El 7 de setembre de 1906, Vicent Cervera, alies Planelles, va arribar a Montreal a bord del buc Carthaginian. Amb ell viatjaven altres nou homes que, com ell, eren nascuts a Orba, un poble de la Marina que aleshores comptava menys de 1.200 ànimes. Uns mesos abans, a Planelles, qui passava una part de l'any fent poda a Orà, un empresari francès li havia proposat de viatjar a Canadà per treballar en la instal·lació de les vies de ferrocarril. Planelles, que aleshores ja era casat, féu els números i ho va veure clar. Per molt calamitoses que foren les condicions laborals, la remuneració era ben sucosa. A Winnipeg, ell i els altres nous orbers tallaren arbres, posaren travesses i col·locaren vies durant un parell d'anys, a destall. Quan tornaren a la Marina, explicaren que en una setmana, a l'altra banda de l'Atlàntic, es guanyava el mateix que en tot un any de treball.
Els 'deu d'Orba', com se'ls coneix, no sabien que el seu exemple espentaria, anys a venir, a centenars de veïns a imitar-los. Foren, sobretot jornalers i obrers que van veure en aquella terra de promissió una garantia de futur, un lloc on, qui treballava, podia tornar-se a casa amb un patrimoni que li garantira el futur. En aquelles dues primeres dècades del segle XX el fenomen fou especialment important a la Marina. La plaga de la fil·loxera, que arribà a València el 1904 i delmà el cultiu de la vinya, unida al caciquisme que per aquells temps constrenyia qualsevol intent d'ascendir socialment, foren factor decisius per empentar milers de valencians a provar l'aventura americana'. Els Estats Units i el Canadà, com havia passat abans amb Algèria i l'Amèrica Llatina esdevingué per molts una terra de promissió. De la consistència d'aquell fenomen en dona fe el llibre L'emigració valenciana als Estats Units i el Canadà: El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera, que acaba de publicar el periodista Juli Esteve.
L'obra és el resultat d'un treball de cerca minuciós que ha portat Esteve a realitzar 700 entrevistes i a revisar un per un els llistats de passatgers de tots els vaixells arribats als ports nord-americans procedents dels ports espanyols entre l'1 de gener del 1900 al 31 de desembre del 1920, moment a partir del qual la legislació nord-americana dificultà l'emigració regular de persones procedents de l'Estat espanyol. El total de passatgers revisats per localitzar els cognoms valencians ha superat la xifra de tres milions. Del buidatge s'extreu una data: en aquell període de temps 15.758 valencians i valencianes van buscar-se la vida a Estats Units o el Canadà. El treball d'Esteve permet, doncs, visibilitzar la dimensió d'un fenomen migratori que fins ara havia romàs poc estudiat i encara menys esquematitzat.
Gràcies al treball del director d'InfoTV sabem, per exemple, que el 43,1% de la població de Murla emigrà en algun moment als Estats Units o el Canadà i que el mateix van fer el 38% dels veïns de Benidoleig i el 35% dels de Ràfols d'Almúnia. La sagnia poblacional més abundosa es va donar a Orba: el 90,5% dels homes d'aquest municipi de la Marina Alta van deixar el seu poble de forma temporal o permanent per embarcar-se cap a algun port atlàntic. Dels 15.758 emigrants valencians, un poc més de la meitat procedien de la Marina Alta (50,8%) (vegeu gràfic). L'efecte imitació provocat a partir dels 'Deu d'Orba', unit a la fil·loxera i el sistema caciquil, va ser un factor essencial per explicar la magnitud de les xifres.
En tot cas, el d'Esteve no és, en absolut, un llibre de xifres. Les 700 entrevistes realitzades al llarg de nou anys, amb la col·laboració d'informadors locals (arxivers, historiadors, funcionaris) permeten una aproximació polièdrica al fenomen: les raons per partir; les penúries del viatge, els diners que calia estalviar, les condicions laborals, les relacions socials que establiren, l'esbargiment en la terra d'acollida, els periples burocràtics, les raons per retornar a casa, els motius per quedar-se definitivament, els viatges esporàdics, l'actitud davant la guerra civil... Sabem per exemple, els patiments que havien de passar en els bucs quan hi havia mala mal; o els trucs que feien servir per no semblar analfabets en els controls en l'illa d'Ellis; o l'admiració que causava en els nouvinguts aquells edificis d'habitatges que semblaven eixams.
