CRÒNIQUES DEL GIHADISME

Les llavors nostrades de la barbàrie gihadista

Un nou atemptat gihadista ha deixat una gran ciutat occidental tacada de sang. Aquesta vegada ha estat Manchester. L’autor de la matança ha estat un jove d’origen àrab educat a la Gran Bretanya. Una llavor de la barbàrie covada entre nosaltres: les interpretacions més esquemàtiques sobre les arrels de la violència salten pels aires. La massacre britànica coincideix amb la publicació de ‘Soldats del no-res’, un assaig de Joan Garcia del Muro, guanyador del premi Octubre, que tracta d’esbrinar per què joves educats a Occident alimenten el gihadisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sense voler, la convivència amb el terrorisme acaba generant anticossos, ens hi acostumem. És la «fatiga de l’horror islàmic», en paraules del periodista Matías Vallés. Però la natura de l’atemptat suïcida de Manchester, la immolació amb una bomba durant el concert d’Ariana Grande, un ídol adolescent, costava de creure. Feia federat: vint-i-dos morts i mig centenar llarg de ferits amb una mitjana d’edat extremadament baixa. L’Estat Islàmic (EI) reivindicà la matança de criatures.

L’autoria material, tanmateix, planteja moltes preguntes: Salman Abedi, de 22 anys, era fill d’uns refugiats libis, Samia Tabal i Ramadan Abedi, una família de classe mitjana que havia fugit de la dictadura de Moammar al-Gaddafi. Segons fonts diverses, el jove Salman era una persona reservada i devota d’Al·là, com tota la seua família, però també aficionat a la marihuana i al Manchester United. Un viatge a Líbia, el 2011, per combatre Gaddafi, podria haver-lo radicalitzat, juntament amb l’assassinat a Manchester d’un adolescent libi.

Mohamed Bouhlel, responsable del brutal atemptat de Niça, el juliol de 2016 -un centenar de morts-, menjava carn de porc, consumia alcohol i drogues, no anava a la mesquita i no seguia el ramadà. Havia nascut a Tunísia però gairebé no visitava el seu país. Tenia antecedents penals per robatori i violència. Els responsables dels atacs a la sala Bataclan o a la revista Charlie Hebdo eren immigrants de segona o tercera generació. Alguns d’ells, bons estudiants: era el cas de Mohamed Belhoucine, que participà en l’assalt a la redacció de la revista satírica, un estudiant brillant d’enginyeria. «L’enfant modèle devenu djihadiste», el definí la premsa francesa. Tampoc hi ha veritables problemes de pobresa darrere d’aquestes conversions. Però desenes de joves salten l'abisme que suposa forrar-se amb materials explosius o agafar un fusell per provocar una matança. Per no esmentar que es calcula que entre 25.000 i 30.000 combatents de països occidentals han marxat a Síria per combatre al costat d’EI i unes altres organitzacions. Un bon grapat d’ells, catalans d’adopció. Aquest sorprenent rastre és reflectit pel llibre Combatents en nom d’Al·là (Ara Llibres, 2016), de la periodista de TV3 Anna Teixidor. Casos com el de Tarek, un mujahidí català d’origen magribí que marxà per lluitar amb Jabhat al-Nusra, la franquícia siriana d’Al-Qaeda.

Mohamed Belhoucine.
Mohamed Belhoucine.

No és problema nostre

Des dels atacs als Estats Units de l’11 de setembre del 2001, el discurs intel·lectual i polític dominant ha estat veure el terrorisme islàmic com una traducció bèl·lica del xoc de civilitzacions anunciat per Samuel Huntington. Com recorda Joan Garcia del Muro en Soldats del no res(Edicions 3i4, 2017, premi d’assaig Joan Fuster dels Octubre), Huntington no preveia una resposta violenta per part d’Occident, però el seu nom restà indissolublement associat, a tall de mantra, a les respostes militars als atemptats. Passà després de l’impressionant i esfereïdor atac a les Torres Bessones. Però l’argument s’ha sostingut al llarg del temps i es pot rastrejar en declaracions recents de polítics d’un i l’altre costat de l’Atlàntic, ja siga l’ex-ministre francès Jean-Pierre Chevènement, el candidat republicà Marco Rubio o l’ex-president de la Cambra de Representats Newt Gingrich. I, per descomptat, en els mitjans de comunicació: The Huffington Post titulava després de l’atac a la sala Bataclan, «Un xoc de civilitzacions post-París?». L’interrogant era evidentment retòric.

