Gènova era una cuirassa del capitalisme global assetjada per manifestants antiglobalització quan la bala d’un carabinieri va segar la vida del jove activista italià Carlo Giuliani. Era el 20 de juliol de 2001, ara fa 20 anys. A la ciutat italiana s’hi celebrava des del dia anterior la cimera anual del G8 -grup format per Rússia, Estats Units, Japó, Canadà, Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit- entre estrictes mesures de seguretat.
Un dispositiu policial inèdit per fer front els milers de manifestants arribats d’arreu del món amb voluntat d’impedir una cimera que simbolitzava la centralització del poder global en mans d’uns pocs dirigents estatals. Entre ells, uns dos mil catalans, com l’Armand o l’Arnau, que van arribar a terres genoveses en autobus.
L’Armand, activista ecologista del Pallars, tenia 32 anys quan va decidir anar a les protestes contra la reunió del G8 a Gènova. “És inoblidable pels que vam ser allà”. Era part del Moviments de Resistència Global i l’any 2000 ja havia estat a les protestes contra la reunió del Banc Mundial i els Fons Monetari Internacional a Praga.
L’Arnau, ara vinculat al projecte d’autogestió de Can Masdeu, en tenia 26. Era part del moviment antiglobalització barceloní i recorda haver estat a la comissió de comunicació i preparant els busos les setmanes abans. També, en un parell d’assemblees prèvies a Gènova. “Vam fer postals anunciant els busos que eren com si anéssim a la platja, de vacances. Fa gràcia, perquè després va ser una massacre. Alguna gent es va quedar molt tocada amb el que va passar a Gènova”, recorda.
Gènova havia estat delimitada en zones diferents en funció de les restriccions de seguretat. El centre de la ciutat, zona roja, a la qual només hi podien accedir els residents, era blindat per contenidors metàl·lics, tanques i policies. Aquesta estava envoltada d’una zona groga també d’accés limitat. Als voltants de la ciutat, el govern d’esquerres de la ciutat havia habilitat diferents espais per acollir els manifestants.
“Quan vam arribar a Gènova hi havia una mica de caos. No teníem clar on allotjar-nos. Al final, vam estar en un velòdrom que hi havia a la ciutat”, explica l’Armand. Pel camí, els van confiscar unes mascaretes antigàs que els havien donat uns activistes de Madrid a l’estació de Sants uns dies abans. Només s’havien comunicat amb ells per telèfon i “a la frontera només van parar l’autocar que portava les màscares. Sempre ens ha quedat el dubte si era casualitat o ja tenien aquesta capacitat de vigilar telèfons”, relata.
Aquest activista pallarès recorda que les protestes estaven dividides i organitzada en funció dels mecanismes d’actuació i les formes de protestes, i que aquell espai era especialment per acollir l’anomenat sector Tutte Bianche. D’inspiració zapatista, vestits amb bates blanques i encoixinats per protegir-se dels cops policials i dur a terme accions de desobediència civil, van ser una de les imatges d’aquelles protestes. L’Armand, però, hi anava per participar de la part que apostava per la “no violència festiva. Cada persona decidia on s’enquadrava”. Formava també part de la comissió legal, amb la qual, abans de l’inici de les protestes, van anar a informar de la seva presència al Cònsol de l’Estat espanyol.
Al seu torn, l’Arnau va dormir a un dels edificis de l’anomenada Escola Díaz, on hi havia la seu d’Indymèdia -una mena de xarxa global d’informació alternativa i periodistes independents- durant els dies de les protestes. Va ser actiu, també, en la preparació de les protestes de l’anomenat pink block, també de caràcter festiu- que ja havia estat actiu a la cimera de Praga.
La manifestació de dijous 19 transcorre dins els marges de la tranquil·litat. Tot i que Armand recorda que ja hi havia un control policial molt fort. “Recordo l’anècdota d’estar-nos banyant en un platja de Gènova i que s’acostés un vaixell de policia que feia controls. Era una cosa totalment desproporcionada”, sentencia.
