Annals del cantonalisme

‘Cartagena is not Murcia’

En plena fase de reforma de l’Estatut murcià, la reclamació de la província de Cartagena ha agafat embranzida. Després de 20 anys de domini del PP, el govern de la ciutat trimil·lenària és en mans d’una coalició integrada pel PSOE, Cartagena Sí Se Puede i el cantonalista Movimiento Ciudadano. L’alcalde, José López, anhela una comunitat biprovincial i amb un altre nom. Si no, amenaça de marxar a una altra “amb Almeria o amb Alacant”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aerolínies i immobiliàries que promocionen els vols a San Javier i els apartaments a La Manga sota el topònim “Alicante Sur”. Madrilenys que no diuen que estiuegen a Los Alcázares o San Pedro del Pinatar, sinó “al sur de Torrevieja”, perquè és més conegut. I ara, un alcalde cantonalista a Cartagena que reclama la provincialitat de la comarca sota l’amenaça de tocar el dos si no es materialitza.

“Si els grups parlamentaris [de l’Assemblea de la Regió de Múrcia] s’oposen a les nostres raons de pes, treballarem per marxar d’aquesta comunitat autònoma i formar part d’una altra amb Almeria o amb Alacant, o bé nosaltres en solitari”, va etzibar a l’octubre José López Martínez, en un acte públic. “Amb uns mals amics, uns mals veïns, no volem continuar vivint”, va afegir com a colofó.

A causa de l’estat de xoc, la resposta valenciana va retardar-se fins la setmana passada, quan Manuel Alcaraz, conseller de Transparència, Participació, Responsabilitat Social i Cooperació, va fer esment de la hipotètica annexió de Cartagena en el transcurs d’un esmorzar informatiu organitzat pel Fórum Nueva Economía. “Només ens faltava això, siga dit respectuosament”, va dir Alcaraz, cosa que aixecà les rialles de l’auditori.

Cartagena té 215.000 habitants, els mateixos que Badalona i Terrassa, i pocs menys que Elx. La comarca que capitaneja [vegeu gràfic] raneja els 400.000, tants com el Baix Segura, que delimita la frontera nord a través del Pilar de la Foradada. Curiosament, durant l’última dècada, San Pedro del Pinatar —el municipi costaner més septentrional de la Regió de Múrcia— ha mantingut un litigi amb el Pilar per 500.000 metres quadrats que considerava seus; però, malgrat haver esgotat totes les vies, el Tribunal Suprem n’ha desestimat la petició.

Fora d’això, el mapa polític sorgit de les eleccions municipals del 2015 ha revifat la reclamació de la província de Cartagena. Després de 20 anys de governs del PP, l’acord que van lligar in extremis el PSOE (6 regidors), el cantonalista Movimiento Ciudadano (5 regidors) i Cartagena Sí Se Puede —la marca blanca de Podem, amb 3 regidors— es fixava com a meta la consecució d’aquesta reivindicació històrica. La primera meitat del mandat l’alcalde ha estat López, mentre que els pròxims dos anys la vara de comandament recaurà en la socialista Anabel Castejón, que està a punt de prendre’n possessió.

Movimiento Ciudadano és una escissió de l’antic Partit Cantonal (PC), que ja va ostentar l’alcaldia de 1987 a 1991. En el record col·lectiu es manté ben viva la revolta cantonal —republicana i federalitzant— originada a la ciutat el 12 de juliol del 1873 i avortada sis mesos més tard, després d’un setge violentíssim que va provocar molts desperfectes als seus edificis. La incapacitat de controlar l’alçament va comportar la dimissió del president espanyol, Francesc Pi i Margall. La província de Cartagena —bé que merament de caràcter “fiscal”— ja havia existit abans, entre els anys 1799 i 1805.

La proclama filosecessionista del primer edil de Cartagena s’entén pel seu tarannà particular, procliu a les declaracions explosives. Al darrere no hi ha cap estratègia segregacionista seriosa, sinó que únicament tractava d’escalfar l’ambient amb vista a la reforma de l’Estatut murcià que hi ha en marxa a l’Assemblea regional.

