René Cabrera porta unes setmanes enfeinat. L’Aita Mari, el vaixell on ell és cap de màquines, passa aquests dies el seu particular reconeixement anual. Revisar l’estat del casc, repassar pintura, assegurar l’àncor... Fins 2017 la nau va ser una tonyinera. En el seu casc encara es pot llegir, en tipografia basca Getaria. Aquell 2017, però, l’adquirí l’ONG Salvamento Marítimo Humanitario i des d’aleshores ha passat de capturar peixos a salvar vides. Cinc missions ha desenvolupat des d’aleshores per endinsar-se en el que, segons denuncien les organitzacions humanitàries, és la frontera més mortífera del món. En aquests quatre anys, aquesta antiga tonyinera de 32 metres d’eslora ha rescatat centenars de persones. En l’actualitat, l’Aita Mari té capacitat per a 120 passatgers, al marge de la tripulació. Les darreres setmanes, però, treballen en un projecte de modificació per millorar la navegabilitat i la flotabilitat i, d’aquesta manera, ampliar l’aforament. “És una experiència excepcional, molt difícil de comparar”, explica Cabrera, que abans havia treballat com a cap de màquines en ferris convencionals.
L’Aita Mariés una de les quatre naus humanitàries que actualment estan atracades al port de Borriana. Les altres tres són el Louise Michel, l’Open Arms i el ResQ People. Cadascuna té la seua història particular, les seues vicissituds, les seues normes i els seus equips humans. Però totes tenen una missió: salvar vides. Segons l’Organització de les Nacions Unides, en els vuits mesos que portem de 2021, 930 persones han mort ofegades a la Mediterrània. Són, però, xifres orientatives. Al juny, l’Organització Internacional per a les Migracions, comptabilitzava 677 morts. L’Organització Marítima Internacional calculava al voltant de 1.100. ACNUR diu que fins l’1 d’agost en foren 1.016. Saber-ne el nombre exacte és senzillament impossible. El fet cert i inqüestionable és que ara per ara el Mediterrani ha esdevingut un cementeri que cada setmana sepulta desenes de vides de persones que han fet llargues travessies per tractar d’arribar a Europa.
Amb els braços oberts
“El quid de la qüestió és que són persones negres i això no interessa a Europa”, explica, taxatiu, el mallorquí David Lladó, cap de missió de l’Open Arms. El vaixell badaloní va arribar al port de Borriana a finals de juny passat i en les seues instal·lacions fa la posada a punt anual. En el varador, a tocar del moll on ara resta amarrat, aquest vaixell de 37 metres d’eslora i capacitat per a 400 persones es pot elevar sobre el nivell del mar per a una revisió exhaustiva. Una “revisió en sec”, que en diuen. Tots els detalls importen: d’una banda, perquè les travessies d’aquestes naus, a voltes curulles de migrants en la borda, són exigents des del punt de vista tècnic; d’una altra banda, perquè els ports italians, on són desembarcats els migrants, són cada volta més exigents a l’hora de revisar les naus (vegeu peça a banda, a sota).
“Venim a Borriana perquè tant el varador com l’amarrador resulten molt més econòmics que en molts altres ports de la Mediterrània. També perquè ací hem trobat el suport de la comunitat local”, explica Lladó. L’Open Arms va atracar per primera volta en aquestes instal·lacions l'any 2018. Algunes persones vinculades als moviments socials de la Plana Baixa es prestaren a donar-los suport en allò que necessitaren. I aquella acció altruista es consolidà a mesura, també, que altres naus triaven Borriana. El boca-orella entre les organitzacions humanitàries ha provocat que, a hores d’ara, aquest esdevinga el port de referència de les organitzacions humanitàries que solquen la Mediterrània central per salvar vides. El fet que hagen de fer travessies de fins a quatre dies per arribar a la zona de cerca, en la Mediterrània central, és un detall menor per a ells.
Aquell col·lectiu d’ajuda ha pres el nom d’Aurora - Grup de Suport. Cinc persones en formen el nucli dur, els qui estan disponibles les 24 hores del dia, per bé que puntualment hi col·laboren moltíssimes més. Són gent dels moviments alternatius, col·lectius feministes, la Cosa Nostra, de Castelló... El nom no és en absolut casual: ret homenatge a l’entitat fundada en els inicis del segle XX pels treballadors de la mar de Borriana per donar-se suport els uns als altres. Se’n deia Sociedad de Socorros Mutuos Marineros La Aurora. “Hem volgut recuperar aquest nom com a símbol de solidaritat i empoderament dels sectors més humils de la població”, explica Vicent Aleixandre, que n’actua com a portaveu.
Les tasques que duen a terme són ben diverses: des de donar-los suport en les primeres gestions fins a buscar-los allotjament per a tripulacions i voluntaris de curta estada en hotels i hostals de la localitat; des de proveir-los queviures i estris a les tripulacions fins a ajudar-los en tasques físicament feixugues quan cal moure els vaixells. Darrerament van fer una crida a la població local perquè donara bicicletes per facilitar la mobilitat de tripulació i voluntaris des del port cap a la ciutat. “Hi ha molta gent que s’hi ha involucrat”, afirma Aleixandre.
