Els crítics

Oleguer Junyent, col·leccionista i fotògraf

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En plena generació postmodernista hi va haver a Catalunya artistes de moltes menes. Els més famosos —com Mir, Nonell, Pichot, Pidelaserra, Gargallo o el jove Picasso— pretenien renovar la pintura i l’escultura, però uns altres posaren el seu art al servei d’altres finalitats, que no eren l’art militantment modern. Un d’aquests artistes era Oleguer Junyent (Barcelona 1876 – id. 1956), el germà petit de Sebastià Junyent, un dels artistes i intel·lectuals més interessants del Modernisme, i un dels primers mecenes de Picasso. Sebastià, tanmateix, morí massa aviat, i Oleguer, que en certs aspectes esdevindria el seu successor, acabaria essent, entre el públic general, més conegut que el seu germà gran, a causa de la seva activitat artística polifacètica, i del seu caràcter obert, que entroncava plenament amb aquella mena de personalitat aristocràticament popular que tenien figures com Santiago Rusiñol o Josep M. de Sagarra. Sagarra, precisament, admirava en Oleguer, entre moltes altres virtuts i habilitats tot l’“art de l’existència” que tenia. Per passar per aquest món poques arts poden ser tan útils.

De les seves múltiples activitats: escenògraf, pintor, dibuixant, home de món, col·leccionista i fotògraf, ara s’ha obert, al Museu Frederic Marès de Barcelona, una exposició dedicada a les dues darreres especialitats. Aquest és, per antonomàsia, el museu barceloní del col·leccionisme i de la fotografia. L’excel·lent recopilació de fotografies de Marès fou exposada en part allà mateix el 2003. Per això és lògic que ara aquest museu mostri també aquests dos aspectes de l’activitat de Junyent.

La col·lecció de Junyent s’ha estat conservant en gran part al seu estudi del carrer de Bonavista, a Gràcia, un reducte màgic que manté la disposició de les coses que hi va fer l’artista, amb un ambient vital del qual han tingut cura el seu nebot, l’interiorista Oleguer Armengol —traspassat fa uns mesos— i la seva filla, Sabine Armengol, i que és visitable pel públic a través de Cases Singulars. A l’exposició hi ha talles romàniques, pintura i escultura gòtiques, arquetes, imatgeria barroca, i entre els autors exposats hi ha noms com Arnau Bassa, Lluís Borrassà, o Luisa Roldán. A l’exposició hi ha una selecta tria d’aquella col·lecció considerable. 

Com sol passar amb molts col·leccionistes, algunes de les seves peces foren objecte d’intercanvis, i també amb l’esmentat Marès, motiu pel qual ara en aquesta mostra s’ha tingut una cura especial a exhibir, al costat d’obres que encara avui són a can Junyent del carrer de Bonavista, algunes altres peces que passaren a mans de Marès i que avui són part del famós museu que porta el seu nom.

La fotografia també es mostra aquí, però molt més especialment a la seu de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que ha coproduït aquesta exposició bicèfala. S’hi recullen moltes fotos d’Egipte, l’Índia, Corea, la Xina, el Japó i el Canadà, fetes durant el viatge al voltant del món que l’artista, com un èmul de Phileas Fogg, va fer el 1908.

I en aquest viatge famós, Junyent va desenvolupar també una esplèndida activitat de dibuixant, que va ampliar en viatges posteriors fets a bord del iot Catalonia, del seu amic el polític —i com ell, col·leccionista, Francesc Cambó—, pels mars de Grècia, dibuixos una tria dels quals també s’exposen ara aquí.

L’exposició ha donat origen, com és habitual en les d’aquest museu, a un número dels Quaderns del Museu Frederic Marès, el 21 que, presentat per Josep M. Trullén i Jordi Serchs —directors de les dues entitats promotores—, conté treballs de Clara Beltran, Ernest Ortoll, Montse Torres i Rafel Torrella, que són una aportació important al coneixement de la vida i obra d’aquest artista tan especial. I el catàleg l’ha “vestit” el grafista Víctor Oliva, amb el seu refinament habitual, patent ja en la seva coberta, on un enginyós fotomuntatge ens mostra el retrat fotogràfic de Junyent, en blanc i negre, assegut perfectament en una butaca del seu estudi, que en realitat no forma part de la foto sinó d’una pintura a l’oli del mateix artista. Aquest fou un altre dels aspectes creatius de Junyent, que li donaren força èxit en vida, pel directe realisme amb què copsava els seus temes, encara que la present exposició no s’hagi fixat l’objectiu de centrar-se en ell, com tampoc en la seva tasca de decorador, d’interiors i de teatre, especialitat en què el petit dels Junyent va ser un veritable capdavanter a Catalunya.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.