La mort de Carlo Giuliani
Divendres 20 de juliol, per quan hi havia previst el plat fort de les protestes organitzades pel Fòrum Social de Gènova en coordinació amb centenars d’organitzacions d’arreu, els fets es van accelerar. Alguns dels grups de la manifestació, encapçalats pels Tute Bianche, van intentar entrar a la zona roja, la de màxima protecció, trencant les barreres.
L’Arnau recorda que aquell dia, amb el bloc rosa, van “arribar a una de les portes i vam muntar una superfesta”. “Vam lligar cordes i cadenes per tirar la tanca a terra, quan ho començàvem a aconseguir, la policia va entrar amb tot, amb aigua i tot. No vam poder passar d’allà”, descriu. “Del bloc rosa, vam anar al bloc de les ONG, que ens va arribar que els estaven fotent hòsties grosses. Vam veure de tot”, descriu. Al final, acaben el dia “superemprenyats amb la policia”.
L’Armand era en una de les altres zones “fent bloqueig pacíficament”, però exposa que al cap d’una estona “s’hi acaben acostant els black block empesos per la policia. Entenem que era una estratègia policial per barrejar violents i no-violents i aprofitar-ho per intervenir de forma molt violenta”. En aquell moment, conclou, “ens comencem a adonar que la policia tenia carta blanca per fer qualsevol acció contra les manifestants”. Al vespre, s’acosten a l’Escola Díaz, un espai on s’havia habilitat també llocs per dormir, una infermeria i una zona de premsa -entre altres-, “a veure com havien anat les manifestacions” i “allà ens adonem que han matat Carlo Giuliani”.
Les converses, recorda l’activista pallarès, giren entorn que “ens pot passar a qualsevol”. Remarca que “és la mort de Carlo Giuliani i l’agressió contra molta gent. Recordo, tornant cap a l’Escola Díaz, veure molts cordons policials amb molta gent tombada al terra i detinguda emmanillada amb brides”.
En canvi, l’Arnau no recorda massa el moment en què li fan saber que ha mort Giuliani, però sí que “en aquell context era creïble. Era la mostra d’una situació semifeixista que estàvem vivint”. Amb el temps, reflexiona que “a nivell emocional va ser dur: va ser un avís per frenar l'èxit del moviment antiglobalització, un moviment popular”. No creu, però, que estigués previst matar ningú, però considera que “quan normalitzes certs nivells de violència institucional, aquestes coses són una possibilitat”. Personalment, creu que la repressió no el va marcar tant com a altres persones que van ser a Gènova, però que “l'essencial, a escala col·lectiva, és que es pretenia donar una lliçó i incrementar la repressió. I es va fer. I va ferir a molta gent a diferents nivells. I aquest és un patró històric lamentablement recurrent”.
Fets de l’Escola Díaz
L’endemà de l’assassinat de Carlo Giulani se celebra una nova manifestació que, segons els mitjans, aplega unes 300.000 persones. De facto, es converteix en un homenatge al jove activista de 23 anys. De nou, torna a haver-hi dures càrregues policials. També hi ha detencions massives de persones que acaben a la presó de Bolzaneto, on hi va haver tortures. “Vaig estar a punt d’anar-hi, però vaig convèncer als policies que m’havien detingut fent-me l’innocent amb el poc que sabia d’italià i em van deixar anar. Vaig tenir sort”, explica l’Arnau, que havia estat testimoni dels enfrontaments a l’avinguda Kennedy. “Quan marxo d’allà, em trobo una taca de sang enorme i allà em vaig desinflar una mica. Vaig arribar al centre, vaig demanar ajuda, vaig descansar una estona”, relata.
Acabada la protesta, l’Armand i els seus companys tornen a l’Escola Díaz abans d’agafar el bus per tornar a Barcelona. Al vespre, ja a punt de marxar, es produeix un assalt policial a l’escola, just a l’edifici del davant d’on era l’Armand. “La policia va entrar on la gent dormia, van tancar la llum i van començar a donar cops de porra a tothom que hi havia allà descansant”, relata. Ell va decidir trucar a Barcelona, on hi havia un equip de suport, perquè “xerressin amb qui fos” i ho intentessin parar. “Quan van acabar de maçolar l’altre costat, van entrar al nostre edifici”, recorda l’Armand, que no va deixar de xerrar per telèfon en cap moment. Quan ja pensaven que els passaria el mateix que als seus companys de l’altre edifici, “un diputat de l’esquerra italiana va aparèixer i va escridassar la policia”, que va marxar.
