«El nou comunisme es diu indigenisme», deia José María Aznar fa dues setmanes (30 de setembre) en la convenció del PP a Sevilla. L’expresident espanyol es mostrava indignat perquè el papa Francesc havia demanat «perdó» a Mèxic per alguns «pecats» de l’Església en l’anomenada «conquesta d’Amèrica» i va proclamar la «importància històrica de la nació espanyola». Acte seguit, Aznar va fer befa del president mexicà Andrés Manuel López Obrador, que havia exigit les disculpes. L’expresident espanyol va ironitzar si els seus noms i cognoms poden ser maies o asteques i va acabar afirmant que López Obrador «no seria on és» ni «podria haver estat batejat» sense «l’evangelització de Mèxic».
A dotze dies del 12 d’octubre, per a alguns Dia de la Hispanitat i per d’altres ocasió per revisar la memòria històrica, Aznar insistia que no hi havia perquè demanar disculpes: «Vaig a dir una altra cosa, perquè tinc ganes de dir-la en aquesta època en què es demana perdó per tot: jo no vaig a sumar-me a les files dels que demanen perdó, no ho faré, ho digui qui ho digui».
Al cap de pocs dies, Toni Cantó, responsable de l’Oficina de l’Espanyol de la Comunitat Autònoma de Madrid, deia que Espanya va alliberar Amèrica d’un poder «salvatge, brutal i caníbal».
La història explica que la situació al subcontinent era, òbviament, més complexa del que vol fer creure Toni Cantó.
En l’actualitat encara sobreviuen 557 llengües pròpies a l’Amèrica Llatina i algunes comunitats indígenes van ser contactades fa només unes dècades. Si això no dona una idea aproximada de l’extrema complexitat, cal dir que 239 llengües tenen menys de 10.000 parlants (de les quals, seixanta-sis en tenen menys de cent), mentre que, de llengües amb més d’un milió de parlants, només n’hi ha cinc: les principals llengües andines, el quítxua (3,7 milions de parlants) i l’aimara (1,9 milions); el nàhuatl (1,9 milions a Mèxic), el quitxé (2 milions de parlants entre Mèxic i Guatemala) i el maia yukatek (parlat a Mèxic, Guatemala i Belize; té un milió de parlants, segons algunes fonts, i menys de 900.000, segons d’altres).
Els relats que els lingüistes experts en llengües ameríndies expliquen de la història recent de les comunitats indígenes també s’allunyen molt de la visió del triomfalisme hispanocèntric.
Tres generacions de lingüistes catalans a Cochabamba
Linguapax VII, a Cochabamba (Bolívia), el 1999. D’esquerra a dreta: Adán Pari i Carlos Alta, dos mestres locals, Xavier Albó, Elena Benedicto, Bartomeu Meliá, Francesc Queixalós, el president de Linguapax, Félix Martí, i Federico Aguiló.
Cinc lingüistes catalans van coincidir a la convenció que Linguapax va organitzar a Cochabamba (Bolívia) el 1999. Hi havia el jesuïta Xavier Albó (Manresa, 1934), que el 2016 va rebre la condecoració de Cóndor de los Andes de mans de l’expresident bolivià Evo Morales, juntament amb Mauricio Bacardit, un altre jesuïta català distingit pel seu suport a les comunitats indígenes. Albó és expert en quítxua.
La catalana Elena Benedicto (Saragossa, 1960) és directora de l’IELLAB (Indigenous and Endarenged Lenguages Lab) a la Purdue University d’Indiana (EUA)
Bartomeu Melià (Porreres, Mallorca, 1932 - Asunción, Paraguai, 2019) va ser un dels màxims experts en la llengua guaraní. Va rebre el Premi Ramon Llull el 2002.
Francesc Queixalós (Amposta, Montsià, 1947) va dirigir el Centre d’Estudis de Llengües Indígenes d’Amèrica del CSIC francès, el CNRS (Centre national de la recherche scientifique).