José López sap que el reconeixement de la biprovincialitat a la principal llei orgànica murciana obriria la porta a l’assumpció per part de l’Estat espanyol. La majoria qualificada que exigeix l’aprovació del nou Estatut —tres cinquenes parts— fa imprescindibles els vots de populars i socialistes, que de fa anys envien missatges contradictoris sobre el tema: Ramón Luis Valcárcel, en la seua etapa de president, va instar a obrir “un debat asserenat, sense mordaces ni silencis inquisitorials”, i tant l’actual secretari general del PSOE-RM —Rafael González Tovar— com el seu antecessor —Pedro Saura— també s’han mostrat benvolents.

La benzina que mou aquesta demanda ciutadana és subministrada per la Plataforma por la Biprovincialidad, que té com a lemes “2 es +” i “En beneficio de toda la Región”. Per esvair confusions en ple procés sobiranista català, l’associació matisa que la reivindicació no és independentista: “Por una Región más racional y unida. Por una España más fuerte”.

 

‘Yo soy español, español...”

EL TEMPS s’ha desplaçat fins a Cartagena i Múrcia per copsar-ne els ànims, però cap representant polític local o autonòmic del PP, el PSOE o MC no ha accedit a ser entrevistat. A més, els qui sí que han donat la seua opinió s’han afanyat a remarcar les diferències existents amb el cas català.

El president de la Plataforma por la Biprovincialidad és José Antonio Luque, metge estomatòleg amb consulta oberta a la cèntrica plaça del Rey. Luque tan sols anhela “l’encaix de Cartagena al si de la Regió”. “No tenim animadversió contra ningú, no som separatistes, només volem que es faça justícia”, explica. “Ens correspondrien el 18% de les inversions dels Pressupostos de l’Estat a la Regió, i en canvi, ens arriba el 3%”, continua.

El germen de la Plataforma —que es declara “apartidista” i va nàixer el 2007— es remunta a una altra associació local, Cartagena Futuro, constituïda l’any 1995 i que va mostrar-se especialment bel·ligerant contra el Govern autonòmic per l’absència de rètols de trànsit amb el nom de la ciutat. “Vam reunir-nos amb el director general de Trànsit per mostrar-li més de 300 fotografies de senyals on no figurava el nom de Cartagena. No se’n sabia avenir. Va comprometre’s a resoldre-ho, encara que això, segons va confessar-nos, li anava a costar el càrrec”, recorda Luque.

Les carreteres de Múrcia van passar a indicar la direcció que calia prendre per anar cap a Cartagena, i els hotelers van notar-ne els efectes. Els turistes de La Manga —una part de la qual correspon al terme municipal de Cartagena— van començar a freqüentar la ciutat, que compta uns atractius històrico-artístics considerables, amb el teatre romà i la muralla púnica com a grans emblemes.

Quan llegeix els llibres de text dels seus néts, Luque s’escandalitza bastant: “Hi posa que ‘els romans van arribar a Múrcia el segle III abans de Crist’, tot i que Múrcia no va ser fundada fins al segle IX!”. Entre les llegendes històriques que li agrada contar, en destaca la de l’apòstol sant Jaume, que hauria entrat a la península Ibèrica, via marítima, a través de Cartagena. O la importància de l’Alcassaba àrab, un recinte fortificat que només s’erigia en ciutats de molta importància.

La Plataforma liderada per Luque és heterogènia. Hi ha adscrit el Consell de la Joventut, el sindicat CSIF, la Cambra de Comerç, la Federació d’Associacions de Veïns, la patronal local, el Col·legi d’Advocats... “Tard o d’hora, la restitució de la província de Cartagena serà una realitat”, pronostica. “A la Segona República se’n va parlar, durant la Transició, també, i ara, quan el Govern autonòmic prenga consciència dels avantatges que tindrà, no s’hi podran negar. Som a la cua de gairebé tots els rànquings, i amb dues províncies, el conjunt de la Regió guanyaria pes”. Amb dues províncies, Múrcia disposaria de dues diputacions —ara no en té cap—, una sots-delegació del Govern espanyol —ara només té la delegació— i dos diputats i quatre senadors més, que caldria esgarrapar de la resta de les circumscripcions. Totes les províncies tenen dret a un mínim de dos diputats i quatre senadors.