Si hi ha un xoc, ha de ser, per lògica, violent. Una idea que connecta amb el pensament Gianni Vattimo (Las aventuras de la diferencia, 2005): qualsevol identitat forta és potencialment violenta. «Tal com ho veu Vattimo, les qüestions identitàries són força perilloses: afirmar la meva identitat implica diferenciar-me dels altres, és a dir, implica definir un nosaltres i un els altres. Tots aquells que no participen de la meva identitat no són els meus». Un altre eix argumental ha estat identificar religió amb fanatisme com una derivada inseparable, en la línia d’un altre assaig també polèmic i influent, God is not great (2007), de Christopher Hitchens. La religió contemplada com una «pesta» que porta associada indefectiblement la violència. La barbàrie terrorista seria, aleshores, una manifestació del fervor religiós exacerbat.

Aquest terreny de joc tan ben definit, tan fàcil de visualitzar -nosaltres, Occident, versus Islam- relaxa d’alguna manera l’esforç intel·lectual, permet assenyalar el focus i apuntar solucions quirúrgiques. Soldats del no-resrecull unes declaracions ben significatives de l’escriptor Martin Amis a The Guardian: «La comunitat musulmana haurà de sofrir fins que faci endreça de casa seva... No deixar-los viatjar, deportació... Un tracte discriminatori fins que faci mal a tota la comunitat i comenci a posar-se ferm amb els seus fills».

Dèficits identitaris

Al seu llibre, Joan Garcia del Muro, professor de filosofia a la Universitat Ramon Llull, va desmuntant, de manera bastant assenyada, els pressupòsits més simplificadors. D’una banda, el xoc de civilitzacions és un motiu eficaç en mans de polítics necessitats d’eslògans ràpids i de fàcil digestió -un mantra, a més a més, que «ha portat Occident a justificar o, si més no, a disculpar actuacions tan discutibles com la pèrdua de drets civils, les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq o els llimbs legals de Guantànamo». Però no explica l’enfrontament intern de l’islam («el món islàmic està escindit», en paraules de l’autor) o el fet que la immensa majoria de víctimes de la violència gihadista siguen, precisament, persones de religió islàmica. Per no córrer molt, alguns membres de la gendarmeria francesa, morts en enfrontaments amb gihadistes,ho eren.

Sobrela predisposició intrínseca de les religions al fanatisme i la violència, l’assagista sosté que la tesi de Hitchens «sembla insuficient per a explicar (...) la conversió al gihadisme d’uns nois i noies que no es destacaven, precisament, pel seu fervor religiós». «La gihad no sorgeix com a fruit del xoc de cultures, sinó més aviat de la crisi de cultures o, més exactament, d’una certa crisi cultural que experimenten les generacions més joves de nouvinguts». O, expressat d’una altra manera, els joves immigrants de segona o tercera generació van perdent els trets culturals dels pares perquè «ràpidament perceben que el preu que hom els fa pagar per mantenir tot aquell bagatge és massa alt, és el gueto, és l’exclusió social», apunta Garcia del Muro. «La seva opció de barbàrie no neix d’un excés de consciència identitària, sinó d’un dèficit: la tradició dels seus avantpassats ja no és la seva», rebla.

El retrobament, de fet, és sobtat en ocasions. Una reacció a un entorn hostil o una integració deficient. A una situació personal. Poden jugar mil factors, tots diferents. Però hi ha pautes sorprenents, com ara que un 30% dels europeus incorporats a la gihad són conversos. Encara més, una tercera part dels neogihadistes «no han estat captats a les mesquites, ni són producte del radicalisme dels imams salafistes que prediquen en algunes mesquites de casa nostra». Així, els tres terroristes suïcides del Bataclan, Mohamed-Aggad, Samy Amimour i Ismaïl Omar Mostefaï, tots els nascuts a França, eren delinqüents habituals que no xafaven la mesquita. Garcia del Muro també recorda el cas de Jacob Orellana, un jove gihadista detingut a Montblanc (Conca de Barberà) l’any 2015 que passà de tenir actituds xenòfobes contra els musulmans i fer cançons hip hop a abraçar la guerra santa.