Fèlix Martí (Barcelona, 1938) no és lingüista sinó l'impulsor i director durant molts anys de Linguapax, l'ONG que va celebrar el seu VIIè congrés a Cochabamba aquell 1999. Martí va fundar el 1984 el Centre UNESCO Catalunya, que va dirigir fins al 2002.
Federico Aguiló, també jesuïta, és expert en l’extinta llengua puquina i autor del Diccionario Kallawaya, una llengua de la mateixa família que es parla a Bolívia.
Penjar el guahibo
Francesc Queixalós (Amposta, Montsià, 1947) és un dels principals experts internacionals en llengües amazòniques. Des del CNRS (Centre national de la recherche scientifique), Queixalós va dirigir el Centre de Llengües Indígenes d’Amèrica i va estudiar el sikuani, el katukina i l’emerillon a Colòmbia, Brasil i la Guaiana francesa.
Molt interessat a mantenir el rigor científic de la seva recerca, durant anys es va cuidar molt de limitar el seu contacte a l’estudi lingüístic de les llengües i no implicar-se en la seva protecció o defensa. Però després d’una dècada treballant així, un cas el va fer canviar.
«Jo estudiava una llengua de l’Orinoco des de feia onze anys —explica Queixalós a EL TEMPS— i, anant de viatge per la sabana, em va contactar un capellà que dirigia un antic internat on abans d’ell hi havia hagut uns missioners de la congregació dels montfortians». Es tracta d’una congregació francesa i la majoria dels missioners eren d’aquesta nacionalitat. Els montfortians van muntar «un internat i hi van portar els xiquets dels pobles dels indis guahibo de la regió». Allà «els prohibien parlar la seva llengua i els obligaven a parlar sempre en castellà». Per a aconseguir-ho, segons li van explicar a Queixalós, «tenien un costum, que en deien el guahibo: El guahibo era un medalló que es portava penjat al coll. Des de bon matí ja el portava un xiquet, l’últim xiquet que el dia abans havia parlat guahibo. Quan ell sentia un altre nen parlar la llengua dels indis, es treia el medalló i li’l penjava. Quan arribaven a la nit, el medalló havia canviat tres o quatre vegades de persona, però el xiquet que el portava se n’anava a dormir sense sopar».
La tortura no acabava aquí: «L’endemà el mateix xiquet l’havia de tornar a dur penjat des de primera hora. Amb el perill de tornar-se a quedar sense sopar, feia de policia a les classes i a l’hora del pati per endossar-li a un altre el guahibo».
L’origen de l’invent era dels missioners i revelava una antiga tècnica patida per ells mateixos. «S’ho havien inventat uns missioners, la majoria dels quals eren d’origen bretó, i el guahibo no era més que la transposició d’un medalló que s’havia utilitzat a Bretanya per a erradicar el bretó». Allà, del medalló, evidentment, en deien el bretó.
Quan els montfortians van marxar, a finals dels setanta o així, van arribar a la missió els capellans colombians joves que van contactar amb Queixalós: «Aquests ja tenien una altra visió del món. Era l’època de la teologia de l’alliberament i els capellans obrers. Aquells capellans joves van decidir que tancaven l’internat i s’acabava l’erradicació de la llengua nativa. Fins i tot van voler introduir el bilingüisme al col·legi i va ser llavors quan em van buscar per ajudar-los a introduir la llengua nativa a col·legi».
Francesc Queixalós afirma que casos com aquest s’han donat «un centenar de vegades en un centenar de llocs» i recorda que «en aquells anys vuitanta, els científics ja començaven a comprometre’s en la defensa dels pobles que estudiaven, tant els lingüistes com els antropòlegs, i algunes comunitats els proposaven entrar a col·laborar en temes de llengua».
