Es coneix que a les representacions del teatre argentí, la majoria d’espectacles musicals presenten el tango tradicional des d’un angle heterosexual, binari i heteronormatiu —i fins i tot masclista—, però… i si fos possible trencar amb aquest patró? Passar de l’home actiu, que dirigeix el rumb del ball i la dona passiva que segueix la seva voluntat, a un tango marcat per l’intercanvi de rols? I si, a més, la dansa no entengués de gènere? Aleshores estem parlant del tango queer.
La Montserrat Roser, mestra i experta en diverses manifestacions artístiques, confessa que va començar a ballar tango amb un sentiment agredolç; el seu cos es negava a obeir les ordres d’un altre; a ser sotmès, passiu. Fins que el tango queer va obrir-li un nou front de possibilitats —encara desconegut per molts avui— explica a la sisena edició de les Jornades Scanner de l’Institut del Teatre, enguany dedicada al gènere, el cos i les identitats.
Abandonar normes, convencions. Escollir el teu paper en la dansa; tenir l’opció d’intercanviar-lo al teu gust; expressar la llibertat al so del tango amb qui vulguis, és el que permet el tango queer. Dones ballant amb dones; homes amb homes; dones amb homes; homes amb dones; cadascú adoptant el rol que senti seu. “És un ball d’igualtat i d’intercanvi, que ha trobat una manera d’escapar de la normativa tradicional heterosexual i binària per passar a gaudir del ball i del gènere de tothom”, apunta Roser.
El terme queer es refereix a aquella identitat de gènere i sexual diferent de l’heterosexual i cisgènere. Així, la teoria queer sosté que el gènere, la identitat i l’orientació sexual no tenen per què estar essencialment vinculades amb la naturalesa biològica humana, sinó que són fruit d’una construcció social. En aquest camp, Judith Butler és la teòrica queer per excel·lència, que postula que la naturalesa social dels éssers humans és observar, reproduir i interioritzar les nostres accions. D’aquesta manera, en l’obra Undoing Gender (2004) la teòrica considera el gènere com a part d’una performance, amb la qual cada individu actua davant d’una audiència social. “Aquestes accions legitimen un binarisme de gènere que ha estat interpretat com a natural”, apunta Roser al respecte. De fet, Judith Butler assenyala en la seva obra Gender Trouble (1990) que l’exercici del gènere en ell mateix crea el gènere. És a dir, “si el gènere no és una elecció radical, ni imposada, ni inscrita sobre l’individu, aquest hauria de tenir la possibilitat de decidir-lo, canviar-lo o transformar-lo”. Així, tal com Butler explica a Bodies That Matter (2002), davant els cossos “intel·ligibles”, trobem els “abjectes”, que no tenen sentit dins els esquemes imperants. “En comptes de suposar que el sistema de dos sexes es complica sobtadament cada vegada que s’enfronta a quelcom diferent o estranya, cal preguntar-se quines són les condicions en què alguna cosa o algú sembla estrany”.
D’altra banda, és interessant conèixer el paral·lelisme que té lloc entre el teatre i el gènere, el que Butler remarca en la seva obra: “Cada individu funciona com a actor del seu gènere, amb la diferència crítica que el teatre és menys agressiu que la realitat”. Estirant el fil de les arts escèniques, Montserrat Roser subratlla la necessitat de seguir la política queer en aquestes. “Si és cert que nosaltres copiem (sense adonar-nos-en) el que veiem, les arts escèniques tenen un paper importantíssim a l’hora de crear nous models, noves realitats i paràmetres que puguem absorbir”, comenta l’experta. En la mateixa línia apunta que, al cap i a la fi, gràcies al queering el tango argentí —un ball que ha estat tradicionalment considerat masclista— ofereix l’oportunitat de gaudir d’una llibertat LGTBIQ+, cosa que, d’altra manera, no hauria trobat una expressió corporal i emocional de qualitat en aquest ball.
Per tant, el tango queer, és un ball d’igualtat i intercanvi que transgredeix la norma, al mateix temps que “pot servir d’inspiració en el queering d’altres activitats i expressions artístiques”, conclou Roser.