Tot i que les enquestes no van pronosticar, en cap moment, que Manuel Valls podria disputar l’alcaldia de Barcelona amb Ada Colau, molts mitjans van plantejar les eleccions municipals a la capital catalana com un frec a frec entre tots dos. El moment més paradigmàtic en aquest sentit va ser el ‘Salvados’ que Jordi Évole va dedicar a la Sexta a tots dos. Només una coincidència unia Valls amb Colau: l’alcalde referent d’ambdós candidats era Pasqual Maragall.
El cert és que Valls va fracassar com a candidat i després, també, com a regidor. La seua candidatura comptava amb el suport de Ciutadans i de Societat Civil Catalana, i es presentava amb un nom innovador: Barcelona pel Canvi. Una modesta quarta posició en les eleccions locals, amb sis regidors, situaven el partit per darrere d’Esquerra Republicana, Comuns i PSC. Però la maniobra de Manuel Valls va impedir que Ernest Maragall, candidat d’ERC, esdevinguera alcalde després d’haver guanyat les eleccions. Així ho ha celebrat el mateix Manuel Valls en el seu comiat pel Twitter: «orgulloso de haber frenado al independentismo».
Me siento honrado de haber podido servir a Barcelona durante estos dos años y orgulloso de haber frenado al independentismo. Ha sido un período marcado por la pandemia y he procurado contribuir al consenso municipal. Seguiré defendiendo la BCN capital catalana, española y europea
— Manuel Valls (@manuelvalls) August 31, 2021
Colau es va enfrontar a la seua contradicció més flagrant. Va acceptar els vots de Valls per continuar com a alcaldessa governant amb el PSC i impedint l’accés d’ERC al govern local. Tot després d’haver-se negat en rodó a prestar-se a «operacions estranyes», tal com ella mateixa definia aquesta possibilitat quan va ser preguntada per Nació Digital en una entrevista.
Les oscil·lants declaracions d'Ada Colau (maig 2019) sobre els pactes amb PSC i Cs: «No em prestaria mai a operacions estranyes amb els vots del Sr. Manuel Valls per treure o posar gent, i menys encara amb una clau d'aliances amb Ciutadans i el PSC»pic.twitter.com/K1tsaC8tQP
— Llibertat.cat (@Llibertatcat) June 5, 2019
La diferència entre la investidura de Colau el 2015, aclamada a la plaça Sant Jaume; i els xiulits rebuts el 2019 a la mateixa ubicació, evidenciava fins a quin punt Colau afrontaria una segona legislatura molt més complicada que la primera. Valls s’ho va servir en safata, i Colau va acceptar l’oferta amb el vistiplau de bona part del seu partit, però amb una oposició interna no gens menyspreable.
Després d’aquell episodi, Colau s’ha hagut d’enfrontar a la decisió d’haver continuat a l’alcaldia gràcies al vot d’un regidor que va aconseguir que l’Estat francès fora condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per l’expulsió de persones d’ètnia gitana del país entre 2012 i 2014, quan Valls era ministre d’Interior. La desfeta de la seua formació a França, el Partit Socialista, el va animar a mirar d’integrar-se a la República en Marxa, el projecte guanyador d’Emmanuel Macron, si bé no va trobar l’encaix que ell mateix esperava, perquè el partit no li ho va permetre.
Així ho asseguraven Noël Mamère i Patrick Fabriaz, autors de l’assaig ‘Contra Valls’, editat per Saldonar. Tots dos acusaven l’exministre d’haver buidat d’ideologia el Partit Socialista Francès. Els autors pronosticaven el fracàs de Valls i el redactor del pròleg del llibre, Josep Ramoneda, vaticinava –no sense ironia– que la pròxima parada política de l’exregidor seria el Principat d’Andorra.
Empentat per Societat Civil Catalana, Valls aterrava a Barcelona amb el missatge que calia fer la feina que les elits catalanes no havien estat capaces de fer contra l’independentisme. En el mateix sac posava els comuns, fins al punt que Inès Arrimadas, aliada seua a Barcelona, quan es discutia la possibilitat que Valls desencallara la investidura d’Ada Colau, la líder de Ciutadans comparava aquest espai polític amb l’independentisme sense fer-ne cap distinció.
Valls, en tot cas, va aconseguir evitar la investidura d’un alcalde independentista i ha estat el protagonista de polèmiques, com ara la proposta de retirar la medalla d’or de la ciutat a l’expresident del Parlament Heribert Barrera. Una proposta que va ser aprovada pel ple. No se li recorden moltes més propostes al consistori barceloní. Pel que fa al seu grup polític, que comptava amb sis regidors, aquest ha acabat dividit en tres d’ells integrant el grup de Ciutadans –entre els quals destaca l’exministre socialista Celestino Corbacho, també exalcalde de l’Hospitalet de Llobregat i expresident de la Diputació de Barcelona–, amb una altra no adscrita –Marilen Barceló– i amb Valls i Eva Parera mantenint la marca electoral, si bé aquesta última va ser escollida diputada al Parlament de Catalunya amb el Partit Popular.
Al remat, i en paraules de Josep Ramoneda a la introducció del llibre esmentat, «a través de la figura de Valls es reconstrueix la crisi i l’evolució d’una esquerra que no troba el lloc en un món de gran mutació». Una mutació que Valls ha desenvolupat a la perfecció, passant del Partit Socialista a integrar-se amb la dreta espanyolista de Catalunya, cosa que li ha permès sobreviure políticament, tot a l’espera de saber quin serà la seua pròxima destinació.