Els cinc últims parlants
Com assenyala Queixalós, una de les estructures més efectives en l’erradicació de les llengües pròpies al llarg del segle XX han estat les missions amb internat, els col·legis amb internat o les boarding schools nord-americanes. Bernat Bardagil (Vic, 1984) és un alumne de Francesc Queixalós que estudia dues llengües del Mato Grosso (Brasil), una de les quals només compta amb cinc parlants. Bardagil, des de la Universitat de Gant (Bèlgica), explica a EL TEMPS els diferents camins que poden seguir dues llengües amenaçades —i el paper dels internats.
// Cedida per Bernat Bardagil
«El panarà, de la família jê, no té gaires parlants des de la nostra perspectiva —són uns 600 o 650 parlants—, però són monolingües en panarà. Fins i tot la canalla només parla en panarà. Després, de més grandets, parlen el portuguès si l’han volgut aprendre». Encara que ho sembli, «aquesta llengua no està amenaçada», afirma Bardagil. «És possible que ho arribi a estar si hi ha una integració progressiva dels espais propers» a aquesta comunitat, que viu a la regió del Xingú, a l’estat brasiler de Mato Grosso, «però avui dia no hi ha cap tipus d’amenaça».
En canvi, el manoki, una variant del mỹky, és una llengua aïllada, que no pertany a cap família, i té només cinc parlants. «Els manoki són unes 400 persones i la llengua la parlen només cinc persones». Si està amenaçada, és precisament perquè porta més anys de relació amb altres poblacions.
Els panarà van ser contactats als anys setanta, concretament el 1973, i s’ha mantingut pràcticament monolingüe, però els manoki van ser contactats abans. «Si la llengua manoki està tan amenaçada és perquè el contacte amb la societat brasilera ja va tenir lloc als anys trenta i quaranta». Llavors, els manoki van ser conduïts a una missió jesuïta, la missió Utiariti, amb altres comunitats i «tots els nens van anar a un internat, separats de mares i pares, on se’ls hi prohibia parlar la llengua indígena: els pegaven si el parlaven». Quan, a finals dels seixanta, la missió jesuïta va tancar i «els manoki van poder tornar a la seva terra, els joves ja no parlaven la llengua dels pares». Ara només cinc persones la parlen.
Aquestes dues llengües necessiten una atenció diferent per part del lingüista.
«Amb els Panarà –explica Bardagil— he documentat la llengua i els coneixements de transmissió oral de la generació adulta. Com van ser contactats el 1973, la gent que ara és gran ja eren joves adults en el moment del contacte». Per tant, encara hi ha una memòria sòlida d’aquell temps. «La seva preocupació actual no és que la canalla no parli la llengua seva sinó que es pugui perdre aquesta generació gran. Per tant estem intentant preservar la llengua dels més grans», diu el lingüista de la Universitat de Gant.
En canvi, «amb els manoki m’he dedicat més a documentar la llengua i a muntar un projecte de revitalització lingüística amb la comunitat: juntament amb dos manoki que són mestres vam organitzar trobades i tallers des de 2019 per aprendre la llengua manoki i poder-la recuperar». Quan Bardagil va començar a treballar amb els manoki fa deu anys, quedaven vius deu parlants. La meitat ja són morts.
«Oficialment —detalla Bardagil— la parlant més gran és Angèlica, que té 101 anys, però en realitat és més jove. Va nàixer abans del contacte i crec que els jesuïtes que van fer el cens li van atribuir més edat. Això és segur perquè hi ha un home que té vuitanta llargs i tots dos són conscients que ella és una mica més jove que ell».
Els mes joves tenen seixanta i escaig. «Un dels més grans, el Luis té una filla, la Regina, que és la parlant més jove, amb 63. L’altre seixantí és en Manuel. Són d’una generació que ja no van aprendre a parlar la llengua, però, en el seu cas, van conviure molt amb els avis, que insistien més a parlar-la, i la van aprendre i l’han mantingut. Les seves parelles —les d’en Manuel i la Regina— ja no parlen la llengua i als seus fills no els hi han transmès tampoc».
