-Diu als agraïments que aquesta és una de les primeres novel·les que va començar a projectar («Un projecte molt personal que vaig iniciar fa molt temps, tant com fa que soc escriptora o fins i tot abans»). En canvi, és la sisena novel·la que publica. Per què no l’havia escrit abans?
-Quan estava acabant la carrera d’Història de l’Art me n’adono que ja he fet un recorregut per tots els moviments artístics, que ja he començat a fer el meu llistat d’artistes de cada dècada i de cada segle però que en aquesta llista pràcticament no hi ha dones. Llavors comença aquest interrogant: Què passa amb les dones artistes. Perquè si bé la història de l’art és plena de dones sempre les veiem com a muses o com a parelles d’artistes però, com a dones creadores, on són? És que no van existir?
-Per què han estat ignorades?
-De vegades es parla del talent. Però jo crec que fermament que s’ha demostrat que el talent no té gènere. Existeix el talent, la mediocritat, les coses que et commouen i les que no; la bona tècnica i la mala tècnica en qualsevol disciplina artística... però aquí no intervé el gènere. El gènere pot intervenir en una visió diferent de la vida, en funció de la teva motxilla vital, però no en això. Per tant ja fa anys que em proposo anar esbrinant -tal com fa una de les dues protagonistes d’Amor a l’art- si veritablement hi ha dones artistes. El llibre és una reivindicació de la dona artista. És el meu intent personal de fer aflorar a poc a poc totes aquestes peces que són noms de dones i que ens permetran veure el mapa complet de la història de l’art. Crec que és el que volem qui estimem l’art. Espero que els lectors, quan llegeixin Amor a l’art, es vagin quedant amb els noms d’aquelles dones artistes que hi surten i després les busquin. És un exercici bonic de fer perquè amb cada lectura, si anem a buscar els noms i les seves obres, estarem contribuint a donar-los la llum que necessiten.
-I per què ara i no abans?
-Si no ho faig fins a la sisena novel·la és perquè, com per a mi és un projecte molt personal i molt ambiciós, necessito una mica de musculatura, d’ofici, per poder-ho fer.
-Fa tres anys Gemma Lienas reivindicava Remedios Varo a El fil invisible. Vostè, aquí, reivindica també Varo, Maruja Mallo i Ángeles Santos. Per què opta per una protagonista de ficció i no una d’aquestes escriptores?
-El personatge principal -la pintora Valèria Sans- és de ficció perquè em dona més llibertat a l’hora d’escriure. Jo havia decidit fer una novel·la i no una història novel·lada. I després situo la Valèria envoltada de dones artistes que sí que van existir a l’època. No és el primer llibre en el que faig interactuar personatges ficticis i reals, però el tractament que faig dels reals és sempre deixar-los en segon terme. Els personatges principals són ficticis perquè això em dona aquest camí absolutament lliure per portar-los cap on els vull portar. Aquestes artistes que esmentes són les que, generacionalment, apareixen immediatament després i brillaran com a artistes a partir de la mort de la Valèria Sans. Ella mor el 1925 i, a partir d’aquí, brillaran aquestes tres artistes, molt influïdes pel surrealisme.
-Als agraïments esmenta també el seu pare, Lluís Juste de Nin. La seva passió pel dibuix es veu reflectida en un dels protagonistes, el Marc Hailer i els seus amics, per exemple.
-Sí, de fet, el quartet que formen Marc Hailer i els seus tres amics del Cercle Artístic de Sant Lluc, que dues tardes a la setmana van a fer dibuix al natural al Cercle i el divendres a la tarda van a La taverneta està basat en el grup d’amics del meu pare de l’època, tots aspirants a artista. És bonic perquè, quan vaig començar a documentar-me per aquest llibre, tenia molt present el relat del meu pare que em parlava sobre tots aquells aspirants a artista -que, a la llarga, tots s’havien convertit en artistes. Llavors li vaig demanar al meu pare si podia anar a dinar amb ells un dia perquè m’expliquessin coses de cara al futur llibre. I sí, hi vaig anar un parell de vegades a dinar amb ells a La Taverneta i em van regalar moltes històries, algunes de les quals estan reflectides a la novel·la.
-A La Taverneta és on ell i els seus amics anaven a fer retrats dels clients. Segur que l’anècdota del paio que no vol pagar el retrat de la seva xicota i acaba claudicant perquè un dels dibuixants amenaça d’esgarrar-lo és real.
