La televisió els ha posat de moda, altra vegada. Els vikings han triomfat com a herois de la ficció en diverses sèries televisives modernes, la més coneguda de les quals és la producció canadenca i irlandesa Vikings, del director Michael Hirst, que ha assolit un gran seguiment en diverses plataformes.
Amb les adaptacions lògiques a una trama de ficció, la sèrie esmentada ha tingut el valor de posar d’actualitat l’anomenada era vikinga des d’una òptica més realista del que s’havia fet fins ara. Al marge, és clar, dels àmbits acadèmics. Què va ser l’era o època vikinga?
L’era vikinga
Durant tres segles, des de finals del VIII fins just entrat l’XI, els pobles nòrdics coneguts com els vikings provocaren el terror arreu de molts indrets cristians i musulmans d’Europa, amb les seves ràpides, sanguinàries i brutals incursions amb l’objectiu de robar tot el que podien.
Els historiadors consideren que es pot parlar d’era vikinga entre dues dates precises: el 793 i el 1066. Respectivament, l’any del primer saqueig documentat d’un monestir anglès, el de Lindisfarne, i la batalla que perderen a Stamford Bridge i que suposà l’inici de la seva decadència. Ara bé, les dates no són coincidents en tots els territoris. Així, existeixen diferències en funció de les diverses realitats vikingues que van existir. Per exemple, la historiografia escandinava no dona per acabada del tot l’era fins al segle XIII, perquè després de la derrota citada, a Anglaterra encara grups vikings feren incursions a Escòcia fins que foren vençuts definitivament el 1263; o a Irlanda fins que els destrossaren els cristians el 1171, i, sobretot, perquè no va ser fins ben entrada la tretzena centúria quan tots els regnes escandinaus es feren cristians i s’esvaí definitivament per tot la cultura guerrera del saqueig que havia conformat el mode de vida viking. Tot i així, les precises dates abans assenyalades permeten tenir referències clares de l’inici de l’era vikinga i del començament de la seva decadència.
Convé tenir present que el terme viking no designa un sol poble, un grup ètnic. Es tracta més aviat d’un nom que encabeix una forma de vida, la dels guerrers que sobretot saquejaren diverses parts d’Europa —i també hi comerciaren—, i que no trobaren una seriosa oposició a les seves tàctiques de batalla —més enllà de derrotes puntuals—, cosa que aixecà un intens terror entre les comunitats cristianes que veien aquells homes rossos i de gran corpulència com a assassins, lladres,violadors, pagans i sanguinaris, sense més intenció que robar les riqueses que podien.
Avui se sol emprar el terme viking sovint de forma errònia com si es tractés d’una paraula que encabeix els diferents pobles nòrdics. No és ben bé així. Perquè no tots els vikings eren nòrdics; també n’hi havia —encara que certament minoritaris— de saxons, frisis i francs. Segons allò escrit per Cristina Masanés, amb assessorament històric de José Enrique Ruíz-Domènec, a Sapiens “entre els possibles orígens, hi ha qui defensa que viking, en escandinau antic, vol dir ‘els de la badia’. Tot i que així se’ls coneixia (aquest va ser el nom que van rebre a les primeres costes que van atacar, el nord francès i l’actual Anglaterra) i que aquest és el nom amb què van passar a la història, no es tractava d’un sol poble. De cap manera. Eren pobles diferents amb més d’una ètnia. Tot i que originàriament provenien de la península d’Escandinàvia (de les regions entre les mars de Noruega, la del Nord i la Bàltica), amb el temps, establerts ja a diferents destinacions, també als autòctons dels llocs conquerits se’ls va designar amb el nom de vikings”.
Els pobles que habitaven la península Escandinava començaren a tenir durant el segle VIII seriosos problemes d’alimentació per mor de l’increment de població en un territori poc apte en la seva major part per a l’agricultura, sotmès a un clima molt fred. A més, tots ells politeistes, rebien notícies de l’expansió del cristianisme pel sud, una religió monoteista que odiava les altres, que es tenia per l’única vertadera i que amenaçava les creences nòrdiques, en especial per culpa de la força que demostrava el regne franc de Carlemany. D’altra banda, aquelles comunitats nòrdiques —tot i que comerciaven entre elles, el que es coneixia com a faraí viking— també lluitaven entre ells habitualment. La seva cultura estava profundament impregnada de valors guerrers —la gran aspiració de tot combatent era morir heroicament en batalla per així entrar en el Valhalla o mansió dels morts— i sovintejaven les topades contínues entre els diferents grups nòrdics amb altres pobles.
En algun moment del segle VIII, tots aquests factors —i possiblement d’altres desconeguts— convergiren per canalitzar les comunitats guerreres escandinaves cap a convertir el saqueig de terres llunyanes en la seva forma de vida. Clar que tenir en aquesta política econòmica el principal recurs no requeria només valor i disposició sinó, també, capacitat. I per aquí entrà en joc un factor tecnològic essencial: els vaixells sense els quals els hauria estat impossible convertir el saqueig en la forma de vida vikinga.
Les diferents comunitats nòrdiques sempre havien estat excel·lents mariners —la pesca era la base alimentària i el recurs per a quan fallava l’agricultura — i gràcies a això desenvoluparen unes tècniques de construcció de vaixells que, amb el temps, els permeteren crear una tipologia de naus inèdites: els drakar.