L’Arnau, que era a l’edifici d’Indymedia -el mateix que l’Armand-, recorda que va poder veure com treien gent de l’edifici del costat i llavors “vam poder pujar al terrat per fugir de la policia. Aquests van pujar i ens van fotre d’hòsties”. Un cop a fora, va veure que treien bosses de l’altre edifici. “La gent especulava amb què eren morts, però no va ser així”, relata.
En sortir el pati, l’Armand explica que “vam poder veure els companys que sortien de l’altre edifici. Va ser molt dantesc. Si tot va ser gratuït, el que va passar a l’Escola Díaz, encara més. Recordo que en Jesús Rodríguez, de la Directa, va entrar a l’altre edifici i en va sortir impressionat. Altres vam preferir no entrar-hi”.
El periodista de la Directaho relatava així en un article publicat a la web del mitjà l’abril del 2015: “Sabíem que, a la primera planta, hi trobaríem el testimoni gràfic de la salvatjada. Després dels primers esglaons, la presència d’un manyoc de cabells a terra en va ser la primera prova. Encara conservava un tros del cuir pilós. Era d’un dels joves ferits. Els trenta metres de passadís i les habitacions situades a banda i banda eren el testimoni viu de la barbàrie. Les taques de sang eren per tot arreu i et feien girar el cap. Només d’imaginar el que s’havia viscut allà dins uns minuts abans et trastocava el pensament. Al fons, una gran biga de fusta amb restes de sang. Després vam saber que, amb aquella mena d’ariet, havien estimbat persones contra la paret i els havien trencat braços i cames. L’últim impacte visual d’aquell passatge dels horrors va ser un grapat de dents trencades i banyades en sang. No vam poder suportar-ho més. Vam sortir de l’edifici.”
El balanç de l’actuació va ser de 63 ferits, tres d’ells en gravetat.
Perdre la innocència
Amb l’incident, el bus que els havia de tornar a casa, havia sortit de Gènova i, passat l’escrutini policial, l’Armand va agafar un taxi fins a les afores, on els esperaven per marxar en bus.
A seu torn, l’Arnau recorda que després de l’assalt va “haver-hi molta gent tocada i una crida a pujar als busos per marxar ja”. Ell, però, volia seguir a Gènova i no havia arribat a la ciutat en bus. Aleshores, va decidir contactar amb regidor de Rifondazione Comunista, a qui havia conegut durant una assemblea de preparació i aquest el va acollir a casa seva. “Gràcies a quedar-me allà, després vaig poder fer la feina de donar suport emocional a les persones que van anar a l’hospital”, rememora. “Allò va ser molt impactant, unes setmanes després me’n vaig anar a una trobada a França a Longo Mai, una comunitat rural nascuda del maig del 68, i tenia un bon burn out, estava rebentat”, prossegueix l’activista que, per posar en context els fets, prefereix constatar que fets com els de Gènova “passen a tot el món cada dia i no s’han de sobredimensionar. Però, pel que estàvem acostumats, va ser impactant”.
Per l’Armand, aquella experiència va ser la “constatació que quan el poder diu ‘fins aquí’ i tu travesses la línia vermella, que a Gènova estava molt clara, tot s’hi val, se suspenen els drets, et pot passar qualsevol cosa -com al Carlo, i que no passi res perquè hi ha impunitat total”. Tot plegat, provoca una mena d’estat de xoc al moviment i “hi ha com una tornada a casa, que és el que volien. Es frena un moviment que estava creixent. Molta gent es planteja la relocalització. En comptes de crear un moviment global fort, la gent se centra en l'escala local. Jo, després de Gènova, vaig anar a dues manifestacions a l’estranger més i ja està”. Ara, però, segueix fent activisme, però a la seva zona, al Pallars: “fem coses més assistencialistes, no tant de crítica al sistema”.
