Totes les sèries tenen tendència, especialment després d'una primera temporada, a intentar millorar la seva fórmula. Posar èmfasi en el que ha funcionat bé, reduir el que no ha funcionat tan bé. En certa manera els guionistes són entrenadors de futbol que fan retocs a l'equip. Però ja saben el que diuen: "si una cosa funciona bé, no la toquis". I la primera temporada de Ted Lasso havia funcionat de meravella. Era una combinació perfecta de diferents elements que la van convertir en la sèrie favorita de molts. I un d'aquests elements era el futbol. Encara que pogués semblar que l'esport era només el context per narrar la història d'un personatge que havia de mantenir l'optimisme en una situació adversa o bé l'element perfecte per crear metàfores que expliquessin la filosofia de vida d'aquest entrenador, en realitat el futbol era molt important. Potser no el motiu principal per mirar la sèrie, però sí el seu motor. La primera temporada tenia els elements bàsics d'un drama esportiu, amb un equip en una situació difícil i amb conflictes dins del vestuari. Durant la primera temporada, Ted Lasso va anar resolent aquesta situació, contagiant tothom de la seva actitud, i aquest canvi es traduïa en els partits, que vivíem intensament perquè estàvem implicats en el repte.
Però a la segona temporada, Ted Lasso s'ha oblidat del futbol. Potser perquè no és el que audiència i crítica havia destacat de la sèrie, però el drama esportiu ha passat a un tercer pla, sent pràcticament inexistent. L'equip encadena una sèrie de derrotes i als personatges no sembla afectar-los gaire. Les derrotes no s'utilitzen com un repte a superar. En comptes d'això, la sèrie se centra en altres trames, sobretot relacions afectives. I hi ha un moment en què hem perdut el fil de quina és la situació de l'equip, amb la sèrie havent-nos de posar al dia de tant en tant. Tots els personatges estan pendents d'altres qüestions de caire personal. Si el que interessen són les històries personals i reflexions sobre la vida, aprofundim en aquest aspecte encara que sigui en detriment de l'esport, semblen haver dit els guionistes. Fent això, la sèrie ha divagat força i ha perdut la intensitat que donaven els partits a la primera temporada.
És cert que també ha tingut encerts, com el tàndem entre Ted Lasso i la terapeuta, que ha permès a la sèrie posar sobre la taula el tema de la salut mental en el món de l'esport. També la trama de Sam Obisanya ha servit per posar de relleu la contradicció dels valors personals amb el fet de ser la imatge d'organitzacions inhumanes. Nota a part: em sorprèn que, amb dues temporades encara no s'hagi tocat a fons l'homosexualitat al futbol. Però també hi ha hagut trames que no duien enlloc, com la d'en Beard. I trames allargades, com la d'en Nate. A partir d'aquí, spoilers! I és que, si bé s'entén el que han intentat fer amb aquest personatge, que és crear un nèmesi per en Ted Lasso, no calia tanta elaboració. Hi ha hagut un punt en què ja era clar que era un individu rancuniós. El canvi d'aspecte en els últims episodis, en què l'han convertit en Mourinho (en l'oposició a en Ted Lasso / Pep Guardiola) ja ho ha fet tan evident que era desesperant. Si en comptes d'això haguessin dedicat temps al futbol, i més tenint en compte que els últimes episodis han estat més llargs que de costum, la sèrie s'hauria semblat més a aquella Ted Lasso que ens va robar el cor, un equip perfecte que no necessitava retocs.
Ted Lasso
Creador: Jason Sudeikis, Bill Lawrence, Brendan Hunt.
Repartiment: Jason Sudeikis, Hannah Waddingham, Nick Mohammed.
Temporades: 2
Plataforma: Apple Tv+