Barcelona

“Una aliança entre ERC i comuns pot configurar una hegemonia d’esquerres en aquest país”

David Companyon i Costa (Barcelona, 1960) és un històric militant de l’esquerra catalana. És fundador i militant d’Esquerra Unida i Alternativa, i va ser diputat al Parlament de Catalunya entre 2012 i 2015. Ara, com tots els seus companys, integra l’espai polític dels comuns, que a la ciutat de Barcelona debaten, amb total expectació, sobre si pactar l’alcaldia amb Ernest Maragall o acceptar l’oferiment de Manuel Valls perquè Ada Colau pugui formar govern amb el PSC i continuar com a alcaldessa. Una decisió que es prendrà aquest divendres, després que Colau decidira presentar-se a la reelecció, tria que han de validar les bases dels comuns. Companyon és clarament partidari de l'aliança amb ERC, i ens explica perquè.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com valora els resultats dels comuns a Barcelona i com explicaria la petita davallada que han patit, que els ha impedit tornar a ser la força més votada?

Crec, sincerament, que els resultats són esplèndids. És cert que Barcelona en Comú ha quedat en segona posició, a 4.800 vots d’Esquerra Republicana. Cal tenir en compte que els resultats d’ERC van aparellats al fet que Junts per Catalunya han perdut la meitat dels regidors i que a més, malauradament, forces com la CUP no han entrat al consistori. Per l’altre cantó, és cert que Barcelona en Comú ha perdut un regidor i que ha perdut vots en relació amb les anteriors eleccions municipals. Però el PSC no ha baixat com Junts per Catalunya, sinó que ha duplicat els regidors que tenia. Per tant, penso que és un bon resultat, el dels comuns. Després de les polítiques fetes, amb totes les llums i ombres que pot presentar una gestió política de quatre anys, penso que han estat revalidades per la ciutadania. Per tant, penso que ha estat un bon resultat. Lògicament hauria estat millor ser primera força. Però en la situació que hi havia, ho veig així.

Sí que és cert que a nivell català els comuns han baixat un bon gruix de regidors. Com ho veu?

La llista de Barcelona en Comú té 156.000 vots, però la llista que es presentava a les europees en té 81.000. És a dir, quasi hi ha una pèrdua del 50% dels vots. Això ho expliquen diferents factors. Molt possiblement, el gruix d’aquestes persones van votar el mateix dia distintes opcions polítiques a Europa, com ara Esquerra Republicana o Lliures per Europa, que presentaven persones preses o exiliades com a caps de llista. Ho deia per situar el marc de coses que han passat. A nivell d’altres municipis és molt complicat fer una valoració global. Hi ha llocs en què s’han mantingut alcaldies i d’altres en què s’han perdut un munt de regidors. Hi ha un fenomen que costa una mica de pair, com són els casos de Terrassa o Sabadell. Allà, a Sabadell, hi ha hagut una competència entre quatre llistes de l’espai dels comuns, Podem, etc. A Terrassa ens hem trobat amb el fenomen Ballart. El que és cert és que dins dels comuns hi ha hagut competència electoral en molts municipis. En més d’una cinquantena. El pes de Barcelona és molt fort i determinant. El missatge dels comuns a la resta de Catalunya és molt més difuminat. I si a això afegim la competència electoral que hi ha hagut al mateix espai explica bastant el resultat que hi ha hagut.

Potser no s’ha sabut imitar la fórmula de Barcelona, més inclusiva?

Això és obvi. És una realitat. Hi ha hagut una competència interna evident. Les quatre llistes que s’han presentat a Sabadell formen part d’un mateix espai. A Terrassa n’hi havia dues. A Badalona també. Etcètera. En una cinquantena de municipis hi ha hagut competència electoral entre actors que estan dins de l’espai que conforma Catalunya en Comú.

Per què creu que s’ha arribat a aquest punt?

Una de les màximes de l’assemblea constituent dels comuns, que era assolir una identitat comuna a partir de la diverses identitats, evidentment no ha reeixit. És obvi. I també hi ha qüestions personals que hi entren. El fet que a Terrassa passem de cinc regidors a zero quan Terrassa en Comú presentava una llista potent i l’altra era d’Iniciativa, Esquerra Unida i Podem, és un cas realment sagnant. I com aquest cas n’hi ha molts.

Tornant a Barcelona, vostè ha signat un manifest que demana que Ada Colau doni suport a un pacte amb Esquerra Republicana, amb Ernest Maragall. Per què pensa que aquesta és la millor opció per a la ciutat?

