Els crítics

Jean Echenoz: la pell renovada del virtuós

Del francès Jean Echenoz (Orange, 1947), un novel·lista amb una llarga carrera a l’esquena, s’ha destacat la seua precisió i concisió, una certa fixació per la senzillesa no exempta de virtuosisme. Amb la nova novel·la, ‘Enviada especial’, Echenoz preserva els trets bàsics de l’estil però reprèn la temàtica policíaca i d’espies i li dóna forma de comèdia. De nou amb mestria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Als lectors que han descobert Jean Echenoz per les darreres novel·les en català, potser el canvi operat en Enviada especial els sorprendrà. Després de la publicació de Me’n vaig en Proa, l’any 2001, Raig Verd va publicar 14 (2013), Córrer (2014) i Llampecs (2016), sempre amb la impagable Anna Casassas com a traductora.

Aquestes tres novel·les formaven part d’una sèrie sobre temes històrics. 14 abordava, amb concisió i intensitat, la Gran Guerra, mentre que les altres dues corresponien a un molt singular exercici de novel·lística biogràfica també molt condensada: Córrer estava basada en la trajectòria d’Emil Zátopek, un atleta txec de llarga distància conegut com “la locomotora humana”, mentre que Llampecs recreava, amb un virtuosisme encisador, ple de precisió narrativa i tècnica —Echenoz va estudiar enginyeria civil— la vida de l’enginyer Nikola Tesla. Abans d’això, l’escriptor havia recreat els deu darrers anys de la vida del músic Maurice Ravel en Ravel, publicada el 2006 i no apareguda encara en català.

Tota aquella introducció ve a tomb perquè, com s’ha suggerit adés, Enviada especial marca distàncies —per temàtica, per tonalitats i per extensió— amb les novel·les que ens han arribat en català. Però no és un neòfit en matèria de policies i espies: Echenoz ja havia abordat aquesta temàtica en dos volums primerencs, Cherokee (1983) i Lac (1989). I fins i tot hi ha un fil en Enviada especial que connecta amb una altra novel·la precedent, Les grandes blondes (1995, traduïda en castellà com Rubias peligrosas). A grans trets, un dels protagonistes de la nova novel·la, Lou Task, és un compositor de cançons pop que gairebé viu de les rendes d’un gran èxit pretèrit, la cançó “Excessif”, un tema que Echenoz va escriure per a Les grandes blondes i que “ningú mai no ha escoltat”.

La resta de connexions són més etèries. L’humor, amb una praxi subtil, irònica, creua gran part de la producció de l’autor francès, però en Enviada especial adopta un to de comèdia negra.

Enviada especial podria semblar, fins i tot, inspirada en The interview (2014), la comèdia cinematogràfica protagonitzada per James Franco que contava un esbojarrat intent d’assassinar Kim Jong-un. Tanmateix, les badades de Donald Trump i la inconsciència del líder suprem de Corea del Nord han posat aquest reducte totalitari d’actualitat. I cada vegada la cosa té menys gràcia.

La intenció d’Echenoz, en tot cas, no és fer una paròdia de les novel·les d’espies, ni forçar la comicitat, malgrat el to de comèdia. L’objectiu sembla que és oferir un divertiment sofisticat i enriquit pel seu domini dels mecanismes narratius.
Pel que fa a l’argument, Enviada especial conta la història del segrest de Constance, que un comandament del servei secret vol ensinistrar per a una operació d’espionatge a Corea del Nord. Aquesta dona, escollida per haver estat intèrpret de l’adaptació coreana de la cançó “Excessif”, la qual cosa li podria servir com a porta d’entrada, acabarà seduint els seus segrestadors, un procés conegut com la síndrome de Lima, el revers de la síndrome d’Estocolm. Finalment, però, tractarà de complir la seua missió desestabilitzadora. A l’entorn del segrest, les vides de les persones relacionades directament o indirecta amb Constance, sofriran un considerable sotrac. Fatal, en alguns casos.

En termes narratius, hi ha un cert desequilibri entre la fase francesa de la novel·la, la del segrest, i la vibrant missió a Corea del Nord, que tal vegada Echenoz despatxa amb una mica d’apressament, negligint algunes possibilitats que oferia la història. I també és cert que el relat conté alguns fils argumentals que es resolen a la part final de manera massa esquemàtica: el destí, per exemple, dels dos agents francesos que acompanyen Constance en l’operació.

En tot cas, el fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines, engreixades i adaptades al català amb saviesa per Anna Casassas. “Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista.

Certament, Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions: “(...) físicament, la nova secretària de l’Hubert (...) no tenia res a veure amb la Nadine Alcover: rostre inclinat com una escala costeruda, llastat per un gran monyo platí per mantenir l’equilibri”. En un altre moment, descriurà així el líder suprem: “Rabassut i panxut, cap ovalat galtaplè homotètic respecte a un voluminós cos oval —ou d’ànec sobre ou d’estruç sense cap mena de coll que fes de transició—, avançava amb pas obstinat, postís, i com el seu estimat pare líder compensava la poca estatura amb tapetes gruixudes damunt de les quals caminava balancejant els braços lluny del cos”.

El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. També es pot apreciar el treball amb els detalls de tot tipus, gens rutinaris. “Quant al soroll, poca cosa, brunzits d’insectes i cants d’ocells, entretallats per franges de silenci que també es feien sentir: banda sonora rural, serena i pacífica, tot i que el crit llunyà d’un animal fa fendir inesperadament la calma de les coses: udol potent, colpidor, que fa estremir la Constance com un raig d’àcid, un tall de navalla o una mina antipersones sense poder dir, onagre o glyptodon, quina mena de bèstia l’havia proferit”.

Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat: “Això pot semblar inversemblant en un país tan fortament vigilat, però no hi puc fer res, si les coses van anar així”. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, vulguen acostar-se a la novel·la.

L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a eixir triomfant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.