També hi ha hagut grupuscles feixistes que els han insultat a través de les xarxes socials i també alguna recança inicial per part dels pescadors amb qui els vaixells humanitaris comparteixen moll. Són, però, reticències que s’han anat superant a mesura que la població local han percebut l’impacte positiu que —tant des del punt de vista de la imatge com des de la vessant econòmica— genera la seua presència. Fins a vuit vaixells humanitaris han passat estades de llarga durada en aquest moll de l’esperança. “Per a Borriana, ser un port de referència per a les organitzacions humanitàries és un motiu de satisfacció”, assegura Vicent Aparisi, regidor de la zona marítima.
Entre les fites que s’ha marcat l’Aurora - Grup de Suport hi ha la creació d’un espai de treball i emmagatzematge mancomunat en el port per a l’ús de les ONGs i també un projecte d’Aula Didàctica per sensibilitzar el jovent sobre la realitat de les migracions forçades.
Solidaritat a tota màquina
“L’existència de l’Aurora i el fet de sentir que som benvingudes és important per a nosaltres. No s’ha de perdre de vista que especialment a Itàlia patim un procés de criminalització molt greu. A través de la propaganda es trasllada a la població una idea que no es correspon amb la realitat. Arribar a un lloc i saber que seràs ben rebut és tota una altra cosa”, explica Cecilia Strada, que exerceix de cap de comunicació de l’organització ResQ People Saving People. Strada, com la resta dels qui estan a Borriana descompten els dies que els falten abans de tornar a salpar cap al Mediterrani central.
Ho farà en el ResQ People, un vaixell que fins fa uns mesos era propietat de l’organització Sea Eye. Els entrebancs de les autoritats italianes, però, van obligar aquesta ONG a vendre’s el vaixell, que abans navegava amb el nom d’Alan Kurdi, el xiquet kurd que el 2015 va morir ofegat quan tractava d’arribar a Turquia. La foto del seu cadàver, varat en la platja, va fer la volta al món. Des que el 2018 fera la seua primera missió, l’Alan Kurdi havia rescatat 927 persones a la Mediterrània. I en la pròxima setmana, ja com a ResQ People, tornarà a salpar mar endins.
“Ha canviat el nom, però no la missió”, incideix Strada. Sobre la coberta, un grup de voluntaris preparen les caixes individuals que, posteriorment, entregaran a les persones rescatades. Raspall de dents, una tovalla, una manta, els estris de cuina bàsics... “L’espai és limitat i no sabem quanta gent haurem d’acollir. Organitzar la logística i optimitzar l’espai és essencial”, explica Anna Benedetta Grisi. Aquesta italiana té 41 anys i treballa a Save the Children. Ha estat als camps de refugiats de Tailàndia, a Colòmbia i Equador, i en situacions de desastres naturals. I les vacances ha decidit passar-les a bord del ResQ People.
“Davant la política negligent de la UE, cal donar una resposta. L’objectiu és senzill: salvar vides”, diu Grisi, que en aquesta missió exercirà de mediadora cultural. “Una volta que els hostes estan en el vaixell, la meua missió és donar-los una informació clara i honesta. No podem crear-los falses expectatives -narra-. Hem d’explicar-los qui som, que els durem a un port segur i no els retornarem a Líbia”. Tots els qui formen part de la tripulació reforcen el to cada volta que es refereixen a les persones rescatades com a ‘hostes’, no com ‘migrants’. El llenguatge, en qüestions migratòries està carregat de significats i connotacions.
Entres les tripulacions que conformen els vaixells hi ha que són contractats, però molts altres són voluntaris, alguns procedents d’altres països, altres d’ací mateix. És el cas d’Isabel Bessó, una valenciana de 67 anys. “Soc voluntària perquè crec en la causa: no es pot deixar morir la gent en la mar”, explica en una cuina diminuta on prepara el dinar per a les 22 persones que transiten per l’Open Arms. “Jo he estat mestra i psicopedagoga. Però en jubilar-me vaig sentir que havia d’ajudar-los. De cuina sé el que sap qualsevol persona que ha alimentat una família, així que, després de consultar-ho amb les filles, em vaig presentar voluntària”, narra mentre comprova el punt de cocció de les verdures. De missions, de moment, només n’ha fet una. Foren trenta-sis dies de travessia que, tot i els marejos constants, reforçaren encara més el seu compromís. Ara, mentre fan aquesta aturada tècnica, va i ve tots els dies des de València per enllestir-los el menjar. En algunes ocasions ho fa del bracet de Lola, una altra cuinera voluntària. “És la meua forma d’aportar el meu granet de sorra”, diu amb un somriure sincer a la cara, mentre treu el cap pel diminut corredor que travessa el pont de l’Open Arms.