El manifest planteja que a Barcelona han guanyat dues forces de l’esquerra sobiranista amb un empat de regidors. És un fenomen pràcticament únic a Europa i creiem que, més enllà de les legítimes diferències que hi ha entre uns i altres, totes dues forces polítiques comparteixen un comú denominador en relació als drets socials, civils i polítics, a la lluita per la llibertat dels presos polítics i aposten per una solució democràtica al conflicte que estem vivint. Per tant, creiem que seria possible, bo i necessari teixir aliances republicanes entre aquestes dues forces. En el manifest no s’entra en qui ha de ser alcalde ni com s’ho han de repartir, sinó que planteja una qüestió necessària i una solució que permeti superar la política de blocs. Perquè si es desitja un acord amb ERC i es rebutja ERC per l’entesa amb Junts per Catalunya, el que fas finalment és no arribar a cap acord amb ERC. No pots criticar que ERC pacta amb JxCat i quan tens l'oportunitat de trencar la dinàmica pactant tu amb ERC,  no fer-ho per seguir dient que ERC governa amb JxCat. Això és una contradicció. El manifest el que posa en el centre és que l’acord ha de ser entre aquestes dues forces, comuns i ERC, i estarem encantats amb qui s’hi sumi. Estaríem encantats, per exemple, que el PSC se sumés a un acord pels drets socials i polítics i les llibertats de Catalunya.

I creu que això és possible?

No... Bé, no soc molt optimista. Quan Miquel Iceta surt i diu que no permetran de cap de les maneres que hi hagi un alcalde independentista, el que estan evitant és una entesa entre les forces republicanes com són ERC i comuns. En aquest objectiu coincideixen altres partits, com ara Ciutadans i Manuel Valls, però també Junts per Catalunya, per no dir el PP. Perquè una aliança entre tots dos espais pot configurar una hegemonia d’esquerres en aquest país. I crec que no fer-ho serà un llast per a altres aliances necessàries que poden canviar i transformar les coses, no només gestionar-les.

Parla d’aliances futures, fins i tot en altres espais?

Sí, és clar. Crec que el tema de Barcelona va més enllà de la ciutat. El que el manifest planteja, també, és que, programàticament, hi ha més punts en comú entre ERC i Barcelona en Comú que no amb el PSC, cosa que és òbvia.

Malgrat això, creu que els comuns haurien d’obrir-se a estudiar el suport que Manuel Valls ha ofert a Ada Colau que, segons diu, és a canvi de no res?

No, sincerament. És obvi que no hi ha res de franc i és obvi, almenys per a mi, que la de Valls és una operació d’Estat dissenyada des de l’endemà de les eleccions, amb la visita de Pedro Sánchez a Emmanuel Macron. Espero que el vídeo en què Ada Colau deia a Nació Digital que no es prestarien a operacions ni aliances estranyes sigui el que acabi passant.

Confia que sigui així, que finalment no passi això?

Hi confio.

Per què creu que s’ha arribat a aquest punt de debat en què hi ha veus com la del Lluís Rabell o el Raimundo Viejo, de pes a dins de l’entorn dels comuns, que aposten per aquesta opció de Valls?

Totes les veus són veus, i al final espero que la decisió es prengui col·lectivament des de les bases de Barcelona en Comú. És obvi que totes les veus busquen influir en els debats. En part això pot respondre al marc mental que imposa el PSC, que a Barcelona no hi ha d’haver un alcalde independentista. Aquest argument pot fructificar en alguns sectors dels comuns? Potser. La política social d’ERC a la Generalitat no ha estat molt valenta, per dir-ho suau. La pràctica que ha portat ERC els darrers quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona ha estat de màxim desgast contra Barcelona en Comú. Tot això provoca ferides i ressentiments. I per altre cantó, si hi ha la possibilitat que Ada Colau continuï sent alcaldessa, per què no? Vots de franc, benvinguts siguin, com deia el Rabell. Però clar, també cal explicar que els nens no venen de París. És obvi que no hi ha res de franc. També és obvi que és una il·lusió pensar que amb tot el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona contra la repressió, personant-se en les causes de l’1 d’octubre a través de Jaume Asens, Barcelona en Comú pugui formar govern amb Jaume Collboni recolzat per Valls. Com tantes altres coses: remunicipalització de l’aigua, multiconsultes... El debat ara és: vols que l’Ada sigui alcaldessa o que no sigui alcaldessa? És una pregunta complicada de respondre per molta gent. Com van a dir que no, si han votat perquè ho sigui? Però la pregunta és en quines condicions ha de ser-ho i per què ha de poder servir. Barcelona en Comú pactarà amb Valls? No, no li cal. Ja pactarà el PSC. Barcelona en Comú pactaria amb els socialistes i ells amb Valls. Com a Andalusia. Ciutadans va pactar amb Vox? No, ja va fer-ho el PP. Salvant totes les distàncies, és el mateix marc.

Per últim, com creu que afectaria els comuns si finalment Colau acceptés els vots de Valls?

Seria un retrocés. Aquell crit de “no nos representen” del 15M... Seria un retrocés. Ho he de dir. Però espero que això no passi. Insisteixo que allò important no és el que jo pensi, sinó que siguin les bases de Barcelona en Comú les qui ho decideixin i que la pregunta sigui honesta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.