El productor, guionista i realitzador Uberto Pasolini no és família directa de Pier Paolo, sinó d’un altre gran geni italià, Luchino Visconti, el seu oncle. Potser d’aquí és d’on li ve la dèria pel cinema, una passió que va fer que deixés la feina com a banquer d'inversions per provar sort en l’art de fer pel·lícules, ja fos com a cercador de localitzacions, ajudant de direcció —La Missió (Roland Joffé, 1986)—, supervisor de produccions —de David Mamet a Emir Kusturica— o, directament, com a productor en cap i amb un títol que ho canviaria tot, The Full Monty (Peter Cattaneo, 1997).
Una dècada després d’aquell èxit fulgurant i planetari, i amb moltes hores de vol a la cuina cinèfila, Pasolini debutaria com a director, sense deixar el toc social ni l’aire de comèdia, malgrat que el tema fos greu i servís per plantejar assumptes molt seriosos, com era el cas del seu primer film, Machan (2008), amb producció de Sri Lanka. Hi relata el viatge d’un grup de marginats del país fins a Alemanya, amb l’excusa de jugar un torneig internacional d’hanbdol que els servirà per trucar a les portes del "primer món". El debut va rebre molt bones crítiques en el circuit independent i vindria seguit, cinc anys després, de Mai és massa tard (2013), pel·lícula que el lligaria definitivament amb el realisme social britànic de tall clàssic. Històries menudes, atípiques, que t’hipnotitzen lentament.
Vuit anys han passat des d’aquest darrer film, i Pasolini segueix treballant, cinematogràficament, amb les mateixes eines. Nowhere Special (Cerca de ti, 2020) arriba a les pantalles del país després d’haver triomfat en diversos jurats del públic, entre ells els de l’edició 2020 de la Seminci, a Valladolid. No és gens estrany, perquè la història commou, sense ser embafadora, ens sacseja i emociona, i ens fa sortir del cinema amb la sensació de no haver perdut el temps i que lasenzillesa és un bé preuat. Una alegria de viure, malgrat tot, i això que el punt de partida era extremadament perillós: en John té 35 anys i es dedica a netejar vidres, mentre cria el seu fill Michael, que en té 4. Una vida senzilla, fins que la malaltia fa acte de presència i sabem que al pare només li queden uns mesos de vida.
El film s’estructura a partir d’aquesta premissa, en una mena de càsting de futurs pares adoptius, de família en família. En John (James Norton) vol deixar ben lligat a qui deixarà el fill i, amb l’ajuda d’una assistenta social, va escrutant, discretament, els candidats. Aquesta és la inversió que fa en els dies que li queden, mentre segueix vivint amb en Michael (Daniel Lamont), que observa i viu el que ha de venir amb la candidesa —i malgrat tot, una maduresa que ens esmicola per dins— d’un nen. Sense subratllats, ni drames. Els dos viuen amb normalitat, es renyen, es barallen i s’estimen. De casa a l’escola, d’allà a la feina, dels espurneigs de la vida que hi ha dessota els vidres, a la mort inevitable.
El títol ho diu tot, cap lloc especial, com la llar d’on es ve i on caldrà anar. Un espai, però, tan únic com el que ha fet possible l’amor. Nowhere Special és modesta i emotiva, ens fa còmplices més que espectadors, i compta amb una actuació minimalista i empàtica de Norton, i amb un petit actor, Daniel Lamont, que vessa autenticitat i tendresa.
Nowhere Special
Títol d’estrena: Cerca de ti
Direcció: Uberto Pasolini
Regne Unit, 2020
Durada: 96 minuts
Guió: Uberto Pasolini
Fotografia: Marius Panduru
Música: Andrew Simon McAllister
Repartiment: James Norton, Daniel Lamont, Eileen O'Higgins, Chris Corrigan, Valene Kane, Louise Mathews,.
Drama.