El 6 de maig de 1706 va nèixer a Ordino l’Anton Fiter i Rossell, fill de Joana Agna Rossell, pubilla de casa Rossell —una de les més antigues famílies andorranes— i de Joan Fiter, cabaler de la gran casa Fiter d’Ares, al vessant nord de la vall de Cabó, a l’Alt Urgell. L’Anton era el primogènit. Va fer els primers estudis al col·legi de Sant Andreu que els jesuïtes tenien a la Seu. El 1725 es va matricular de dret civil a la Universitat Sertoriana d’Osca, lluny de la influència borbònica de Cervera. La trajectòria universitària de l’Anton Fiter va alleugerir el cursus honorum de la universitat setcentista amb convalidacions i dispenses per saltar-se els terminis dels reglaments. Va obtenir el grau de doctor el 1731.
Era un lector voraç: s’han conservat llistes de llibres —en propietat, copiats o deixats— i sabem que tocava el violí. Després de la mort del seu padrastre, el 1729 (el pare havia mort el 1718), l’Anton Fiter, com a hereu, va fer d’administrador de casa Rossell, responsable de la gestió econòmica d’un patrimoni d’una complexitat considerable. El 1737 va ser nomenat veguer episcopal: el màxim representant del copríncep mitrat a Andorra. En algun moment a partir d’aquest moment el Consell General de les Valls d’Andorra li va fer l’encàrrec per redactar el que seria el Manual digest.
El 1741 es va produir un greu conflicte familiar quan la mare va nomenar hereu al germà d’Anton, Pere, per la negativa d’Anton a contraure matrimoni, «sent lo primer [hereu] no volgué casar en casa…». Fiter va morir sobtadament a Barcelona, el 26 d’octubre de 1748.
El Manual digest
Després de la Guerra de Successió, les noves autoritats borbòniques espanyoles es van fixar en la singularitat andorrana, i tenien la voluntat d’incorporar les Valls als dominis de Felip V. El copríncep episcopal, el bisbe navarrès Simeón de Guinda i Apéztegui, es va oposar amb fermesa als intents d’assimilació. Era evident la necessitat de disposar d’un sòlid argumentari històric i legal per demostrar la sobirania andorrana, i sobre l’Anton Fiter va recaure la responsabilitat d’escriure’l. Abans d’ell, ningú s’havia atrevit a endinsar-se pels viaranys del relat i justificació de la independència de les Valls. I Fiter ho va fer amb una obra monumental i polièdrica, un cop de puny a la taula. Un unicum, un far: el Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, que ha estat tan citat com poc llegit. Són cent cinquanta mil paraules, en una obra diversa on s’hi toquen tots els pals. Fiter va organitzar el Manual en sis llibres. El primer llibre el va dedicar als origens històrics d’Andorra, amb l’etimologia (bíblica!) del nom, la pertanyença geogràfica i cultural (però, atenció, no política) a Catalunya —«és pròpia i verdadera Catalunya», i l’exposició de l’origen carolingi de la sobirania, que va passar de Carlemany a l’església d’Urgell a començament del segle IX.
El segon llibre tractava de l’organització de la justícia a Andorra. El tercer, sobre el funcionament del Consell General. El quart el va dedicar als cerimonials i protocols. El cinquè és un episcopologi d’Urgell i una «sèrie o catàlogo» dels comtes de Foix —acabant amb Lluís XIV de França. I el sisè, les «Màximes cristianes de verdadera política i sòlida prudència», un conjunt cinquanta-cinc aforismes glossats sobre el bon govern que, durant segles, han estat el pinyol de la filosofia política dels dirigents andorrans.
Paradoxalment, el Manual digest va ser un llibre de circulació restringida, i n’estava prohibida la còpia no autoritzada i la publicació. Des del primer moment, el Manual va estar cobert per un vel de misteri i secretisme. Naturalment, això no va fer sinó atiar els intents per obtenir-ne còpies ‘no autoritzades’. Erudits i viatgers en parlaven amb admiració, com si fos un text sagrat. A partir del segle xix es van publicar resums, fragments i ressenyes, però no va ser fins el 1987 que es va fer una primera edició —una transcripció pura i dura— i fins el 2018 no va aparèixer una edició crítica.
La llengua de Fiter
L’obra de Fiter no apareix ni a repertoris ni a antologies. És un llop solitari, un excèntric, un muntanyenc (educat, però muntanyenc) que va escriure sobre unes valls remotes i misterioses, ni prou barroc ni prou il·lustrat. La prosa de Fiter és de vegades prolixa, però sempre aconsegueix que el seguim i que ens convenci.
En un temps de renúncies i tebiors (Antoni de Campmany va escriure, pocs anys més tard, que el català estava «muerto para la república de las letras»), l’Anton Fiter ho va tenir clar. Tot i que el seu vehicle li semblava pobre d’exemples i escàs en recursos retòrics, no ho va dubtar. No s’hauria entès de cap altra manera, en un text per als patricis de les Valls: «un andorrà deu sempre deixar algun senyal i rastre de la llengua de sa nació».
I la llengua de la nació de Fiter era un català genuí, fresc. Fiter és conscient de la diferència entre l’estàndard i el dialectal. Té els recursos lèxics d’algú que, a més dels estudis, toca la terra cada dia. Parla del dret dels andorrans a pescar amb llata —amb canya—, i del dret de fer dentals (que són part de l’aparell de l’arreu). També cita la pesca amb esparver i els ‘entoixers’ o ‘entoixants’, que són aquells que tenen una propietat a la vora d’un camí públic.
És també l’autor d’un deliciós hàpax: ‘tocapolze’: la tassa daurada on el Consell dipositava una generosa compensació econòmica al senyor bisbe quan pujava de visita oficial. Fa servir expressions de la llengua viva i seva és la de «fer l’andorrà», que defineix per primer cop a la història a la màxima 28: «tolerar i fer del desentès a fi d’evitar algun gran danyo o lograr algun profit». No hi ha millor exercici per copsar la traça, la musicalitat i la precisió de la prosa fiteresca que submergir-se en les pàgines del Manual. És un viatge en el temps, cap a una Andorra que avui ha desaparegut, víctima del que s’anomena ‘progrés’. Fiter és una finestra cap al passat, però també un mirall per entendre’ns en el present. Fiter i Rossell: el nostre clàssic.