Nova York, Cinquena Avinguda. Matinada. Un taxi s’atura davant dels aparadors de la joieria Tiffany’s. Una dona jove, vestit negre de nit i ulleres de sol, descendeix amb una bossa on trau un got de cafè i un croissant; mira els vitralls de la botiga mentre fa el desdejuni matiner. La cançó Moon River subratlla melancòlicament la seqüència alhora que es succeeixen els títols de crèdit. La pel·lícula es diu Esmorzar amb diamants (Breakfast at Tiffany’s, Blake Edwards, 1961) amb una de les obertures cinematogràfiques més celebrades de la història del cinema. Protagonitzada per Audrey Hepburn, seixanta anys després, Esmorzar amb diamants ha esdevingut una obra mítica a partir de la complexitat que resulta de normal traslladar amb èxit- i a ser possible amb fidelitat- una obra literària a la pantalla. Adaptació de la novel·la homònima de Truman Capote, la protagonista, Holly Golightly, resta com una de les heroïnes més icòniques de la història del cinema .Més enllà dels models femenins que l’havien servit com a inspiració, entre d’altres, Oona Chaplin, Gloria Vanderbilt i la seua pròpia mare, Nina Capote, com escriu Gerald Clarke en la biografia de l’escriptor “ a qui et sembla més és al seu propi creador, Truman Capote. No només comparteixen filosofia, sinó també temors i inquietuds”. Per a Holly el millor remei i antídot en moments de crisi és agafar un taxi i anar a la joieria Tiffany’s. “Cap cosa dolenta et pot succeir entre eixe deliciós olor a plata i a carteres de pell de cocodril” diu la protagonista que somnia un dia en desdejunar en un espai tan reconfortant. Pel que fa al títol del llibre, Breakfast at Tiffany’s (Desdejuni a Can Tiffany) es diu que Truman es va inspirar en un fet real. L’escriptor havia escoltat la història d’un home madur que s’havia gitat amb un mariner al que havia conegut un dissabte per la nit en el Nova York de temps de la Segona Guerra Mundial . A la vista de la vetllada tan joiosa que havia passat el cavaller va decidir complaure amb un bon regal al mariner. Dissortadament era diumenge i totes les botigues estaven tancades, així que va decidir invitar-lo a desdejunar. “On t’agradaria anar? “li va preguntar al jove xicot. “Elegeix el lloc més luxós i car de la ciutat”. I com el mariner no era de Nova York solament havia oït parlar d’un lloc car i luxós: “Anem a desdejunar a Tiffany’s” va dir.
Només dos anys després de la seua publicació – la novel·la havia eixit en 1958- començava el rodatge de la pel·lícula. Per a la seua translació al cel·luloide es va encarregar a un guionista de prestigi, George Axelrod , responsable d’una sèrie de canvis respecte a la novel·la. La figura de l’escriptor homosexual de la narració es transforma ara en un novel·lista heterosexual ací interpretat per un jove i atractiu George Peppard, un escriptor en crisi que també fa l’ofici de gigoló amb una madura decoradora interpretada per Patricia Neal. Pel que fa als trets de la protagonista, la desenfadada Holly Golightly, a la versió cinematogràfica seran convenientment suavitzats. Si a la novel·la, l’ocupació de l’heroïna era una barreja de call-girl, gheisa o xica d’acompanyament, ara, gràcies als guionistes de Hollywood, es projectava com una ingènua damisel·la- anticipació de les futures it-girls- que acceptava regals de 50 dòlars dels seus madurs acompanyants cada vegada que anava al tocador. L’elecció d’Audrey Hepburn com a protagonista sense dubte va determinar l’orientació i les “traïcions” a la novel·la. Una decisió- Hepburn com a protagonista-que va enfurir a Capote que desitjava fortament a Marilyn Monroe per la seua Holly Golightly. Seixanta anys després la decantació de la Paramount per Hepburn- a la qual tenia sota contracte- no pot haver sigut més encertada. Hepburn/ Golightly representa una nova feminitat, la dona moderna dels anys seixanta, dins d’una dècada de transformacions i canvis socials: feminisme, revolució sexual, contracepció, antimilitarisme, moviments pacifistes, ecologia, etc. Front al model Hepburn-Golightly, la feminitat voluptuosa i exuberant de Marilyn Monroe semblava cosa del passat.