Els pròxims dies, la Plataforma compareixerà davant la comissió parlamentària creada a l’Assemblea —amb seu a Cartagena, l’única concessió de l’autonomia a la ciutat, per bé que les conselleries i la presidència del Govern, a diferència dels casos de Vitòria i Santiago de Compostel·la, són a Múrcia— per defensar la seua posició i persuadir els diputats que, en efecte, dos és millor que un. En les converses prèvies amb els diversos grups, Luque ha percebut “receptivitat” en PP i PSOE, “convenciment” en Podem i un “dubte” en Ciutadans: el de la forma de compaginar el seu discurs refractari a les diputacions amb la creació de dues de noves.

El doctor en arqueologia, Javier García del Toro, partidari de la província de Cartagena.
El doctor en arqueologia, Javier García del Toro, partidari de la província de Cartagena.

 

Luque justifica les declaracions de l’encara alcalde sobre la possible incorporació de Cartagena a les províncies d’Alacant o Almeria per l’“empipament” que li genera la no resolució del conflicte provincialista. “Aquell dia l’alcalde estava molt molest, i de vegades s’excedeix amb els seus comentaris”, apunta. Amb tot, Luque, que afirma que se sent “tan proper als valencians com als andalusos”, adverteix que “si avui hi haguera eleccions, molts se sorprendrien”. Augura un “ascens significatiu” de l’MC, que entre els comicis del 2011 i del 2015 va passar d’un a cinc regidors. “Són els qui lluiten més per la ciutat, i la gent se n’adona”, remata.

 

És el bisbat, estúpid!

Li diuen Javier García del Toro, és doctor en arqueologia i catedràtic universitari prejubilat. A 22 anys, fou el professor més jove a accedir a la Universitat de Múrcia, la ciutat on continua residint, malgrat l’origen —i passió extrema— cartagener.

Ell remunta l’origen dels problemes al 1291, quan el bisbat de Cartagena —com encara s’anomena la diòcesi— va traslladar la seu episcopal a Múrcia, on encara es manté. Mentre la catedral de Múrcia —“És concatedral!”, s’indigna García del Toro— llueix esplendorosa, la catedral de Cartagena es troba en runes des de la Guerra Civil. En la contesa militar, els bombardejos de les tropes italianes van deixar-la sense sostre.

“Múrcia va ser conquerida per castellans, a les ordres del rei Alfons X, i Cartagena fou repoblada per catalans i aragonesos i va restar en mans de Jaume I i Jaume II”, evoca l’arqueòleg. “El fet diferencial cartagener és indiscutible”, assenyala, “la nostra parla està farcida de catalanismes: bajocas, pesoles...”. De fet, davant una hipotètrica elecció entre Alacant i Almeria, ho té clar: “Vam pertànyer a la Corona d’Aragó fins al segle XIV, els cartageners ens sentim més propers a Alacant”.

José Antonio Luque, metge estomatòleg i president de la Plataforma por la Biprovincialidad.
José Antonio Luque, metge estomatòleg i president de la Plataforma por la Biprovincialidad.

 

De qualsevol manera, segons García del Toro, l’amenaça pronunciada per l’alcalde “fa riure”. “És pròpia de l’integrisme antimurcianista que encarna”, critica sens embuts. “Jo veuré la província de Cartagena abans de morir, però pels mitjans normals, no per l’actitud fatxenda dels sectors més reaccionaris”. El seu optimisme a l’hora d’imaginar una província de Cartagena contrasta amb la convicció que alguns municipis s’hi oposarien: “En un referèndum, San Javier, Los Alcázares i San Pedro del Pinatar votarien no, perquè el 80% dels turistes són murcianicos, huertanicos que celebren la Semana de la Huerta y el Mar, mengen botifarres i canten jotes murcianes”.

Del Toro no sols posa l’èmfasi en el dialecte panocho, que els cartageners consideren aliè i diferencien amb la seua “essa catalana”, que els permet dir “sinco séntimos de tosino ransio p’al cosido de las dose”. Són moltes més coses. La “liberal i oberta” Cartagena davant la “conservadora i endogàmica” Múrcia. La Cartagena de l’Arsenal aixecat en temps de Carles III, la de les mines de La Unión, els dos mars, el Port i la Il·lustració, davant una Múrcia plena de funcionaris. A començaments del segle XXI, la capital provincial només comptava 10.000 habitants més que Cartagena. Avui, la supera en 225.000, ja té més del doble de població.

