“Tornar a Corfú era, per a mi, tornar a casa”. És una de les primeres frases de Gerald Durrell (1925-1995) a Ocells, bèsties i parents, el segon llibre on aquest naturalista rodanxó explicava les seves experiències —i les de la seva família— a l’illa grega de Corfú, i el germen de la sèrie televisiva The Durrells (Los Durrell a Filmin i Movistar +). Durant un parell d’anys, quan el petit Gerald en tenia entre 10 i 12, Corfú va ser el paradís on observava, estudiava i descrivia tota mena d’animals de l’illa, inclosos els seus familiars més propers —la seva mare i els seus germans Lawrence/Larry, que arribà a l’illa amb 23 anys; Leslie (19) i Margaret/Margo (18)—, a més dels amics grecs, com en Theódoros, en Krafelsky i l’Spiros.
Al final de La meva família i altres animals, els Durrell van marxar a Anglaterra amb la intenció de tornar ràpidament a Corfú. “Com unes vacances”. I, de fet, l’estada de seguida se’ls va fer massa llarga. Lawrence, l’ambiciós literat que a Corfú coneixem com Larry i que després escriurà El quartet d’Alexandria, descrivia Anglaterra amb aquestes paraules al començament d’Ocells, bèsties i parents: “De debò és un país detestable —va dir tot girant-se bel·ligerantment cap a nosaltres, com si tots plegats fóssim els responsables directes de les condicions climàtiques regnants—; poses els peus a terra a Dover i et ve a rebre una veritable ràfega de microbis del refredat... ¿Us feu càrrec que aquest és el primer refredat que agafo en dotze anys? Simplement perquè he tingut el seny de mantenir-me allunyat de l’illa del púding”.
Les històries de Corfú, que Gerald Durrell explica en els dos llibres esmentats, que es tanquen a El jardí dels déus (Viena, 2014) i que renaixen en algun conte, com “Mare per merèixer”, dins d’Un lloro per al vicari i altres històries (Viena, 2009), constitueixen la matèria primera de The Durrells, tot i que els guionistes canvien i situen les històries a la temporada que més els convé i arrabassen al petit Gerald la veu narradora, que és precisament un dels principals encants dels textos. Ja es queixava Gerald que la família li havia arrabassat protagonisme —a ell i als seus animals— dels seus propis llibres. I la sèrie li ha acaba furtant. Tot i això, l’editor d’Empúries Jordi Rourera creu que la sèrie l’encerta a l’hora de presentar “l’experiència d’un món feliç on les coses acaben bé, on pots esperar coses bones de l’altra gent”, aquesta “infància màgica” que retratava Gerald Durrell.
La trilogia de Corfú i els contes de Gerald Durrell són un cant a la natura, al descobriment, escrit amb molt d’humor i més saviesa literària de la que molts novel·listes arriben a ensumar mai en la seva carrera. Des de les descripcions genuïnes del camp grec i la qualitat humana dels personatges fins a les metàfores més petites (“A les finestres tot de gotes de pluja es perseguien les unes a les altres vidres avall com capgrossos incolors”), fan de Gerald Durrell un escriptor gegant.
A casa nostra, la febre Durrell va provocar que entre finals dels vuitanta i començament dels noranta es traduïssin molt ràpidament un bon nombre d’obres seves que encara nodreixen els fons de les editorials. Tot i que la trilogia de Corfú es va publicar entre 1956 i 1978, al català va ser traduïda entre el 1988 i el 1995 per Pep Julià (La meva família... i Ocells, bèsties i parents) i Jordi Arbonès (El jardí dels déus). Però ràpidament es van succeir moltes altres traduccions. El mateix Arbonès va traduir el 1995 els imprescindibles contes d’Un lloro per al vicari, però també els de L’excursió i d’altres maremàgnums (Edhasa, 1991), mentre Josep Sala traduïa Amb un zoo a les maletes (Edhasa, 1993) i Pep Julià, Filets de palaia (Edhasa, 1988), i així fins a onze títols en total, en sis anys. Un fenomen que Jordi Rourera qualifica de “curiosíssim”, perquè va representar “una foguerada que després no ha continuat”.
Un altre dels germans Durrell, Lawrence (1912-1990), ja havia escrit sobre Corfú, però la seva narració (Prospero’s Cell: A guide to the landscape and manners of the island of Corcyra) no explicava l’estada amb la família sinó una visita a l’illa amb la seva dona —que, temporalment, se solapa amb el temps d’en Gerald. Si la trilogia de Gerald va aproximadament del 1935 al 1940, Lawrence data la seva estada a Corfú entre el 10 d’abril del 37 i el 20 de setembre del 38. La cel·la de Pròsper (publicada en castellà com La celda de Próspero per Ediciones B, el 2003) té també passatges memorables: “En algun lloc entre Calàbria i Corfú, comença el blau de veritat (...) Adverteixes no tant un paisatge que ix a rebre’t, invisible, per damunt d’aquelles milles blaves d’aigua, sinó més aviat un clima. Entres a Grècia com s’entraria en un vidre fosc; la forma de les coses es fa irregular, es refracta. Els miratges, de sobte, s’engoleixen illes i, miris on miris, la cortina tremolosa de l’atmosfera t’enganya. D’altres països potser et permeten descobrir els seus costums, les seves tradicions, el seu paisatge; Grècia t’ofereix quelcom més dur: el descobriment de tu mateix”.