Pels qui no hem navegat mai, tot, en els budells d’aquest vaixell botat el 1976, resulta un punt claustrofòbic. Els espais són estrictament funcionals. Els corredors són estrets; les escales, empinades; els sostres, baixos. Només en la sala de comandaments l’espai es fa una miqueta més diàfan. El timó de fusta, bloquejat, recorda com era abans la navegació. En el quadre de comandament tot són botons inintel·ligibles per al neòfit. Hi ha ràdios, radars, GPS, pantalles d’ordinador... Tot està duplicat per si el sistema principal falla.
Un procediment mil·limètric
Quan estan en alta mar, és ací on reben els avisos si cal socórrer una barca a la deriva. A voltes són les avionetes de les ONGs que pentinen el Mediterrani les qui donen l’avís. Altres, són els guardacostes italians. En altres ocasions, l’avís arriba des d’altres vaixells. L’acció ha de ser ràpida, però cautelosa: l’aproximació es fa amb els bots suplementaris, perquè l’onatge causat per una nau de la mida de l’Open Arms podria provocar la desestabilització de les barcasses. Només quan tothom disposa d’una armilla salvavides, es transfereixen des de les seues naus precàries al vaixell humanitari.
“Europa mira cap a un altre costat davant d’un problema que ens ateny a tots, com a societat”, lamenta Chemi Saborido, un gadità que ara exerceix com a mariner de coberta, però que, quan s’esdevé un rescat, fa les tasques d’un patró de llanxa. Saborido va començar com a voluntari fa quatre anys, però ha esdevingut una peça més de la tripulació professional. Ell va participar en una de les darreres missions de l’Open Arms, el novembre passat. En unes poques hores, després de 16 dies de rastreig, van haver de rescatar tres barcasses. Salvaren 259 persones i dugueren a terra sis cadàvers. Un d’ells era el de Joseph, un bebè de sis mesos. Quan el socorrista va atrapar el seu cos en una acció a la desesperada enmig d’una barca unflable que s’afonava i amb tot de gent bracejant, ja havia engolit massa aigua. Els crits de la seua mare, en el bot salvavides, van obrir els telediaris aquell dia. Era el crit punyent enmig d’aquesta amnèsia col·lectiva. 19.000 persones han perdut la vida des de 2014 en aquesta fossa comuna que ha esdevingut el Mediterrani. Alguns, com Joseph, tenen nom. De molts altres, no en sabrem mai el nom. “Com no hem de fer alguna cosa davant d’aquesta merda de política migratòria de la Unió Europea?”, etziba Saborido.
• POLÍTIQUES AMB L’AIGUA AL COLL
La política de gestió externalitzada de les fronteres aplicada per la Unió Europea està tenint conseqüències fatals per als migrants. Itàlia, amb la aquiescència de la UE, va signar el 2017 un acord amb Líbia per tal de posar en mans del país magrebí les tasques de rescat de les persones migrants en alta mar. Des d’aleshores, les mateixes Nacions Unides han documentat violacions sistemàtiques dels drets humans —tortures incloses— en els camps de confinament habilitats a Líbia. L’ONG alemanya Sea Watch va certificar fa uns mesos com els guardacostes libis disparaven a una barcassa. Es calcula que almenys 15.000 migrants han estat retornats per la força a les costes del país africà, tot executant allò que coneixem com “devolucions en calent”.
El 2020, a pesar de tenir constància d’aquests fets, el Govern italià va renovar el pacte amb Líbia, que actua com a tanca de contenció d’una qüestió que la UE no és capaç d’abordar. No s’ha de passar per alt que a través dels anomenats mecanismes de trànsit d’emergència, Líbia rep anualment 467 milions d’euros procedents de la UE a canvi de contenir els fluxos migratoris. És el mateix sistema que es fa servir amb el Marroc o Turquia. “La política migratòria d’Europa és criminal, va en contra de la legalitat marítima internacional i dels drets humans. Només s’activen els mecanismes de rescat si qui està en perill és un blanc”, lamenta Lladó. Ell mateix ha patit les amenaces dels guardacostes libis que, en alta mar i junt a una barcassa a punt d’afonar-se, els comminaven a marxar.
A tot això, cal sumar-hi els mil i un obstacles burocràtics, tècnics i administratius que en els últims anys Itàlia posa a les naus que arriben als seus ports. Amb Mateo Salvini el blocatge era sistemàtic i persistent. Amb el govern de Mario Draghi resulta més subtil, però igualment letal per als interessos de qui cada dia s’embarca en precàries barcasses a l’altre costat del Mare Nostrum. L’Open Arms, per exemple, va estar retingut al port sicilià de
Pozzallo durant més de dos mesos, tot al·legant deficiències administratives. I el mateix els va passar al Sea Eye 4 i al Sea Watch 4, que van ser immobilitzats per la guàrdia costera italiana i sotmesos a inspeccions tan estrictes que semblaven surrealistes. Fins i tot un pot de maionesa caducada pot provocar un toc d’atenció. O el color de la pintura del casc de la nau. A l’Open Arms, per exemple, li retreien que el material de supervivència que porten les balses d’emergència no estiguera preparat per a viatges transoceànics, a pesar que el seu radi d’acció es circumscriu a la Mediterrània.