L'emigració fou primerament jove, masculina i amb voluntat de tornada. Del que es tractava era de fer uns bons quartos i tornar quan fora possible. Per això els valencians no posaven massa objeccions a enrolar-se en tota mena de feines. Les quadrilles de valencians foren nombroses a la Pennsylvania Railroad Company, que a principis del segle XX gestionava vora 20.000 quilòmetres de ferrocarril al nord dels Estats Units. O en la construcció de carreteres (fensa, en deien en valenglish), on alguns valencians acabaren escalant laboralment. O en les mines de carbó, a la zona dels Appalaches, on es podien arribar a guanyar fins a 10 dòlars al dia, això era, al canvi, unes 50 o 60 pessetes al dia, quan al País Valencià aleshores la paga diària rondava una pesseta. O a la indústria metal·lúrgica dispersa per tots els EUA. De fet, fou a partir d'aquesta indústria que es conformà la principal colònia de valencians a Nord-Amèrica, exactament a New Britany. També a Bridgeport, on hi havia una important fàbrica d'armament, es feren habituals cognoms com Riera, Pasqual o Briones.
No cal dir que, com en tot fenomen migratori, també aparegueren emprenedors que o bé es dedicaven a donar serveis als mateixos migrants o bé comerciaven productes dels llocs d'on procedien. L'obertura de fondes fou un negoci comú. La primera a Nova York fou La Valenciana, fundada per 1915 per Joan Pons, natural d'Orba, qui pretenia replicar el model de la Casa Vizcaína, del basc Valentín Aguirre. Hotel i restaurant primer, establiment de moltes altres coses després, esdevingué un lloc de reunió per a la colònia valenciana.
També es fundà per aquells anys la Jijona Candy Company, dedicada a la importació, fabricació i venda de torrons, massapà i peladilles, que en poc de temps es convertí en casa de referència per a la distribució d'aquests productes a Cuba i l'Amèrica del Sud.
No es pot passar per alt que la totalitat dels qui emigraven des de les comarques valencianes eren valencianoparlants, que tenien problemes per expressar-se en anglès però també en castellà. Molts dels qui passaren a Nord-Amèrica una temporada tornaren a casa sense haver-se ensenyat res més que "hello" i "bye bye", però amb tot i amb això la convivència dona peu a un grapat d'interferències lingüístiques. Així, la guenga, de l'anglès 'gang', era la colla o la quadrilla; lonxa, en lloc de dinar (de 'lunch'); presentar, en lloc de regalar (de present) o apujar el jornal una cora, en lloc d'un quart de dòlar (de l'anglès 'quarter').
El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera ens descobreix, a més, alguns fets notables respecte dels qui regressaren. Així, Esteve ha pogut constatar que molts dels emigrants valencians s'amararen durant la seua estada americana dels valors democràtics. Així, alguns dels qui retornaren als seus pobles nadius van esdevenir alcaldes o regidors dels seus municipis durant el període republicà o es van involucrar en la creació de sindicats i moviments obrers. Fins a 34 en comptabilitza Esteve en el seu estudi. De la mateixa manera també cal recalcar que als EUA molts matrimonis perceberen uns valors d'igualtat entre homes i dones que, tot i que en les beceroles, estaven allunyats de la societat estrictament patriarcal que regien per aquestes contrades.
No fou un fet menor, sobretot si tenim en compte que, després de 1920, quan s'esdevingué una crisi econòmica important, molts valencians es van veure obligats a retornar al seu territori d'origen. Era impossible que aquelles persones no tornaren en cert punt transformades per les circumstàncies viscudes, però també pels valors que els havien envoltat. "A més de diners per comprar terra i tindre una vida digna, molts dels retornats vingueren amb una mentalitat més oberta, fruit de l'experiència d'una vida urbana i democràtica. Eixa manera de pensar més oberta la notarien els seus fils, educats amb més llibertat, i sobretot les filles, que almenys a casa foren tractades d'una manera més igualitària", relata Esteve.
Fora com fora, durant aquelles dues primeres dècades del segle XX, els Estats Units i el Canadà esdevingueren terra de promissió per als valencians. Juli Esteve ha escarbat en la memòria familiar i en l'experiència individual per acabar retratant un fenomen d'abast col·lectiu. Cadascuna d'aquelles peripècies per ella mateixa (des dels obrers que tenien contacte de tant en tant, enmig del bosc, amb els indis nadius; al cuiner de l'hotel Plaza que va preparar les viandes per qui aleshores era príncep de Gal·les, Eduard VIII), , bé podria inspirar una novel·la. Són, en definitiva, xicotetes peces d'un mosaic enorme que ens recorden que un dia els valencians i les valencianes també van haver de buscar-se la vida lluny de casa, tot fugint de la misèria.