Bardagil, que procura viatjar a Mato Grosso i estar-s’hi uns tres mesos cada vegada, ha dedicat moltes hores a parlar i enregistrar converses amb aquestes cinc persones gràcies a les quals sobreviu el manoki.
Les Indian Boarding Schools
Les funestes conseqüències dels internats en les llengües amenaçades no són exclusiva de les congregacions religioses ni de l’Amèrica Llatina. A l’Amèrica del Nord, les indian boarding schools van tenir un efecte semblant. Ho explica a EL TEMPS la lingüista Elena Benedicto (1960) des de la Purdue University de West Lafayette (Indiana, EUA): «Als Estats Units encara han d’entendre i pair les indian boarding schools, les escoles amb internat on la filosofia era “Kill the indian to save the man” (‘Mata l’indi i salva l’home’) i els anglesitzaven: els tallaven els cabells, els obligaven a parlar l’anglès, etc. Això va crear uns traumes no només en aquesta última generació sinó també en les anteriors. Ho van estar fent durant cent anys i l’última indian boarding school no fa tant que va tancar. És un trauma històric i intergeneracional. Hi van passar els avis, els pares i els nets. I va ser una tècnica molt eficaç per esborrar cultures senceres».
A la Purdue University Elena Benedicto dirigeix des de fa anys el Laboratori de Llengües Indígenes i Amenaçades, l’IELLAB (Indigenous and Endarenged Lenguages Lab).
Com molts dels experts catalans que es dediquen a les llengües amenaçades, aquest no era el seu camp inicial d’estudi. Elena Benedicto va arribar al mític Massachussetts Institute of Technology (MIT) el 1989, «per fer lingüística formal amb en Chomsky», referent mundial de la matèria, i va acabar viatjant a Nicaragua, en plena revolució, per estudiar les llengües d’unes comunitats molt particulars.
«Jo estava interessada en la lingüística i en la investigació per trobar quina és l’essència del llenguatge humà i quines són les estructures del cervell humà que estan implicades a fer llengua, aquelles que no existeixen en altres espècies».
Al MIT va conèixer el principal investigador de les llengües aborígens d’Austràlia, Ken Hale (1934-2001), «un professor molt conegut per estudiar les llengües indígenes i defensar els drets de les comunitats indígenes»; dues coses que poden semblar molt «diferents» però no ho són tant, perquè «és molt important sobretot reconèixer i defensar el dret de les comunitats a la seva pròpia llengua. És part dels drets humans de la persona i de la comunitat on aquesta persona viu».
Benedicto recorda que Hale li «va demanar ajuda amb algunes coses de castellà per a un treball que estava fent sobre Nicaragua». A la jove lingüista, aquell rescat de llengües indígenes li va semblar «una aventura tipus Indiana Jones», segons reconeix a EL TEMPS: «A mi, que venia de llengües clàssiques, m’agradava molt el llatí però no volia ser una rata de biblioteca. De manera que, quan en Ken em va demanar ajuda per unes coses de castellà que necessitava per al treball a Nicaragua sobre el ulwa, m’hi vaig anar engrescant, perquè era com una aventura, com entrar en un forat de cuc i passar a un altre món».
Bernat Bardagil constata que, «en general, els que ens dediquem» a les llengües ameríndies «tots hem tingut un camí amb meandres fins a treballar amb llengües indígenes». I que és fàcil adonar-se que «tots els catalans que s’hi dediquen han fet la carrera fora de Catalunya i d’Espanya, perquè realment no hi ha una tradició de fer aquest tipus de recerca» a l’Estat espanyol. A Bardagil li sembla sorprenent i paradoxal. «A París hi ha la universitat INALCO (Institut national de langues et civilisations orientales), on s’estudien moltíssimes llengües del que havien estat colònies franceses. A Londres hi ha un centre amb els màxims experts en les llengües parlades a les antigues colònies i pots fer-hi classes i estudiar-les. En canvi, els catedràtics i especialistes en quítxua no es troben ni a Madrid ni a Salamanca. Són a tot arreu excepte a l’Estat espanyol: a Holanda, a Itàlia, a Alemanya o a Suïssa, a qualsevol país menys a Espanya. Aquí no hi ha la tradició acadèmica d’estudiar les llengües i cultures de les antigues colònies».