Salman Abedi, el terrorista suïcida de Manchester.
Salman Abedi, el terrorista suïcida de Manchester.

 

L’autor de Soldats del no-res apunta a «un buit identitari, cultural i religiós», a una identitat perduda. En contra del nostre cofoisme, l'autoconsideració com a tolerants cap als nouvinguts provinents del món musulmà, «sembla que ells no ho perceben exactament així». «Integrar-se vol dir deixar de ser un estrany i passar a formar part de nosaltres. Però, és clar, per integrar-se en el nosaltres, cal ser com nosaltres». Llavors, es produeix el buit: han abandonat els valors de la cultura d’origen però no acaben de tenir èxit en l’adopció dels nous. «S’han quedat en una mena de terra de ningú. Els valors tradicionals ja no els serveixen, però els nous valors tampoc no acaben de ser els seus. Com si fossin estrangers en totes dues cultures». La pèrdua d’autoritat i prestigi per part dels progenitors tampoc no ajuda: no sempre és així, però molts elements gihadistes tenen pares que no comparteixen l’acció violenta.

Aventura, exhibicionisme violent, nihilisme

Hi ha també uns altres factors que Estat Islàmic i unes altres organitzacions saben explotar: d’una banda, hi ha un component de redempció, d’oferir alternatives a existències que han trobat un atzucac. No sols el combat contra els infidels, sinó també el vessant social, d’ajuda als germans. «Molts, convertits fa poc a l’islam, tenen l’oportunitat de compensar tot el que odiaven de la seva existència passada, fos el que fos», diu l’assagista: marginació, depressió, superficialitat, inadaptació, drogues, solitud, consumisme, avorriment, fracàs... Un sentit a la vida.

El desig d’aventura, d’experiències intenses, també actua com a imant. De l’altra, l’ànsia de notorietat i exhibicionisme de la violència, que es relaciona amb la gran activitat d’aquests gihadistes en les xarxes socials, especialment a Facebook. Garcia del Muro traça una curiosa semblança entre l’escenografia de les execucions dels càrtels narcotraficants mexicans i d’EI, un «exhibicionisme criminal» que el filòsof relaciona «amb el narcisisme de la nostra contemporaneïtat nihilista». Un tret que no es pot atribuir a l’islam, com a tal, sinó a la cultura occidental actual.

L’exhibició de la violència i la brutalitat exercides, en tot cas, tenen com a requisit previ la deshumanització dels enemics

L’exhibició de la violència i la brutalitat exercides, en tot cas, tenen com a requisit previ la deshumanització dels enemics: sense aquell component de veure la mort com un treball, sense la banalització del mal -o la difuminació dels perfils entre allò real i fictici, veure la guerra com una prolongació dels videojocs- no s’entendria tot aquell desplegament de salvatgisme. Aquell procés d’esborrar els perfils humans dels altres, d’Auswitch i del gulag a Rwanda passant pels Balcans, es repeteix de manera esborronadora. I ritualment necessària.

«La història s’obstina a mostrar, un cop i un altre, que perquè la gent bona faci coses dolentes no és imprescindible la religió», apunta Garcia del Muro. Deshumanització i nihilisme. L'estudiós recupera una cita d’Albert Camus molt adient al cas: «Si hom no creu en res, si res no té sentit i si enlloc no es pot descobrir cap valor, aleshores tot és permès i res no té importància. Aleshores no hi ha res de bo ni de dolent i Hitler ni tenia raó i en tenia». Al·là, lògicament, no té res a veure amb això: però Estat Islàmic proporciona un ham irresistible, el «poder sobre la vida i la mort».

El nostre cinisme i hipocresia, els dobles i triples rasers de les democràcies occidentals, les polítiques erràtiques guiades per interessos econòmics, també contribueixen a la indignació dels joves, al descrèdit dels sistemes democràtics. Garcia del Muro no pretén que aquest factor explique el gihadisme europeu, però és «un ingredient més».

L’islam alimenta el monstre, «és patent que la cultura islàmica té un problema molt greu», aclareix l’autor de Soldats del no-res. La cultura occidental «no tindria una responsabilitat directa», però «és essencial recordar que nosaltres contribuïm a nodrir d’efectius aquesta monstruositat (...) La nostra manera d’educar els joves, la nostra cosmovisió, la nostra modernitat, no ha esdevingut una vacuna prou efectiva contra la barbàrie».


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.