-I tant. I el dibuixant agosarat que fa el gest d’estripar-lo era el meu pare.
-M’ho crec.
-Va molt amb la seva personalitat. Ja tenia aquest punt rebel.
-Comparteix vostè una cosa amb les novel·les gràfiques del seu pare: la voluntat de moure els seus personatges entre protagonistes de la història (Lluís Maria Xirinacs, aquí; Picasso, Marie Laurencin o Gertrude Stein a París) i de integrar els fets històrics a la trama: en aquest cas, l’execució de Puig Antich, la mort de Franco i la coronació de Joan Carles I o el primer concert de Lluís Llach a Montjuïc després de Franco.
-Sí, perquè tant el meu pare com jo coincidíem a pensar que cadascú de nosaltres som fruit del nostre temps i la manera com ens formem, les decisions que prenem, les preocupacions que tenim i que ens mouen a viure unes experiències o unes altres tenen a veure amb el moment històric que vivim -i implicar-nos-hi o no. Potser per això, tant a ell amb el llapis com a mi amb el teclat, ens ha agradat sempre poder fer conviure els personatges de les nostres novel·les amb aquell context històric i els personatges que van viure aquell moment. És com un joc per fer més creïble i més real aquell moment, omplint-lo de gent que realment hi va viure.
-L’altre punt en comú amb el seu pare és la devoció per París, els seus restaurants i sobretot La Rotonde, que surt a molts dels seus còmics i diverses vegades a la novel·la.
-Sí, París és una passió compartida. De fet, aquesta passió per París me la va inculcar el meu pare també, perquè, per circumstàncies de feina, tant ell com jo vam viatjar moltíssim a París. I vam conèixer plegats molts racons de París. París és la ciutat de l’art per excel·lència i un amant de l’art no pot quedar indiferent visitant una ciutat com París. Si tens l’ocasió de repetir, repetir i repetir, et vas creant aquells racons teus. I quina temptació, com a novel·lista, de fer-los vius a la novel·la!
-Per això fas que la pintora protagonista viatgi al París de començament de segle -coincidint amb Marie Laurencin, Picasso, Gertrude Stein, etc- fins que la I Guerra Mundial la fa tornar temporalment.
-Exacte. A la novel·la hi ha dues protagonistes, l’Olivia, que seria el meu alter ego en certa manera. la historiadora que es troba amb la situació que m’hi vaig trobar jo: estudiar la carrera i detectar els pocs noms de pintores que hi havia. I la descoberta que fa, en el seu cas, és la d’una pintora desconeguda, que serà l’altra protagonista de la novel·la. Clar, quina opció millor -segons les meves passions- que situar-la al París de les primeres avantguardes artístiques dels anys deu i dels anys vint? Veritablement, París era el lloc on qualsevol artista volia ser-hi en aquells anys.
-Anys més tard la meca dels artistes es traslladarà a Nova York, però llavors és París.
-Sí, però entremig hi ha el terrabastalls de la Primera Guerra Mundial i la Segona. Però en aquells anys era París. A més a més, en el barri dels artistes, que era Montparnasse, es va crear una mena de microunivers on vivien els artistes, on hi havia els estudis, on s’hi trobaven en cafeteries i en aquell microunivers és on van haver-hi moltes dones artistes que van poder viure aquella vida alliberada que elles volien, a tots nivells: llibertat de creació, de vida, llibertat sexual. Una emancipació que moltes dones, en altres llocs del món, no van poder fer. Per tant, per mi era l’escenari ideal de la reivindicació de la dona artista en tota la seva esplendor.
-Precisament hi ha un contrast fort entre aquest París de dones alliberades i l’halo romàntic d’alguns personatges de la Barcelona del 1975, com el Marc, quan diu coses com: «Estic segur que per a mi l’amor només tindrà un rostre i és el teu. No crec que pugui estimar ningú més».
-És que el Marc és molt romàntic. És curiós perquè els glops de llibertat que hem tingut a la història no són cronològics. La història evoluciona de tal manera que va endavant i endarrere. Hi ha èpoques passades que s’ha viscut en determinats aspectes, amb molta més llibertat que en èpoques posteriors. Això és el que passava en els dos temps històrics de la novel·la. Si pensem en el París de començament de segle, i sobretot en aquell Montparnasse...