Els vikings tenien bàsicament dos tipus de naus. Les anomenades knarr, de càrrega i que s’empraven per al transport de mercaderies, i una altra molt més estreta, llarga i de poc calat, el drakar o langskip. Era el producte de molts anys de perfeccionament de la tècnica. El vaixell resultava ideal per a les incursions ràpides en terres enemigues. El nom en realitat fa referència al mascaró de proa, que solia representar el cap d’un drac, bèstia mitològica que en llengua antiga nòrdica es deia drek en singular i drekkar en plural. La derivació del mot a drakar designà la representació del cap del dragó que servia de mascaró de proa de les naus. L’usaven a mode de targeta de visita. Els vikings pensaven que quan els cristians veien els caps de dragó quedaven terroritzats. No els faltava raó. El nom de drakar ha fet fortuna posterior per designar els vaixells d’aquests guerrers, però probablement ells es referien a les seves naus amb el nom de knörr o snekkar.
Els drakars eren naus molt estilitzades, llargues —d’uns 17 a 20 metres com a mínim i fins als 30 metres o més —, molt estretes, lleugeres
—sense quadernes, es feien superposant llistons de forma longitudinal— i amb poc calat. Per a les travessies més llargues solien incorporar una vela rectangular, però en cap cas perdien la força dels rems. Els guerrers es disposaven en files a cada una de les bordes del vaixell, manejant cada un el seu rem. Gràcies a aquestes característiques, els drakars no només feien molta via sinó que podrien remuntar rius i arribar fins a la sorra de les platges sense haver encallat abans —no necessitaven més d’un metre d’aigua per surar—, quelcom que era un avantatge estratègic enorme per dedicar-se al pillatge en expedicions per sorpresa, molt ràpides i fins a llocs on les seves víctimes mai s’haurien imaginat que podien desembarcar forces enemigues. Amb un altre tipus de nau més a l’estil cristià —vaixells grans, pesats, lents i de prou calat— els hauria estat impossible portar a terme la seva tàctica preferida d’atac per sorpresa. A més, gràcies al poc pes, si era necessari els drakars podien ser arrossegats per terra. Podien encabir uns 30 o 40 guerrers en el cas de les naus més petites —anomenats snekke — i fins als 120 que s’acomodaven en els més grans. Tenint en compte que les grans expedicions de saqueig arribaren a comptar amb dos, tres i, fins i tot, amb centenars d’embarcacions, es pot tenir una idea aproximada de l’impressionant exèrcit que una flota d’àgils drakars transportava.
Una característica fonamental d’aquests naus era, com s’ha dit, la seva velocitat, que els permetia cobrir grans distàncies que a altres pobles mariners els hauria estat impossible. Els càlculs fets —a partir de simulacions partint de les característiques de les restes de drakars que s’han trobat— indiquen que podien arribar als 14 nusos. Un nus equival a una milla nàutica —1.852 metres— recorreguda en una hora. O sigui que navegaven a gairebé 26 km per hora.
Els drakars no tenien res superflu ni destinat a la comoditat. Es tractava de naus de gran navegabilitat, però, en ser obertes, l’habitabilitat no era el seu fort. La vida a bord devia ser extremadament dura i perillosa. Infernal, realment. No obstant, els vikings no deixaren de navegar les aigües del nord europeu amb elles. Arribaren a Islàndia i Groenlàndia, i hi establiren colònies. Fins i tot podria ser que haguessin arribat a les costes del nord del continent que avui coneixem amb el nom d’Amèrica.
Les expedicions de saqueig
Quan els vikings decidiren passar de ser comerciants, pescadors i agricultors a saquejadors de terres alienes, en les primeres terres que es fixaren foren Anglaterra i el nord de França, les més acostades.
Les primeres referències de les violentes expedicions dels nòrdics provenen de la Crònica anglosaxona, una obra en forma d’annals, d’esdeveniments principals, que afectaren Anglaterra des de l’any 60 abans de la nostra era fins al moment de la seva redacció, durant el segle IX. Com tots els altres annals d’antics regnes —sempre escrits per servidors de la cort— no es pot esperar trobar-hi imparcialitat. Eren obres sobretot de propaganda reial, diríem avui, però a banda de les imprecisions i exageracions a favor de part, es dona per bo que les cronologies solen ser fiables i també els fets de fons, com els atacs enemics, més enllà de les interpretacions que es facin. És el cas dels assalts protagonitzats pels vikings, el primer datat l’any 787, quan un grup reduït de nòrdics arribà a la costa anglesa i matà almenys una persona. No obstant, el primer atac de gran envergadura fou registrat el 8 de juny de 793, moment que la Crònica narra com un nombrós grup de nòrdics entraren a sang i foc i saquejaren el monestir de Lindisfarne, situat a la costa nord oriental, a Northumberland.
A partir d’aleshores consten raids vikings novament sobre Anglaterra i també Irlanda en el 794, 795, 796... i a partir d’aleshores foren continus: quasi cada estiu una part o l’altra de les terres avui dites britàniques o irlandeses rebien la temuda visita. En aquella precisa data de l’assalt a Lindisfarne s’inicià, doncs, el que posteriorment la historiografia ha anomenat l’era vikinga. Seran quasi tres segles, com ja s’ha dit abans, durant els quals els guerrers del nord assolaren les costes angleses, descobriren noves terres occidentals (Islàndia, Groenlàndia, per ventura Amèrica) i, més tard i progressivament, nous indrets, com el nord del regne franc, la terra oriental del poble rus i, també i progressivament, anaren visitant territoris més i més al sud, com els del nord de la península Ibèrica, al-Àndalus i fins i tot entraren en el Mediterrani per assolar, entre d’altres territoris, les costes dels actuals Països Catalans. •