Bardagil apunta una hipòtesi: «El procés de pèrdua de les colònies a l’Estat espanyol va ser traumàtic —enlloc no va ser flors i violes—, però crec que l’Estat espanyol no ha digerit ni ha superat aquell procés com han fet altres països».
Queixalós és de la mateixa opinió: «Com és possible que tots els països de l’hemisferi nord occidental s’hagen interessat molt aviat per les altres cultures, i particularment per les americanes, fins i tot els que no hi han tingut colònies? I com és possible que Espanya s’hagi girat de cul a Amèrica en antropologia i en lingüística? L’única explicació que trobo jo és que la pèrdua de les colònies va ser un trauma tan gran per a Espanya que no n’ha volgut saber res». Queixalós, reconeix, tanmateix que no sap «com ha anat això a Portugal respecte al Brasil», l’únic cas que s’assembla al de l’Estat espanyol.
Per contra, sembla evident que hi ha un bon nombre de catalans implicats en l’estudi i/o en la defensa de les llengües ameríndies. Sense anar més lluny, l’obra més ambiciosa en l’estudi global d’aquestes llengües, l’Atlas sociolingüístico de pueblos indígenas en América Latina (UNICEF I FUNPROEIB Andes, 2009) compta amb diversos col·laboradors catalans com el mateix Queixalós, el manresà Xavier Albó, jesuïta i estudiós del CIPCA (Centro de Investigación y Promoción del Campesinado), i el mallorquí ja desaparegut Bartomeu Melià, també jesuïta i membre del Centre de Estudios Paraguayos ‘Antonio Guasch’ (tots ells surten a la fotografia de la pàgina .....). Cap dels autors d’aquest Atlas Sociolingúístico... treballa en una universitat de l’Estat espanyol.
Queixalós té una explicació per a la més gran empatia dels catalanoparlants amb les llengües amenaçades. «Tinc una hipòtesi basada en la meva experiència», reconeix: «Quan tu ets un parlant nadiu d’anglès, francès o espanyol, la qüestió de les llengües minoritàries la pots considerar per altruisme, humanisme o filantropia, però no és una cosa que et parle al cor. Si ets parlant de català, o de bretó o de basc, la qüestió de les llengües minoritàries, oprimides, i amenaçades de desaparèixer per l’imperialisme lingüístic planetari, ho veus d’una altra manera. Això pot ser una motivació. Ara, uns es decanten per la defensa de les llengües des de la militància i uns altres es decanten per la recerca científica».
També Elena Benedicto es va acabar sentint més a prop dels indígenes nicaragüencs en la seva primera trobada amb ells gràcies el paral·lelisme amb Catalunya, segons explica a EL TEMPS. Per entendre el conflicte a Nicaragua, Benedicto explica que el país «està dividit en dos rectangles verticals, podríem dir. La part del Pacífic, que és la que van conquerir els espanyols» no conserva cap llengua indígena: «Totes les comunitats indígenes del Pacífic, arran de la colonització espanyola, van perdre les seves llengües».
Les comunitats supervivents van ser les que eren a la costa del Carib, lluny dels primers assentaments espanyols: «Quan els nicaragüencs del Pacífic parlen del nord parlen de Las Segovias, però gairebé sempre ignoren la part atlàntica. I és aquí on hi havia les llengües indígenes que quedaven relativament fortes». Quan la revolució del FSLN (Front Sandinista d’Alliberament Nacional) triomfà el 1979, «els revolucionaris es van confrontar amb aquesta realitat del país, i amb uns indígenes que no es callaven res, que tenien també els seus “reclamos”, i les seves queixes incloïen el dret a la seva llengua i a la seva cultura i a tindre una educació amb les estructures d’aquesta llengua i cultura».