-Segur que no tot París era igual.
-Simplement, que a les autoritats de París els hi anava molt bé aquell nucli d’efervescència artística que hi havia a Montparnasse i feien la vista grossa. Els francesos sempre han sabut molt aprofitar els actius que tenien a casa. No com nosaltres.
-En canvi, l’altra època que expliques comença al franquisme i acaba el 1976...
-Clar, comença a la primavera del 1974: a les acaballes del franquisme; Franco encara es viu i s’executava encara per raons ideològiques. És tot el contrari d’aquell esperit lliure, no només a nivell femení, sinó a tots els nivells.
-La protagonista i el seu avi treballen d’antiquaris. Coneixia el món dels antiquaris abans d’escriure la novel·la?
-Per començar jo tenia moltes ganes de posar algun antiquari perquè és un ofici que té una part molt poètica. Té una part molt mercantilista, però alhora té aquesta part poètica dels que trafiquen amb material sentimental. I amb la figura de l’antiquari podia acabar de vincular el món antic i el món dels setanta. Per això creo en Boris, que és l’antiquari i avi de la protagonista, l’Olivia, i que té un comerç al carrer de la Palla, com no podia ser d’altra manera. M’agrada molt la relació que s’estableix entre avi i neta, perquè sempre he valorat moltíssim aquesta generació dels avis. Fins i tot penso que no els aprofitem prou perquè els coneixem que ja són grans i de vegades no sabem veure més enllà. La figura del Boris és un homenatge a aquest ofici i a aquestes relacions intergeneracionals que penso que són molt enriquidores.
-Va alternant els capítols de l’antiquària -o l’ajudant de l’antiquari- del 1974 amb els de la vida de la pintora, Valèria Sans, als anys vint.
-Aquesta alternança forma part de l’estructura del llibre -que és allò que sempre hem de pensar abans d’escriure. Jo vaig voler escriure-la amb aquests dos relats simultanis (un del món de l’Olivia i l’altre el de la Valèria) i són els dos temps que es van alternant. La manera que s’alternen, si et fixes, és en funció de les troballes de l’Olivia. Cada vegada que ella fa una troballa sobre la pintora dels anys vint, d’alguna manera la despertem. Aquest és el joc.
-En un moment donat fa aquesta alternança amb cartes de la Valèria -quan la pintora torna a Barcelona per l’esclat de la Primera Guerra Mundial- i en un altre moment, ho hauria pogut fer amb el diari de la pintora -perquè el troben-, però no ho fa: per què prefereix mantenir el narrador omniscient?
-Jo volia que hi hagués tota una sèrie de troballes i descobertes. Veig la Valèria Sans com el paradigma d’aquella pintora que ha quedat oculta en el relat de la història de l’art i el procés de descobrir-la és absolutament arqueològic: peça per peça. No és que trobem una peça d’ella i sapiguem tot. Ens l’han partit i trossejat i el que volem és anar-la rescatant peça per peça que ens la fan conèixer. Si jo només agafava un recurs com la troballa del diari, no feia el joc ja. Per això ha d’anar trobant les coses a poc a poc.
-Quan descriu el retrat col·lectiu que Sans dibuixa en un jardí, em van vindre al cap els retrats col·lectius d’Olga Sacharoff...
-Totalment...
-...i acte seguit escriu que Sacharoff és una de les retratades. S’hi va inspirar?
-Totalment. L’has clavat, perquè està inspirat en un quadre de Sacharoff que es diu La colla.
-Aquell que retrata trenta o quaranta persones.
-Ve d’aquí. Sempre estic pendent del que fan al Museu d’Art de Girona perquè estan rescatant tota una sèrie de dones artistes i m’agrada molt conèixer-les -o descobrir-les o ampliar els coneixements que tinc d’elles- i fa uns anys va anar l’exposició monogràfica d’Olga Sacharoff i hi havia alguns que no coneixia. I hi havia aquest, La colla, que no coneixia. I és el que passa amb l’art, que és meravellós i et deixa absolutament paralitzat: de sobte tens al davant una obra que et diu moltes coses i que t’obre moltes finestres. I aquesta obra em va quedar. Mentre escrivia la novel·la, d’alguna manera li volia fer un homenatge.
