Titulada Malc. Pensar el peu, moure l’entorn, i comissariada per la directora Imma Prieto, l’exposició és sintètica –una vintena de peces– però resulta idònia per endinsar-se en l’univers plàstic i conceptual de l’artista. Hi ha els materials marca de la casa: el vidre, principalment, però també residus, com ara oli de motor usat. Tot ho distribueix per l’espai amb la intenció conceptual, anímica i visual que du anys explorant: per veure la tensió que es genera entre la delicadesa amenaçadora de les peces i la presència dels espectadors, per fer conviure en un mateix àmbit allò que és incitant i suggeridor i allò que intimida.
“La potencialitat de l’accident, això m’interessa molt –em diu–. El perill que corren els cossos dels espectadors, que van per entre les peces de vidre i senten que poden tallar-se o tacar-se, conviu amb el perill que aquests mateixos cossos puguin trencar l’obra, fer-la malbé. Això obliga a un pacte, a una relació consensuada, o vigilant, entre les peces i els espectadors”. Mentre parlo amb Fluxà, altres periodistes ronden per la sala, fent-hi fotos o gravant o simplement mirant. Un càmera s’acosta, massa i potser sense veure-la, a una peça col·locada discretament en un racó. Fluxà l’avisa: “Alerta, que això és un camp de mines!”. Ja ho diu ella: la fragilitat, el risc.
La majoria de les peces, estilitzades, fetes amb vidre bufat, algunes de colors greus però algunes també transparents –fins al punt que només les veus després d’haver-te fixat en l’ombra que projecten sobre les parets blanques–, estan posades en terra, recolzades a la paret o clavades –com protuberàncies serpentinoides–, però n’hi ha tres que destaquen perquè estan col·locades damunt peanyes. Les peanyes en qüestió són de color blanc, i per tant queden bastant dissimulades, però fan quasi un pam d’altura i és obvi que tenen com a missió protegir les obres que sostenen. Com que les tres obres protegides són justament les tres que ha adquirit Es Baluard, i com que és una protecció que en part desmunta la naturalesa discursiva i conceptual de l’obra de Fluxà, el fet és interessant perquè il·lustra la sempre problemàtica relació entre l’artista i la institució que l’acull. Si hi ha una tensió entre les peces i els cossos dels espectadors, també hi ha una tensió entre la voluntat de l’artista i les imposicions del museu sobre allò que ja posseeix de l’artista.
Fa temps, vaig parlar llargament amb Fluxà per fer-ne un perfil, que es va publicar aquí mateix. Ella em va explicar que és el procés de treballar amb els materials, sobretot amb el vidre, tant el que l’ajuda a saber què vol com a construir un discurs sobre la marxa. Tot reivindicant allò sensorial i manual –diguem-ne artesanal– de la seva feina, Fluxà em va parlar sobre la importància d’assolir “els coneixements més comuns en relació al material per, després, girar-ho tot. Potser el vidre és més fort del que ens pensam, no? És un aprenentatge que jo he fet a base de situacions que em passaven al taller treballant el vidre i a base també de veure com es comportava la gent que venia i veia el que feia”.
Ho puc comprovar en els moments que la sala queda buida: l’exposició canvia en funció de si hi ha espectadors que hi circulen i la contemplen. Quan la sala és buida, és més pura, més innocent, més inofensiva, més freda, més amable; quan hi ha gent, en canvi, no diré que es crispi o que cobri vida –un tòpic–, però sí que sembla que es mogui o que tremoli a un ritme tan suggerent com inquietant.
En el perfil que li vaig dedicar i que ara he esmentat, Fluxà deia: “m’interessa treballar amb materials i formes fràgils, i fer-ne una disposició que pot semblar perillosa o fins i tot agressiva, i veure com el nostre cos actua i se sent interpel·lat pel que observa. Quan vaig fer l’exposició a la Fundació Miró, en terra hi havia peces de vidre amb líquid i l’actitud de la gent canviava respecte del que havien vist al museu i de com s’hi havien comportat. De cop, prenien una consciència aguda del propi cos i canviaven el ritme, perquè entenien que s’havien de moure amb compte per no prendre mal ells i per no fer malbé les peces”.
Mentre passejo per l’espai expositiu d’Es Baluard ocupat per les peces de Fluxà em ve al cap la sensació que vaig tenir mentre passejava per l’Espai 13 de la Miró quan ella hi va exposar. Tot i que a la Miró l’espai era més carregat, el terra estava més ple i hi havia més peces, les sensacions i el comportament són els mateixos: al principi no saps ben bé com has de mirar les obres; després et planteges per on de la sala pots passejar; després hi comences a fer una tímida incursió caminant a poc a poc, mirant en terra i als costats; tot seguit et planteges què pots trepitjar i què no; l’estat d’alerta se’t dispara perquè ja no has de tenir en compte només el que tens davant sinó també el que pots tenir darrera o als costats…
Mentre escric aquest paper, reviso les notes en brut que vaig prendre per fer el perfil de Fluxà i que, finalment, vaig descartar. Hi trobo una altra reflexió seva pertinent, sobretot ara que inaugura una exposició similar a la de la Miró. La reflexió sembla un balanç de danys de l’experiència de la Miró, però és molt més: “La por és tremendament creativa, perquè et fa projectar possibles futurs, i tots són sempre potencialment destructors. En els dos mesos que va durar l’exposició de la Miró, només va haver-hi un petit accident, i va ser el primer dia. Després, però, ja no va passar res més. Confiar en els espectadors, però sobretot confiar en l’energia mútua que es genera entre els espectadors i les peces: això és el que dona sentit al meu treball”. I rematava: “El meu treball no funciona si li poses catenàries, perquè amb distància no hi ha vibració. Les meves peces necessiten una afectació de vibració mútua. Sensorial. Corporal”.
La present exposició es podrà visitar fins al 20 de febrer del 2022. Ara només falta saber quants accidents –no físics, sinó anímics, sensorials, intel·lectuals i visuals– provocarà. Auguro que en seran molts.
Malc. Pensar el peu, moure l’entorn
Lara Fluxà
Comissària: Imma Prieto
Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma
Fins al 20 de febrer del 2022