Sobre la polèmica de l’elecció d’Audrey Hepburn també es diu que va ser la pròpia Paula Strasberg, directora d’interpretació de Marilyn Monroe, qui va aconsellar-la de rebutjar el paper. Una estrella com Marilyn no podia interpretar una dona que viu més de nit que de dia. Altres actrius que van rebutjar el paper de Holly van ser Kim Novak i Shirley McLaine, que ja havia interpretat una “xica lleugera” en Com un torrent (Vincente Minnelli,1958) i que anys després es lamentaria de no haver acceptat l’oferta. La tria de Blake Edwards com a director serà una aposta personal de l’actriu- els seus favorits Billy Wilder i William Wyler estaven ocupats- que desestima l’elegit inicialment per la Paramount, el realitzador John Frankenheimer, pertanyent a l’anomenada Generació de la Televisió, un grup de joves realitzadors formats en la ficció televisiva dels anys cinquanta. Edwards, amb l’ajut del guionista George Axelrod, aconsegueix un delicat i elegant equilibri entre la comèdia sofisticada, un gènere en el qual ja ha donat proves del seu enginy, i el drama sentimental, la mateixa naturalesa dual que encarna la protagonista, la sofisticada Holly de Manhattan i la ingènua Lullaby que un dia es va escapar d’un poblet de Texas.
Malgrat les dosis d’almívar, inclòs “happy end” de la versió cinematogràfica, la narració projecta poderosament aquest còctel agredolç d’uns éssers tractant de conquerir els seus somnis més enllà dels reflexos brillants de Tiffany’s però alhora temorosos d’enfrontar-se amb la realitat. Per a Edwards, la pel·lícula suposa la seua consagració com un brillant estilista a l’hora de plasmar visualment aquests essers marginats i insatisfets, els seus sentiments i vacil·lacions , tot embolcat amb una bellesa nostàlgica. Seqüencies inoblidables com la festa de l’apartament de Holly – tretze minuts de duració-, improvisat per Edwards a l’estudi o musicals, Audrey Hepburn cantant Moon River en la finestra, resten entre les més reeixides i recordades. Malgrat que la major part de la pel·lícula es va rodar als estudis de la Paramount de Hollywood, les escenes amb Nova York com a paisatge escenogràfic han fet d’Esmorzar amb diamants tota una carta d’amor a la ciutat abans que Woody Allen li fes la seua incondicional declaració en Manhattan.
El naixement de l’heroïna moderna
Aquesta història de Hollywood on es barregen un escriptor enfurismat i mediàtic, una estrella de cinema en un paper “inadequat” després d’haver estat monja i princesa, una novel·la d’èxit sota sospita i catalogada d’escabrosa i un vestuari convertit amb el pas del temps en guarda-roba icònic demanava un estudi a fons . Un treball d’investigació que és el que va fer l’escriptori historiador nord-americà Sam Wasson amb el seu assaig, Fith Avenue, 5 A.M. Audrey Hepburn, Breakfast at Tiffany’s, and the dawn of the modern woman convertit ja en un clàssic de literatura cinematogràfica. Per a Wasson un dels grans encerts de la pel·lícula va ser l’elecció d’Hepburn, tot i les crítiques, una interpretació que va obrir un nou camp femení en la pantalla. Segons l’escriptor abans d’Esmorzar amb diamants les heroïnes de la comèdia de Hollywood “ es dividien necessàriament en beates o en putes”. La figura de Doris Day amb els seus vestits immaculats i barrets Pillbox simbolitza aquesta heroïna carrinclona disposada a arribar verge a l’altar coste el que coste. El personatge d’Audrey Hepburn/Holly Golightly imposa un perfil de modernitat en paral·lel a les imatges femenines que revistes com Harper’s Bazaar o Vogue i fotògrafs com Richard Avedon i Irving Penn estan codificant a les seues pàgines. Un procés similar esdevindrà anys després a l’estat espanyol amb les fotografies publicitàries i de moda de fotògrafs com Oriol Maspons, Leopoldo Pomés o el fotògraf milanès fincat a Barcelona, Gianni Ruggiero, que donen un gir de 360 graus a la imatge de la dona al nostre país.
La figura de Holly Golightly preludiava l’heroïna moderna dels nostres dies , ara representada per Carrie Brashaw i les xiques de Sexe a Nova York. Una filosofia que passa d’entrada per exercir una vida sexual lliure. La d’una dona independent econòmicament que per a divertir-se no necessita ja la figura masculina. Wasson al seu llibre conta els maldecaps dels agents publicitaris de la Paramount per intentar allunyar al personatge interpretat per Hepburn de tota connotació escabrosa. Paradoxalment l’actriu havia format parella amorosa en la pantalla amb una sèrie de galans— Humphrey Bogart, Fred Astaire, Gary Cooper-que li doblaven en edat- podien haver estat els seus pares-, argument per una tesis sobre la Síndrome Lolita...
