Els casos de violència contra el col·lectiu LGTBI es van incrementar un 25% a Catalunya l’any passat, segons l’Observatori contra l’Homofòbia. A Espanya, quatre de cada deu alumnes LGTBI han patit assetjament escolar, segons un informe del 2018 de Comissions Obreres i la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals. A Catalunya, entre el 70% i el 80% de persones trans són a l’atur, segons vàries associacions LGTBI. El 10% de les dones trans a Espanya han sigut, en algun moment de la seva vida, persones sense sostre, segons l’European Union Agency for Fundamental Rights. Aquesta és l’elit que, segons Vicent Partal, vol imposar la dictadura del llenguatge no binari (elli, totis) emprant mètodes dignes de l’estalinisme.
Partal descrivia aquest complot en un article en defensa de Carme Junyent, lingüista que s’ha oposat a l’ús del llenguatge no binari al·legant que la llengua no evoluciona a cop de canvis polítics des de dalt: “com deia Umberto Eco, hauríem d’estar alerta davant de qualsevol moviment que volgués introduir una neollengua perquè això és el que fan els totalitarismes”, sentencia ella. En el relat de Partal i Junyent, ells, el director d’un dels mitjans de comunicació en català amb més tirada i una professora de la Universitat de Barcelona que és Creu de Sant Jordi, i persones que els donen suport, com Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i exdiputat de Convergència i Unió, són la resistència. Un bastió contra un contuberni amb una agenda tan perversa que inclou la creació d’una xarxa arreu de Catalunya per garantir l’atenció social i sanitària als processos de transició de gènere, debatre sobre si cal una renda bàsica universal per oferir una sortida a persones que es veuen obligades a viure en nuclis familiars que els rebutgen, o mesures perquè no els matin pel carrer, com li va passar al juliol a la Corunya al jove homosexual Samuel Luiz.
Presentar el col·lectiu LGTBI com un moviment que domina les altes esferes de poder és un recurs habitual. El fa servir el feminisme transexcloent, que presenta les lleis per garantir els drets de les persones trans com una conxorxa per discriminar encara més les dones. Ho esgrimeixen homes de l’esquerra marxista per negar que els drets LGTBI siguin importants en la lluita de classes, en assegurar que les demandes del col·lectiu són un cavall de Troia del neoliberalisme per dividir la classe obrera. Ho branda l’extrema dreta per justificar la violència que exerceix contra lis dissidents de gènere. Que un periodista de la talla de Partal i una lingüista de la categoria de Junyent reprodueixin el que podem titllar, sense pal·liatius, de discurs d’odi és degut al fet que el que hi ha en joc amb el llenguatge no binari no és només la gramàtica, sinó la capacitat de decidir quina visió del món oferim mitjançant la gramàtica. O, el que és el mateix, el privilegi de la interpel·lació. Anem a pams.
El llenguatge no binari és la fórmula que moltes persones de gènere no binari fan servir per referir-se a elles mateixes. Si el pronom assignat als homes és ell i el de les dones, ella, les persones no binàries, que no s’identifiquen ni amb una ni amb l’altre, han triat un tercer pronom, elli. Amb tots els canvis de concordança que comporta. La fórmula és emprada per progenitors, molts dels quals persones trans o dissidents de gènere, que volen educar lis sevis fillis com a no binaris. Grups LGTBI també han adoptat aquest recurs. En castellà –on la fórmula és elles–, traductoris com Carla B. Estruch la utilitzen en obres escrites i protagonitzades per persones no binàries. Durant els actes de celebració de l’Orgull LGTBI, la conselleria d’Igualtat i Feminismes del Govern català va fer servir el gènere no binari tant en els discursos de la consellera Tània Verge com en la publicitat institucional sobre l’efemèride.
El debat sobre els canvis gramaticals que implica el llenguatge no binari és ben viu dins la comunitat de lingüistes. Els perfils a Twitter de Sílvia Senz, Renée Pera, Ártemis López o Eloi Bellés són un exemple del fascinant intercanvi d’opinions sobre un procés de transformació lingüística que es produeix en viu i en directe. Alguns autors, com jo mateixa, ens hi hem sumat. Tal com vaig explicar a La República, durant un temps, als articles he utilitzat el no binari com a gènere gramatical no marcat –és a dir, per referir-me a tothom– per tenir més marge de maniobra a l’hora d’explorar-ne les diferents concordances, acostar aquesta forma de parlar al públic general i donar més material als lingüistes per analitzar quines transformacions comporta. La qüestió és, doncs, experimentar amb la llengua, recollint els usos que hem detectat al carrer i veure què en surt del procés. La fórmula elli potser és la que s’adoptarà, o potser ho serà una que ara desconeixem.