Quan Elena Benedicto hi va fer cap, va connectar-hi de seguida: «Jo arribo allà i, mutatis mutandi, és el mateix que Catalunya. Podem tenir autopistes i ells, no, però bàsicament és la mateixa situació. Tens una part dominant del país que parla espanyol i tens unes llengües pròpies de la població que no són reconegudes. Els nicaragüencs del Pacífic no entenien aquesta diferència. No entenien que ser diferents no és ser millor ni pitjor, simplement és una altra cultura i una altra llengua, i les dues coses van íntimament relacionades».
El compromís del lingüista
Després de l’estada d’Elena Benedicto a Nicaragua estudiant el tuahka, una varietat de la llengua mayangna (o sumu), el govern d’Hondures li va proposar l’estudi d‘una altra variant d’aquesta llengua, el tawahka: «El govern de Tegucigalpa té una mica de diners i em paguen l’estudi però no paguen als indígenes i això em crea a mi un cert conflicte. Llavors començo un procés de conscienciació sobre el fet que m’estan pagant perquè soc blanca i soc gringa —per molt que digui i expliqui que soc catalana, allà és difícil d’entendre, tot i que jo ho continuo explicant). Per això començo un procés de recanalització d’aquells fons que jo rebo com a dona blanca cap a les comunitats indígenes per a les quals treballo».
Benedicto venia de la revolució sandinista i volia capgirar la situació. «Hi ha gent que diu “jo treballo aquesta llengua” o “jo treballo aquella comunitat”. Jo això no ho dic mai. Treballo “en conjunt amb” o “per a les necessitats establertes per la comunitat”. Qui decideixen són ells i no nosaltres, que som els neocolonials, blancs, privilegiats, etc». Per això Benedicto treballa amb el que anomena «participatory action research (‘recerca d’acció participativa’) i community driven research (‘recerca guiada per la comunitat’)».
Benedicto prefereix el sistema nicaragüenc on, durant molts anys, van governar els revolucionaris, al d’Hondures: «A Nicaragua van tenir una revolució i aquesta revolució afecta tot. Hondures no va tenir una revolució i té una altra perspectiva. Jo m’identifico molt més amb Nicaragua per trencar esquemes neocolonials i per a reconèixer la veu i la capacitat de dret a decidir» —una altra vegada, destaca, «paral·lelismes» amb Catalunya. «Les comunitats —continua Benedicto— tenen uns drets, individuals i col·lectius, i tenen el dret de decidir sobre la seva llengua i sobre com aquesta llengua està integrada en les estructures socials, des de l’educació a la justícia».
Benedicto ha treballat conjuntament amb la URACCAN (Universitat de les Regions Autònomes de la Costa Carib Nicaragüenca), amb la qual han creat «un equip de lingüistes indígenes, el Mayangna Yulbarangyang Balna, el primer que es creava d’aquesta mena en aquesta part del món, no només a Amèrica Central sinó també, durant molt de temps, a tot Llatinoamèrica».
Es tracta, diu Benedicto, «d’estudiants de la llicenciatura que jo entreno per a ser lingüistes. Si hi haguessin lingüistes indígenes, no caldria que hi anessin estrangers. Imagineu-vos que a Catalunya haguessin de vindre els de Madrid o els gringos a dir-vos coses sobre el català. Com us faria sentir?».
A més, amb la URACCAN creen la «superinnovadora, màgica i revolucionaria llicenciatura en mayangna, que és una barreja de llicenciatura en lingüística, educació, etc. —una llicenciatura que fem per a ells ex professo».
Paral·lelament, des de la Purdue University, Benedicto porta anys formant «estudiants de comunitats lingüístiques de llengües amenaçades: I no només fem llengües indígenes de l’Amèrica Llatina; fem llengües criolles del Carib; llengües indígenes de l’Àfrica; fins i tot jo vaig començar a fer llengües de signes».