L’estil Givenchy i el toc Mancini
La “petite robe noire” de Audrey-Holly consumava el pas del rosa caramel de les comèdies de Doris Day i Debbie Reynolds al negre lluminós d’Esmorzar amb diamants. El responsable d’aquesta transformació es el dissenyador francès Hubert de Givenchy, l’home que ha modelat la imatge de l’actriu des de el seu primer encontre en la pel·lícula Sabrina. El físic de l’actriu és troba a la antípodes de les belleses exuberants de l’època, les anomenades maggiorate com Sophia Loren o Gina Lollobrigida que omplen les pantalles dels anys cinquanta. Hepburn troba en Givenchy el dissenyador talismà, el seu pigmalió a l’hora de crear l’estil que la projecta com símbol del chic i la elegància dins i fora de la pantalla. L’Everest d’aquesta reeixida relació arriba amb Esmorzar amb diamants, cada una de les peces creades per Givenchy afirmen la figura de l’actriu projectant-la poderosament. Givenchy, com Capote, Edwards i el guionista, George Axelrod, transforma a Audrey Hepburn en Holly Golightly.
Convertida en una icona d’estil, la figura d’Hepburn-Golightly ha anat creixent al llarg de totes aquestes dècades; un reconeixement amplificat per les xarxes socials i per descomptat per la pròpia industria de la moda que ha trobat en ella un valor segur i de moment inesgotable. Cada temporada algú estilista reformula l’estil original mentre des d’algú racó de l’univers digital, una influencer, it-gil, socialité rendeix un petit homenatge a la xica que somniava en esmorzar a Tiffany’s.
A la contribució de Givenchy en la creació visual de Esmorzar amb diamants, cal afegir, la banda sonora creada per Henry Mancini per a la pel·lícula. Tot i que Mancini ja havia compost algunes bandes sonores, entre altres, la magnifica partitura per a Sed de mal d’Orson Welles, la música d’Esmorzar amb diamants inicia la seua edat d’or en el món de la composició cinematogràfica. Per al tema principal, Moon River, Mancini compta amb la col·laboració del lletrista Johnny Mercer, que recull nostàlgicament en la cançó els seus records i paisatges del sud. El duo Mancini-Mercer es faran amb l’Oscar a la millor cançó i també el de la millor banda sonora. Com anècdota, la cançó - interpretada per Hepburn en la pel·lícula- va estar a punt de ser suprimida per acurtar la duració del film, considerat massa llarg pels executius de la Paramount.
Avui que Esmorzar amb diamants es pot visionar a les plataformes audiovisuals i que periòdicament les cadenes televisives programen la seua emissió, resulta curiós recordar que la censura espanyola de l’època retardés la seua projecció en les pantalles. Aquesta barreja de glamur i amoralitat segurament resultava massa indigesta per a l’estomac d’ alguns dels censors.
La maledicció de Holly Golightly
Només havien passat cinc anys de l’estrena de la pel·lícula quan des de Broadway s’il·lumina el projecte d’una versió teatral. Traslladar la novel·la de Truman Capote i adaptada a la pantalla per Blake Edwards, ara, en versió de comèdia musical. En la producció figures rellevants de l’escena de Broadway con David Merrick i pel que fa a la parella protagonista, la televisiva Mary Tyler Moore i el també televisiu i actor de la pantalla, Richard Chamberlain. La comèdia té la seua pre-estrena el 12 de desembre de 1966 i no passarà de la quarta funció. Serà retirada de la cartellera sense arribar a estrenar-se oficialment. El fantasma de Holly-Hepburn resultava encara massa poderós en l’imaginari de l’espectador a pesar dels cinc anys passats des de l’estrena. Ni el nom d’un dramaturg com Edward Albee ni un compositor com Bob Merrill (Funny Girl) serviren per a evitar el cataclisme, En una recent enquesta entre fans dels espectacles de Broadway l’obra fou elegida com un dels flops- fracassos- més desitjats entre els caçadors de musicals per tornar veure sobre l’escena.
Haurà de passar bastant temps per a que els promotors de Broadway tornen a intentar l’aventura de retornar a la senyoreta Holly Golightly a l’escena. Per a la nova adaptació es tria a Emilia Clarke, la Khaleesi de Joc de Trons com la protagonista retornant l’obra al Nova York de postguerra com a la novel·la original. Entre altres aspectes novedosos, l’adaptació teatral subratlla l’homosexualitat del protagonista masculí que la versió cinematogràfica havia convertit en heterosexual. Després de dos setmanes de pre-estrenes i quaranta representacions l’obra terminarà per retirar-se de Broadway. Més d’un crític senyalarà “la maledicció de Holly Golightly”. La mateixa Emilia Clarke haurà de reconèixer el risc d’interpretar un paper que Audrey Hepburn havia dut a la perfecció i els espectadors guardaven en la memòria. Com assenyalava l’adaptador de l’obra, Richard Greenberg “ amb el personatge de Holly passa el mateix que amb el d’Scarlett interpretat per Vivien Leight en Allò que el vent s’endugué , trobar successores és una empresa impossible”. Ni el fugaç nu de l’actriu ni el gat i company de l’heroïna, un voluminós felí anomenat Vito, van poder salvar l’obra del naufragi.