En Carles Capdevila, mort el passat 2 de juny després d’una batalla de dos anys contra el càncer, ha estat sempre un periodista atípic, impulsor de productes molt originals en l’ecosistema mediàtic català. De la seva ment i el seu treball no només ha sortit l’Ara, un diari concebut «en positiu» -amb més voluntat de sembrar optimisme que no de burxar en el conflicte-, sinó també l’"Alguna pregunta més?" de Catalunya Ràdio, un programa pioner d’humor de zàpping -en aquell moment radiofònic i després televisiu. En la gestació d’aquests productes sui generis s’hi veu la mà de Capdevila, que barrejava des del començament un esmolat sentit de l’humor, el treball eclèctic de guionista i la vocació periodística per l’actualitat.
Entre les moltes facetes professionals d’en Carles Capdevila hi ha la de guionista de contes com ara Les Tres Bessones, una desena de volums escrits a quatre mans amb Roser Capdevila, o una campanya de promoció d’El Tirant lo Blanc editat amb aquest setmanari, que va treure un cavall blanc pels carrers de Barcelona el dia de Sant Jordi de 1991.
És pel camí inicial de la barreja d’humor i actualitat que Capdevila coincidiria amb altres monstres de la comunicació i la rialla. En el programa de l’Antoni Bassas, El matí de Catalunya Ràdio, Capdevila trobaria el primer forat pel seu "Alguna pregunta més?" Però també un lloc a les tertúlies. I el seu caràcter distès però informat també crearia un estil molt personal, radical en les propostes polítiques i equilibrat en les formes. El seu era també un independentisme tranquil, però al contrari que el de Ramon Barnils -que denunciava amb ràbia, si calia-, Capdevila preferia la seducció i la cerca de consensos i llocs comuns.
Com en Bassas, també Albert Om i Toni Soler van caure a la xarxa de complicitats que Capdevila va anar ordint fins a poder plantejar-se el repte de crear una nova publicació en català, alhora moderna i desacomplexada, tant pel que fa al seu catalanisme com per la seva proposta formal. El 2010, quan la crisi del paper ja era més que evident, l’Ara va sortir als quioscos en format paper i al world wide web amb una oferta digital més agressiva. Capdevila n’era el nou director però també un dels principals accionistes, amb Soler, Om i Bassas. I d’altres: en Xavier Bosch -que havia precedit a Jordi Basté al magazín matinal de RAC1-, en Ferran Rodés -empresari del món de la publicitat-; Carles Duarte (llavors Fundació Carulla), Cultura 03, Oriol Soler, etc
Capdevila feia broma sobre la fundació de l’Ara dient que volia escriure opinions diàries i no va trobar cap altra manera que fer un diari nou de trinca i ser-ne el director. Els seus bitllets d’opinió van ser, efectivament, marca de la casa des del primer dia.
Al contrari que molts periodistes, Capdevila estava avesat a formar equips, treballar en grup i endegar iniciatives col·lectives. Per això el director de l’Ara ha compartit bona part del protagonisme del diari amb Mònica Terribas, primer, i Antoni Bassas, després. Ells han estat autors d’editorials televisats i entrevistes en profunditat emeses per AraTV, alhora que assumien papers executius en el mitjà.
La intensa producció de Capdevila es va estendre també a un target molt ampli però poc explotat, el dels pares i mares amb Criatura i companyia (Ed. La Campana,1999), Educar millor (Arcàdia, 2015) i l'impuls d'un suplement específic a l'Ara, el 'Criatures'. I és que ell mateix explicava sovint que allò que pensava que tenia interès -per a ell, com a periodista, i per als seus lectors- era precisament la quotidianitat, les coses que li passaven cada dia, allò que formava part de la seva vida.