-Quina va ser la seua relació amb l’Assemblea de Catalunya? Què recorda d’aquell temps?
-Vaig viure directament l’Assemblea de Catalunya com a periodista de la premsa clandestina en aquell moment, amb l’Agència Popular Informativa (API) i amb altres mitjans. Després, als vint anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, vaig fer, amb Josep Playà, el llibre La gran conspiració, i per tant és un tema que conec tant per la meva experiència personal com per haver-lo treballat de manera periodística i acadèmica.
-Qui era Antoni Batista l’any 1971, quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya?
-Jo era un estudiant de 18 anys que debutava en la lluita antifranquista i que a poc a poc va anar encaminant-se cap al periodisme. Treballava a l’agència API, on fèiem contrainformació, donàvem les informacions que els diaris del règim no treien i les passàvem a la premsa estrangera. Per tant, jo estava plenament implicat en les lluites d’aquell moment, tot i que era molt jove.
-Militava en algun partit?
-Pertanyia al PSUC [Partit Socialista Unificat de Catalunya].
-Com va viure la constitució de l’Assemblea de Catalunya?
-La constitució com a tal, l’any 1971, la vaig viure molt intensament a través del moviment estudiantil, del qual en formava part. Participava en moltes reunions preparatòries –totes clandestines–, en fer difusió del moviment... L’Assemblea de Catalunya va ser tot un punt d’inflexió, perquè agrupava totes les forces antifranquistes. A partir de l’any 1973 participava també en les mobilitzacions, per exemple a l’aniversari celebrat a Ripoll, dispersat a cops per la Guàrdia Civil.
-Es pot dir que l’Assemblea de Catalunya va ser la primera experiència unitària antifranquista al Principat?
-No, perquè abans hi havia hagut altres experiències prèvies. Per exemple amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants, a partir del qual es va crear un primer organisme unitari l’any 1966, la Taula Rodona, que tenia menys abast que l’Assemblea, però representava un clar precedent. Ara bé, crec que no hi havia hagut un moviment unitari tan important a Catalunya per defensar els seus drets i interessos com l’Assemblea. Almenys des de la Solidaritat Catalana (1906).
-Pel que fa a l’experiència repressiva durant aquells anys, recorda algun episodi en particular?
-N’hi va haver moltes i totes duríssimes. Per exemple, la primera reunió de l’Assemblea de Catalunya, quan es va constituir al novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí, va començar amb un minut de silenci per recordar Antonio Ruiz Villalba, obrer de la SEAT mort a trets per la policia durant una manifestació un mes abans. Per tant, l’Assemblea no s’entén sense la repressió duríssima que hi havia en aquell període. Cal pensar que als setanta encara hi havia execucions, i que la tortura i les detencions funcionaven cada dia. En el cas de l’Assemblea de Catalunya hi va haver 113 detinguts d’una tacada l’any 1973, alguns van anar directament a la presó Model. I alhora, a l’Assemblea pertanyien algunes de les persones més salvatgement torturades a les acaballes del franquisme: l’estudiant Jordi Dagà (1950-2016) i el dirigent independentista Jordi Carbonell (1924-2016), aleshores director de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre d’altres. Tots dos van rebre molta llenya a comissaria. L’onada repressiva era terrible.
-Amb qui va coincidir, personalment? Guarda especial record d’algú en particular?
-Se’m fa difícil de dir, perquè en guardo molts. Vaig tenir, per exemple, molt bona relació, tant de militància política com de feina periodística, amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti (1929-2006), que d’alguna manera va ser un dels grans impulsors de l’Assemblea. També vaig tenir molt bona relació amb l’historiador Josep Benet (1920-2008), un dels grans ideòlegs i qui ens va instigar i empènyer a escriure aquell llibre de La gran conspiració, que ens el va dirigir tal com si fos una tesi doctoral. Amb Dagà i Carbonell també vaig tenir amistat fins al final. L’Assemblea de Catalunya viu un moment prefundacional amb la tancada a Montserrat el desembre de 1970 en solidaritat amb els represaliats bascos pel procés de Burgos, contra els quals es demanaven penes de mort. Jo vaig debutar a la lluita antifranquista als 18 anys amb una pallissa de la policia. Els records s’acumulen, i n’hi ha moltíssims. També he treballat amb Miquel Sellarès, Pere Portabella... Són molts, els records.
-Parlava de la tancada de Montserrat com a moment prefundacional. Quin és, segons vostè, el moment més determinant de l’Assemblea de Catalunya?
-Jo destacaria, sobretot, l’acte del 7 de novembre, que és el de la constitució de l’Assemblea de Catalunya. La tancada de Montserrat va servir com a inspiració, però va estar protagonitzat per artistes i intel·lectuals. L’Assemblea, en canvi, era un moviment sindical, obrer, de comunitats de base... Hi havia tot Catalunya en aquesta entitat. La constitució de l’Assemblea va ser la creació d’un moviment unitari tan ampli com no hi ha hagut cap altre a Catalunya, que serveixi per consensuar quatre punts, que compti amb la generositat de tothom i que això faciliti una manera de veure la Transició a la catalana. El tercer punt de l’Assemblea reivindicava l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Això és vital per definir la Transició i els estatuts. Sense aquesta reivindicació catalana, avui no hi hauria autonomia ni l’Estat de les autonomies que després es van inventar per difuminar les autonomies amb més motivació nacional.
-L’Assemblea de Catalunya va desaparèixer el 1977, enmig de la Transició. Potser es va dissoldre abans d’hora o ho va fer quan tocava?