L’actual preocupació de Benedicto és que els últims governs de Nicaragua estan generant nous i greus problemes a les comunitats de la costa del Carib. «Els governs nicaragüencs estan enviant els pagesos pobres del Pacífic cap a la costa atlàntica i hi ha hagut una invasió de terres brutal, una ocupació de les terres dels indígenes. És una manera de neocolonitzar aquestes terres i es pensen que així solucionen dos problemes (el dels pagesos i dels indígenes problemàtics), però això està provocant enfrontaments, violència i conflictes».
I això acaba repercutint directament sobre el futur del mayangna: «Quan et treuen la terra —sentencia Benedicto—, el problema principal és sobreviure. La llengua passa a un segon pla».
Es diria que la llengua i la terra depenen una de l’altra.
El futur de les llengües ameríndies
Al Brasil, el govern de Jair Bolzonaro tampoc desperta moltes esperances, però Francesc Queixalós és optimista. «És cert que al Brasil és on aquestes experiències estan més en perill pel president Bolsonaro. No obstant, els indis tenen unes organitzacions polítiques molt potents i tenen unes ONGs que els donen suport amb força. No conec cap experiència a favor de la llengua amenaçada on hi hagi hagut una involució. Això no té marxa enrere. Tots els projectes que jo he vist muntats sobre la introducció de llengües, tant al Brasil com a Colòmbia i la Guaiana francesa, són bones i sòlides».
Bernat Bardagil no ho veu tan clar: «Crec que aquestes llengües estan en un moment determinant pel seu futur, amb la globalització cada vegada més accelerada». En el cas concret del Brasil, «amb el govern de Jair Bolsonaro, els últims anys s’ha retrocedit una mica respecte als drets del seu territori, el dret sobre les terres». Estem parlant de terres de comunitats indígenes que «ja estaven marcades i homologades i ja no se n’havien de preocupar massa, perquè el govern ja s’encarregava de foragitar els llenyataires il·legals, els buscadors d’or il·legals, etc.».
Avui dia, segons Bardagil, ja no passa això: «El govern brasiler fa la vista grossa i hi ha una invasió de terres. Les comunitats han de lluitar per les terres una altra vegada. I això va molt lligat a la llengua i la cultura. Aquestes comunitats tan petites, si es queden sense terra i no poden continuar vivint, difícilment poden mantenir viva la llengua. Si se’n van a viure a una gran ciutat, és molt fàcil que aquesta població tan petita quedi difuminada entre la resta de brasilers. Si, a més, no es mantenen els rituals, la pesca, la vida espiritual, etc., ho tenen molt més difícil per salvar la llengua».
Per això, afirma Bardagil, «avui dia, la supervivència d’aquestes llengües i cultures va lligada al manteniment de tots els seus drets al territori: d’accés a una font d’aigua potable; al riu, etc.».
Bernat Bardagil representa una nova generació d’investigadors catalans sobre les llengües ameríndies amenaçades, hereu de Queixalós, Benedicto, Xavier Albó o Bartomeu Melià. I apunta noves estratègies que ha començat a aplicar a la comunitat dels manoki, en perill d’extinció. Es tracta dels nius de llengua. «És una iniciativa d’ensenyament de la llengua que no passa tant per un ensenyament formal a l’escola. S’ha desenvolupat a Nova Zelanda i als Estats Units. Un niu de llengua seria com una microguarderia, on una persona o un parell de persones grans que parlen la llengua s’encarreguen d’un grup petit de canalla i allà només s’hi parla la llengua indígena que es vol revitalitzar. Durant aquelles hores del dia totes les interaccions amb el cuidador —que és la persona gran— són en la llengua indígena. Allà hi van adquirint la llengua d’una manera una mica més passiva». És una manera d’ensenyar la llengua sense forçar-ho, perquè «l’ensenyament formal no funciona tan bé amb la canalla». Bardagil diu que el niu de llengua «ha funcionat amb molt èxit a Nova Zelanda amb la llengua maori».
Potser és el futur de les llengües més amenaçades: jugar amb els seus últims parlants.