la coalició, sinó que hauria tingut un efecte multiplicador. Tal com diu Pons, “la marca nova ha estat el que ha multiplicat vots. La gent s’ha sentit molt a gust amb una alternativa als partits tradicionals d’obediència espanyola i la nostra feina és fer entendre que les ganes de canvi no passen per una força estatal, sinó que passen per nosaltres”.

Cartell de promoció del primer congrés de Mér per Menorca / Autor: Més per Menorca


La coalició ha establert dues estratègies electorals diferenciades en funció de la proximitat de les institucions. A les eleccions municipals va apostar per donar suport a agrupacions d’electors procurant ser respectuosos amb les dinàmiques pròpies. “Amb relació als municipis, no tenim cap actitud de colonització, sinó de suport a allò que ha nascut per la base. La realitat és que hi ha militants dels diferents partits que formen Més per Menorca com persones independents vinculades amb la coalició que després donen suport a una agrupació d’electors local”, explica Maria. Aquesta participació en llistes d’àmbit local ha tingut com a resultat la presència al govern de quatre municipis, i també que una vintena de membres de Més per Menorca siguin alcaldes o regidors. La participació en els governs municipals no es reflecteix en una reciprocitat directa amb la coalició. Continua Miquel Àngel Maria: “Si Més per Menorca dóna suport a una candidatura, no els exigim que ells ens tinguin a nosaltres com a referents insulars o suprainsulars. De fet, això seria impossible, perquè en aquestes agrupacions locals participen més partits que no formen part de Més per Menorca, com ara Esquerra Unida, Podem o, fins i tot, en el cas d’Alaior, el PSOE”. Ara bé, sí que hi ha la voluntat de fer forat i anar ampliant a poc a poc l’espai de la coalició. Tots els regidors membres de Més per Menorca formen part de la comissió institucional, en la qual hi participen tots els càrrecs electes, ja siguin militants de la coalició o dels partits que la integren. Al mateix temps, també s’hi conviden els altres regidors de les agrupacions d’electors per oferir-los assessorament tècnic. Joan Albert Pons exposa que hi ha una voluntat de persuasió amb aquesta aproximació singular al món municipalista: “Intentem conduir els discursos perquè l’elector que vota una d’aquestes candidatures al seu municipi entengui que el fet lògic és votar Més per Menorca al Consell Insular”.


L’altra estratègia és la que fa referència al Consell Insular i al Parlament de les Illes Balears. S’ha de tenir en compte que Més per Menorca és una coalició que aposta per l’insularisme i, per tant, per aproximar el Govern a l’illa. Pons ho resumeix d’aquesta manera: “Més per Menorca es presenta al Consell perquè entenem que ens hem de presentar com a partit de govern de la futura república dels menorquins. Quant a Parlament, hi anem perquè hi hem d’anar. L’estratègia de Més per Menorca passa per anar desllorigant el Govern de les Balears fins a deixar-lo al nivell de coordinadora entre les diverses illes. Mentrestant, apoderar al màxim el Consell Insular fins que pugui ser autònom”.


Tant Joan Albert Pons com Miquel Àngel Maria coincideixen en el fet que el principal repte amb vista al futur és assegurar-se el creixement i que la presència a les institucions ha de servir de trampolí per esdevenir la força hegemònica d’esquerres a Menorca. Tal com indica el conseller, “tenim tots els números per convertir-nos en la força hegemònica de l’esquerra i en l’alternativa natural al PP”. En termes molt semblants s’expressa Pons: “Estem en condicions ja no sols de disputar l’hegemonia al PSOE dins l’esquerra sinó d’esdevenir primera força a Menorca, però ho hem de fer molt bé. El PSOE fa 10 anys que es desinfla a Menorca i hi haurà un moment de feblesa de Podem si no hi ha alternativa a l’Estat. És qüestió de temps i de fer-ho bé”.


Ara fa pocs anys un anunci de la marca d’automòbils BMW va popularitzar unes imatges de l’actor Bruce Lee on deia, en anglès, aquestes paraules: “Buida la teva ment. Allibera’t de les formes, com l’aigua. Poses aigua en una ampolla i esdevé una ampolla. La poses en una tetera i serà una tetera. Sigues aigua, amic meu”. Alliberar-se de la rigidesa de les formes, tal com recomanava Bruce Lee, sembla que ha estat l’èxit de Més per Menorca. Les eleccions insulars, autonòmiques i municipals del 2019 certificaran si l’aigua continua fluint o si, finalment, queda estancada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.