Hi ha persones, entre elles Junyent, que asseguren que si endeguem aquests canvis és per alterar la realitat i fer-la més igualitària, i que això és un esforç fútil perquè, abans de transformar la llengua, cal modificar la societat. Tanmateix, i ara parlo per mi, jo no ho faig per això, sinó perquè considero que la llengua, en el moment en què anomena quelcom, també en reprodueix l’existència. El sociolingüista i catedràtic de la City University de Nova York, José del Valle, afirma que el llenguatge és una pràctica social, i que la gramàtica no és producte d’una raó autònoma. “És la vida social la que ha construït les regularitats del llenguatge, la que les ha elevat a la condició de norma quan, per mitjà de diferents mecanismes –llibres de gramàtica, diccionaris, manuals d’ús, cànons literaris– ha generat models lingüístics impregnats de moralitat”. Així doncs, sí que sembla que hi ha hagut una institucionalització dels usos lingüístics de dalt cap a baix amb finalitats polítiques, com diuen Partal i Junyent. Qui ho ha promogut històricament, però, no són ni temibles estalinistes ni aspirants a totalitaris, sinó els col·lectius dels quals ells dos en són membres destacats.
Louis Althusser definia la interpel·lació com el procés pel qual una representació social és acceptada i interioritzada per un individu com la seva pròpia, de manera que esdevé, per aquell individu, real. Gayatri Spivak afegeix que hi ha determinats grups socials que han institucionalitzat la seva interpel·lació i han volgut evitar que altres facin el mateix. Posa com a exemple la visió eurocèntrica que impera arreu del món, fenomen que descriu com a privilegi de lainterpel·lació. En el cas de la llengua catalana, el privilegi de la interpel·lació que ha situat l’home com a ésser humà universal i subjecte a partir del qual explicar la realitat ha cristal·litzat en el fet que el masculí gramatical com a gènere no marcat hagi passat a ser sempre marcat, perquè l’individu que considerem neutre és, en realitat, un home.
El llenguatge ha estat una eina important de reproducció de la subjectivitat masculina que té efectes ben tangibles en la vida de les persones. N’és un exemple recent la manca d’estudis sobre l’alteració del cicle menstrual de dones cis, persones no binàries femella i homes trans com a possible efecte secundari de les vacunes contra la Covid-19, en considerar que no és quelcom que afecti a la població general, car la població general es considera home cis per defecte. I si no, fixem-nos en dites com “l’home és un llop per a l’home”, o en la necessitat de no especificar que són homes, i que es parla de l’equip masculí de futbol, en les notícies a la premsa sobre els jugadors del Barça. Que Junyent no tingui en compte el context sociopolític en què s’articulen els usos gramaticals de la llengua i redueixi la qüestió del gènere i la gramàtica a un mer assumpte de terminacions, com si l’observació que fa que roc-a no és el femení de roc fos equiparable a l’ús sistemàtic de metges i infermeres, és un insult a la intel·ligència i una banalització de les opressions de gènere.
El llenguatge no sexista ha estat una eina, malgrat els defectes que té i els usos institucionals espuris que se n’han fet, per esmerçar els efectes de l’ús sexista del masculí com a gènere no marcat. Les fórmules no binàries són un recurs per fer evolucionar la llengua cap a usos que fins ara no estaven contemplats, no perquè el català sigui inflexible, sinó perquè la reproducció del sistema/sexe gènere imperant requeria que no existissin fórmules lingüístiques que designessin realitats discordants. Res impedeix a les institucions emprar el llenguatge no binari per fer veure que fan alguna cosa per millorar la vida de les persones LGTBI, però això no implica que d’entrada rebutgem la fórmula que qui pateix les opressions ha escollit per anomenar-se –és a dir, que neguem la interpel·lació a qui fins ara no l’ha tingut. Ellis no deslliguen la lluita material de la discursiva, perquè una alimenta l’altra.
José del Valle apunta que la transgressió lingüística “destapa la condició política –socialment situada i lligada a interessos concrets– de la norma transgredida i desemmascaren la ideologia política que, rere el vel de naturalitat amb què cobreix la norma que la custòdia, es beneficia de la seva reproducció acrítica”. Presentant la llengua com un ens amb una essència pura, que té una gramàtica producte de la raó autònoma, Junyent, Partal i tants altres s’erigeixen com a únics intèrprets capaços de desxifrar les sagrades escriptures lingüístiques. Utilitzant la càtedra i els mitjans de comunicació, impedeixen que qualsevol visió articulada mitjançant un ús nou del llenguatge es mescli amb els usos lingüístics de la resta de parlants, cosa que evita l’evolució que requereix tot procés d’adopció i normalització d’una fórmula.
“En existir una norma alternativa, el simple acte de parlar deixa de ser tan simple, perquè ara se sap que qui parla escull, i en fer-ho es posiciona políticament i ètica”, conclou del Valle. Actuant com a trencacames que no dubten a brandar discursos d’odi contra un col·lectiu que malda, llevat excepcions de gènere, ètnia i classe, per tenir una vida digna i lliure de violències, mentre es presenten com a víctimes de qui qüestiona els seus mètodes, Partal, Junyent i tants altres deixen molt clar fins a on estan disposats a arribar per mantenir el privilegi de la interpel·lació. Per assegurar-se, no només, que ells tenen la potestat per decidir què es fa amb la llengua, sinó també per resguardar-se de qualsevol crítica que els ho retregui.