-El primer punt de l’Assemblea era el de la reivindicació de les llibertats socials i polítiques. Es tracta d’un moviment alternatiu i antirepressiu contra la dictadura. En el moment en el qual hi ha eleccions democràtiques, l’any 1977, un organisme com l’Assemblea es va dissoldre de manera natural. Tot i que s’ha de dir que la candidatura al Senat Entesa dels Catalans [integrada per PSC-PSOE, PSUC, ERC i independents] representa una mica l’herència política de l’Assemblea de Catalunya: hi havia Josep Benet, Pere Portabella i altra gent procedent de l’Assemblea que recollia aquell esperit unitari en una candidatura en el sentit del que deia Josep Benet: quan es va a Madrid a reivindicar, o Catalunya va unida o no hi té res a fer. Això ho podríem aplicar també al moment actual.
-Tot i que el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el cert és que en aquell moment encara hi havia repressió, violència i morts, al bell mig de la Transició. L’Assemblea de Catalunya podria haver adoptat un altre paper en aquest sentit, i evitar la seua dissolució?
-Crec que no és comparable la lluita contra la dictadura amb la lluita contra episodis repressius posteriors a la dictadura. Són paràmetres diferents. La dictadura franquista va deixar milers de morts i en la Transició hi va haver una amnistia que va deixar 5.000 presos al carrer. Evidentment, tot i això, la repressió va existir durant la Transició, i va deixar víctimes que mereixen tot el reconeixement, tot el respecte i tota la reparació necessària. Però s’han de diferenciar les situacions episòdiques de les sistèmiques.
-Fa ara una dècada es va fundar l’Assemblea Nacional Catalana, que en bona part s’identificava amb l’Assemblea de Catalunya, tot i que amb un objectiu distint.
-Sobre això li puc dir una cosa que vaig viure en primera persona: quan es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana es va celebrar un acte, precisament, a l’església de Sant Agustí, el mateix lloc en què es va constituir l’Assemblea de Catalunya el 1971. Qui va parlar de l’Assemblea de Catalunya en aquell acte de l’ANC vaig ser jo mateix. Per tant, conec bé el tema: quan es funda l’ANC, hi havia molta gent que havia estat abans a l’Assemblea de Catalunya. Per exemple Miquel Sellarès, un home fonamental tant en l’Assemblea de Catalunya com en l’Assemblea Nacional Catalana. Per tant, l’ANC, quan es funda, d’alguna manera es reivindica com a continuadora de l’Assemblea de Catalunya. El que passa és que entre l’ANC que es funda i la que tenim avui diria que hi ha una distància insalvable. Avui l’ANC no recull de cap manera la gran unitat que va representar quan es va fundar ni la que representava, evidentment, l’Assemblea de Catalunya.
-Per què ho diu, això?
-Perquè en aquests moments, l’ANC, a efectes quantitatius, no té aquella representativitat tan àmplia. Està molt més restringida. A l’Assemblea de Catalunya hi havia els sindicats, per exemple, que eren fonamentals, i a l’ANC no hi són. Ni hi són tots els partits. L’ANC és una altra cosa. Molt respectable, però una altra cosa.
-D’altra banda, a l’acte de l’església de Sant Agustí d’aquest divendres hi havia alts representants de Catalunya en Comú, com ara l’alcaldessa Ada Colau; alts representants d’ERC, com ara Oriol Junqueras; de la CUP, com ara David Fernàndez... No hi ha, però, cap alt representant de Junts per Catalunya. Li ha sobtat?
-Bé, hi havia la Magda Oranich, que forma part d’aquest espai.
-Però Magda Oranich no ocupa un càrrec a JxCat amb la mateixa rellevància que l’ocupa Colau a Catalunya en Comú o Junqueras a ERC.
-És una persona que estava en el passat i està en el present. La Magda Oranich representa tot això. També hi haurà el Miquel Sellarès, un dels fundadors de l’ANC...
-Li sorprèn, en tot cas, que no hi haguera cap alt càrrec de JxCat a l’acte?
-Jo vaig com a convidat pels organitzadors, que són les Comissions Obreres, i per tant no soc jo qui decideix qui va i qui no. No li puc parlar d’això.
-Per últim, des del 1971, any en què es constitueix l’Assemblea de Catalunya, han passat moltes coses al país, i es tendeix molt sovint a establir comparacions històriques entre moviments, partits, esdeveniments, etc. Pensa que l’Assemblea de Catalunya està suficientment consolidada en la memòria històrica de Catalunya?
-Com a persones que hem participat en la història, tenim tendència a pensar que la història en què nosaltres hem participat mai no està suficientment reconeguda. Jo, com a cronista i com a periodista, li puc dir que l’Assemblea de Catalunya està ben present. Pensi que el quadro fundacional de l’Assemblea que va fer l’Antoni Tàpies (1923-2012), una obra preciosa que per cert és la portada del meu llibre, està penjat al Parlament de Catalunya. Al seu torn, aquesta cambra té dues resolucions demanant el dret a l’autodeterminació, que és una manera de remuntar-se a l’Assemblea de Catalunya. Reivindicar l’autodeterminació l’any 1971, en plena dictadura, déu n’hi do! Imagini’s, si avui és difícil, com ho havia de ser en aquell moment, amb la força repressiva que hi havia. Alhora, l’Assemblea de Catalunya té carrers i places. Quan hi ha hagut aniversaris s’han commemorat... Afortunadament, l’Assemblea de Catalunya està ben present a la història, perquè és un dels fets més importants de la història del segle XX a Catalunya.