Aquest llibre, una barreja de dietari i de guia de Corfú, és fonamental per dues raons. En primer lloc, perquè li dona forces a l’autor en un moment clau de la seva carrera, com explica el mateix Lawrence en el pròleg a una reedició: “La seva bona acollida, en plena guerra, em va sorprendre i em va complaure (...). I el seu èxit, mantingut al llarg dels anys, sempre m’ha semblat una espècie de confirmació que valia la pena mantenir-me fidel al meu somni juvenil de ser escriptor”.
En segon lloc, perquè l’escriu durant la seva estada a Alexandria, un temps que servirà d’inspiració per a la seva obra més ambiciosa i cabdal, El quartet d’Alexandria, un monument literari que Proa edita ara amb una nova traducció de Lluís-Anton Baulenas. Es tracta de quatre novel·les —Justine, Balthazar, Mountolive i Clea— publicades entre 1957 i 1960. Jordi Rourera, que també és editor d’aquesta obra, explica que Durrell “volia una obra que s’expandís en totes direccions”, volia “jugar a la superlliga de la literatura, comparar-se amb Proust, amb Faulkner i amb Joyce, a nivells diversos”.
Per aconseguir-ho fa una sèrie de novel·les que trenquen amb la convencionalitat de la línia temporal, excepte en el quart volum que sí serà una acció posterior a les tres primeres. “No volia una novel·la, Justine, que anés davant de la segona i després la tercera —diu Rourera—, sinó una segona que fos alhora preqüela i seqüela de la primera; i la tercera, igual”. L’editor recorda que, al prefaci, el mateix Durrell explica que pretén fer “tres dimensions espacials i una temporal”. L’escriptor ho descrivia així: “En intentar elaborar la meva forma, vaig adoptar, com a analogia aproximada, la proposta de la relativitat. Els tres primers llibres es relacionaven de manera intercalada, ja que eren ‘germans’ els uns dels altres i no pas ‘seqüeles’; només la darrera novel·la pretenia ser una veritable seqüela i desencadenar la dimensió temporal”.
Rourera considera que la primera novel·la, “Justine, la pots llegir sola i, independentment, funciona, però quan entres a la següent, Balthazar, t’ho gira tot, perquè comença a qüestionar tot el que has llegit abans”. En el segon lliurament “apareix un personatge i li diu al narrador que ell també ha viscut el mateix que ell explicava a Justine i que això no és així i allò altre tampoc”.
Però la primera sorpresa en llegir Justine és l’estil, una manera d’escriure que vol distingir-se de qualsevol altra. Lawrence Durrell somiava, sens dubte, que qualsevol text del quartet fos identificable com seu. “Pot semblar un llibre intimidatori —reconeix Rourera—, però també és un plaer absolut llegir-lo. Aquest estil és seu. Pocs llibres he trobat amb frases que subratllaries, que destacaries contínuament com aquest”. L’argument bàsic és un triangle amorós; fins i tot un quadrilàter amorós, però Rourera assenyala que també té “una trama política”, “la creació literària d’Alexandria” i “personatges que fan de mirall del narrador, un LGD (Lawrence G. Durrell), però també un altre personatge, en Pursewarden, que és una altre Durrell, un escriptor brillant, però amb un punt pedant i cregut: com si s’escindís en dos”.
La traducció d’El quartet d’Alexandria ha monopolitzat la feina del novel·lista Lluís-Anton Baulenas durant tres anys: “És una traducció molt complexa per moltes raons —explica Baulenas a EL TEMPS—. En primer lloc, perquè Durrell descriu al detall multitud de situacions relacionades amb l’espai on passen els quatre llibres, que és l’Alexandria durant la Segona Guerra Mundial. Hi ha una introducció brutal a l’ambient d’Alexandria, multicultural, i de l’Egipte de l’època amb la trobada entre les dues religions, la cultura dominant islàmica i les minories, en particular la minoria copta. Durrell fa tot això amb tanta precisió que per al traductor és com tornar-se boig”.
A més, i això es veu des de la primera pàgina, “Durrell és especialista en subordinada de subordinada de subordinada i de vegades la feina del traductor és una feina d’aclariment de l’autor”.
Però no és només això. “És també —afegeix el novel·lista traductor— un llibre que té conceptes filosòfics i humanístics complexos i has de ser precís perquè ell és hiperprecís. I amb un anglès molt, molt, molt acadèmic”.
Tot un èxit per a aquell jove Larry que d’Anglaterra en deia “l’illa del púding” i intentava prohibir que el petit Gerald entrés a la casa de Corfú qualsevol nova bestiola, ja fora quadrúpeda o alada.
I si del futur del seu germà Leslie Durrell (1917-1982) no n’ha quedat gaire constància literària, la seva germana Margaret —Margo (1919-2007), als llibres de Corfú— va publicar el 1996 unes memòries de la seva casa d’hostes que conserven també el to tendre i humorístic de Gerald. Què se’n va fer, de la Margo? no està traduïda al català (Thassalia publicà el 1997 ¿Qué fue de Margo?) i és una llàstima, perquè en el prefaci Gerald ja alerta que “igual que la resta de germans, ella també té tendència a l’exageració i a deixar volar la imaginació, però penso que això no és dolent, quan implica una manera més entretinguda i divertida de contar les històries pròpies” . I Gerald, Larry i Leslie també la visiten de tant en tant.