La petjada cantonalista encisa García del Toro, que a la dècada dels anys 80 va militar al Partido Cantonal, una formació de caire “romàntic” que hauria volgut registrar com “Partido Cartagenerista”. “En el fons, els cartageners som uns àcrates, hereus d’un esperit republicà i federalistes, que no té res a veure amb la Múrcia retrògrada”, compara. “Ara bé, no hem d’esbombar l’odi al murcià”, confessa. “És cert que els murcians ens tenen una enveja latent, però no cal recordar-los a cada moment que som superiors. Som distints, i punt”, sentencia amb ironia.

El 9 de juny, dia de la Regió de Múrcia, els “integristes” de què parla García del Toro pengen de les balconades banderes de la Rioja, que celebra la diada autonòmica aquell mateix dia. Logronyo, com Pamplona, Santander i Oviedo, són capitals uniprovincials amb un nom d’autonomia diferent: la Rioja, Navarra, Cantàbria i Astúries, respectivament. En el cas de Múrcia, la coincidència és plena, i, com a opció de futur, alguns gosen esbossar el de Comunidad del Sureste. De moment, per tal de marcar terreny, cada 12 de juliol l’alcalde López hissa la bandera cantonal al cim de La Atalaya, on va iniciar-se la revolta del 1873, i pels carrers —on la reclamació no és molt perceptible— es veuen adhesius amb la bandera de la marina cartagenera, un mix de les de Suïssa i Dinamarca.

 

Enquestes, sí; antecedents, no

Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València, assegura que, “seguint una lògica legal”, la província de Cartagena podria convertir-se en realitat. “En primer lloc, els municipis afectats i la comunitat en qüestió haurien d’expressar-se en aquest sentit, i a continuació, el Congrés dels Diputats hauria d’aprovar una llei orgànica que creara la nova província”. Per tant, doncs, només caldria el pronunciament  previ dels consistoris i l’Assemblea.

Des de la represa democràtica, els canvis territorials a l’Estat espanyol s’han circumscrit a dos: un municipi de Palència que el 1979 va integrar-se en un altre de Burgos, i que quedà adscrit a aquesta província, i el de Gàtova, que el 1995 va abandonar Castelló i va quedar inserit a València. Totes dues diputacions van haver de beneir aquest moviment.

Teatre romà de Cartagena
Teatre romà de Cartagena.

 

A fi d’aplanar el camí, la Plataforma por la Biprovincialidad va encarregar una enquesta a Sigma Dos —“volíem la millor empresa demoscòpica, ens vam gastar els pocs diners que teníem, perquè no rebem subvencions”, fa saber José Antonio Luque— entre els municipis de la teòrica província. Els resultats eren esperançadors per als seus interessos: el 51% hi està a favor; el 33%, en contra, i el 16% restant no sabia o no contestava. Les dones i els joves es mostraven especialment entusiasmats, una tendència accentuada amb l’entrada de l’MC al Govern. “Patim el silenciament dels mitjans, però la reivindicació és molt forta”, s’enorgulleix.

Mariano Pérez Jerez, vocal de la Federación de Tropas y Legiones de las Fiestas de Cartagineses y Romanos, enumera els fets diferencials i no para: “Ells fan moros i cristians, nosaltres cartaginesos i romans; ells tenen horta i nosaltres camp; ells han regat per inundació i nosaltres per degoteig...”. En descendir a qüestions menys prosaiques, parla de l’autopista de peatge que els uneix a Alacant i Almeria, mentre que des de Múrcia, a Alacant i Almeria, s’hi pot anar gratuïtament; o el corredor mediterrani, que volen que vaja per la costa fins a arribar a Alacant, on entraria per Múrcia i tindria un ramal cap a Cartagena; o el port sec que volen instal·lar a Múrcia, per comptes de potenciar encara més el marítim de Cartagena.

“No em sent murcià, no tinc aquest sentiment. Quan em diuen ‘murcià’, no em sent al·ludit. Per no tenir, no tenim ni himne autonòmic... Fan servir el de la ciutat de Múrcia!”, lamenta Pérez, que en el seu cas se sent “més proper als andalusos que als valencians”.

No deu ser perquè no han exportat gent cap al nord: des dels rectors Juan Nieto i Andrés Pedreño al ministre Federico Trillo —diputat per Alacant— i el president Eduardo Zaplana, que en cas d’annexió cartagenera a Alacant, per fi podria ser considerat valencià. Valencià en diferit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.