No ho viu exactament igual l’Arnau. Per a ell, el moviment tenia una “dinàmica de generar un espectacle de confrontació i una trobada d’activismes diversos que eren objectius metodològics”. Uns objectius, diu “que jo pensava que tenien data d’esgotament. Sempre vam tenir una perspectiva de lluita molt des d’allò local. Jo entro al moviment antiglobalització des de projectes de lluita local. Mai no vaig percebre que Gènova fos la mort del moviment, com diu molta gent, però sí que marca l’inici del declivi i una pèrdua d’innocència”. Reconeix, però, que aquella mena de contracimeres “eren una eina potent que es veu limitada o perd força i poder per la repressió”.
Aquest activista remarca, també, que en el moment d’anar a Gènova, ell i altres ja tenien “una certa preparació per aquestes coses. Havíem fet tallers de resistència activa no violenta, havíem estat a Praga i ja havíem patit la repressió a Catalunya, però no al mateix nivell”. Rebla, però, que com a Gènova, “aquell nivell de violència no l’he tornat a viure”.
De fet, l’Armand recorda que d’allà en va sortir “gent molt tocada o a la qual encara li costa parlar de Gènova”.
El retorn
És per tot plegat que, a la tornada d’aquests grups d’activistes a Barcelona, es van organitzar unes jornades de teràpia i tallers antirepressius amb gent especialitzada. Una de les persones que els va liderar va ser l’activista per la pau i exdiputada de la CUP, Gabriela Serra.
Consultada per aquesta revista, Serra recorda que “molta gent va tornar bastant preocupada, tocada i afectada, molt trencada emocionalment”. Al seu entendre, part de la gent que es va desplaçar a Gènova “hi anava amb tota la candidesa, bona fe i voluntat del món”, però allà es van trobar “una situació profundament dura”.
El taller, doncs, tenia voluntat de “recomposar” els ànims. Perquè en moments així, explica Serra, “es donen situacions de culpabilitat, de no situar bé els causants, de donar la culpa a la gent i no als responsables de la repressió”. Creu, per exemple, que potser va servir per veure que a algunes protestes “hi anem sense prou preparació prèvia per a diferents situacions, cosa que donaria seguretat a la gent”. Amb els aldarulls de Gènova, recorda, “molta gent es va sentir sola, era difícil reaccionar amb l’escenari que trobaves”.
Serra tenia experiència en aquests temes com a membre de les brigades internacionals de pau, amb les qual, per exemple, va anar a fer d’escut humà a Guatemala. Explica que abans de Gènova, fer aquesta mena de tallers encara “semblava que era una mica exagerat”, però que després d’allò ha fet sovint “tallers antirepressius i de control de les emocions i la por”. “Va ser un toc d’alterta”, conclou. I una experiència que van aprofitar el moviments d’okupació o la PAH per oposar-se als desnonaments.
Passat els anys, Serra reflexiona que, “en segons quin tipus de convocatòries, hem d’analitzar bé i preveure els escenaris. A vegades això ho fem poc”. Argumenta que l'espontaneïtat pot ser correcta en certs moments, però que “quan entomes situacions on la capacitat repressiva del poder es posarà en marxa, això no es pot afrontar des de l’entusiasme i aquest concepte tan ximple i patriarcal dels ‘valents’”. Assenyala també la importància de veure quina situació és capaç d’entomar cadascú, perquè no tothom “està, d’entrada, en disposició d’assumir algunes situacions de risc”. A més, considera que, més enllà de l’entrega “al preparar-se emocionalment, físicament i mentalment”.
De fet, traça un fil de Gènova a l’actualitat per acotar que la manca de previsió “és un problema greu dels moviments quan ens plantegem escenaris de lluita i resistència. Ells sí que es preparen, tenen estratègies clares, saben amb qui se les veuen i coneixen les nostres limitacions”.