-Com han preparat el llibre? És fruit d’una nova recerca o del treball diari com a periodistes polítics?
-Oriol March: És un llibre que ens agrada dir que surt de coses que queden apuntades a les llibretes i no fem servir a les cròniques del dia a dia. És veritat que la feina diària ens ajuda molt. Els fets que relatem al llibre els hem viscut en primera persona per la nostra feina. Però, també hem volgut anar a les fonts primigènies. Hem anat a Lledoners, hem parlat amb l’exili, amb gent de l’anterior govern i anteriors governs per reconstruir el retaule de relacions. Hem arribat a parlar amb una trentena persones. Hem barrejat l’experiència del dia a dia amb anar a buscar aquells detalls que les fonts de primer nivell segurament no expliquen quan estan passant en directe, però sí al cap d’un temps, quan prescriuen.
-Joan Serra: Hem parlat amb fonts ben informades dels dos partits per poder fer un retrat ample del que ha passat
-S’han trobat amb informacions noves que no coneixien?
-OM: Sí. Per exemple, el relat oficial diu que Carles Puigdemont va saber que seria president poques hores abans de ser investit. Parlant amb gent que va viure en primera persona aquells moments, t’adones que potser ho sabia abans. Són detallets que acaben donant molt valor afegit al llibre. Nosaltres que ens hi dediquem en el dia a dia, ens interessen les notícies. Aquestes petites o grans notícies ens ajuden a salpebrar el relat.
-JS: Una de les coses per les quals estem més orgullosos del llibres és que si tu sacseges el llibre en poden caure notícies. Des del que expliquem del retrobament i els contactes i les conferències entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que no s’havia explicat. O la reunió telemàtica de tots els consellers encausats del 2020 que tampoc s’havia explicat. Dins de l’agafar perspectiva del que ha passat entre aquests dos partits, hi ha material inèdit. Explicat a través de la crònica política, que és el gènere amb el qual ens sentim més còmodes.
-Vostès han seguit l’actualitat d’aquests dos partits des de fa com a mínim deu anys. Durant aquest temps, fins a quin punt s’han sentit utilitzats en aquesta pugna, en tant que periodistes en un moment què el relat és molt important?
-JS: Més que utilitzats, els periodistes hem estat al mig dels dispars de la trinxera. Estàvem explicant una relació complicada que molts cops ha quedat soterrada pel procés. Anaven apareixent discrepàncies i nosaltres les anàvem soterrant. Explicar això des de primera línia acaba amb que pots acabar ferit. Com? D’una manera, per exemple, que coneixem tots els periodistes, és amb tuits en contra a les xarxes socials o amb comentaris que t’assenyalen i tenen un cost reputacional. Expliques coses que són incòmodes. El llibre pretén explicar coses que sabíem per posar en context coses que han marcat els deu anys de procés.
-OM: Sobre el que deies del relat, moltes vegades és important no només guanyar, sinó que l’altre perdi. Això, en governs de coalició hi ha socis que volen quedar bé i deixar malament els altres. Com a periodista quedes al mig, però no de forma equidistant, sinó de voler saber què ha passat. Potser, a vegades, Junts estirava cap a una banda i t’explicava la veritat i d’altres potser no tant. En el cas d’ERC, exactament igual. Això s’explica molt bé en el moment en què uns marxen a l’exili i altres es queden a la presó. Recordo anar molt perduts a nivell periodístic aquell cap de setmana. Hi havia versions contradictòries i telèfons apagats. Al final t’has de buscar la vida. En aquest buscar-te la vida, si vols explicar una cosa que és més o menys incòmoda per les dues parts, òbviament acabaràs aixecant ampolles a les dues parts.
-Fins i tot hi ha moments al llibre en què reconeixen que no es pot saber exactament què passa perquè uns diuen una cosa i d’altres una altra, oi?
-JS: Hi ha un exemple de material inèdit sobre què passa al Born Centre Cultural la nit del 27 de setembre a la seu electoral de JxSí. Aquella nit hi ha un victòria aclaparadora de JxSí, però no una victòria suficient. De fet, de seguida la CUP surt a dir que no s’ha aconseguit el que es volia, la majoria suficient en vots. Hi va haver un moment de fricció a l’hora de llegir els resultats electorals per part dels membres de JxSí procedents d’ERC i del món postconvergents. Hi ha coses que no acaben de quadrar, però el que està clar és que hi va haver un moment de fricció per llegir els resultats. Aquest és un exemple de les dificultats que hem tingut els periodistes per explicar el que no apareixia a la llum pública.
-On situen l’origen de la desconfiança entre el món postconvergent i ERC?
-OM: Al pròleg, el Francesc Marc Àlvaro se’n va molt enllà, als anys 30. Això ens cau una mica lluny i encara és molt recent la pugna Mas-Junqueras i la vam considerar un bon ganxo per començar el llibre. Però, el tripartit és una ferida molt important. Convergència era un parti nascut per manar, al govern des de feia 23 anys. Es troba que ERC, que sempre havia vist com el germà petit més abrandat, més adolescent, decideix atorgar la presidència de la Generalitat al PSC. Primer a Maragall i després, que segurament els fa més mal, a José Montilla, quan Mas aconsegueix més vots que en l’anterior convocatòria. Després, en els dos moments clau del procés, sí que es genera una ferida molt forta. La primera, la del 9N no es coneix tant, però després de l’1-O queda molta cicatriu. Encara la notem. Creiem que en l’actual negociació de Govern ha supurat aquesta ferida.
-JS: Era difícil encapsular la data del llibre. Triem l’acord de 2012 perquè després de les grans manifestacions del procés, marca molt. En tot aquest trajecte, hi ha una ferida que cou molt, que és el tripartit i aquests dos grans moments.
-Com definirien de forma sintètica la relació entre ERC i Junts?
-JS: Pot semblar molt dur, però al final és una relació tòxica. Hi ha una convivència enverinada. Hi ha una pugna legítima pel poder. Això es barreja amb un objectiu comú. Això ha generat pugnes i desconfiances permanents que s’ha ajuntant a males relacions personals. Tot això ajuda a explicar la convivència.
-Fins a quin punt les enemistats personals són una qüestió central o un afegit a la qüestió estratègica?
-OM: Hi ha una barreja de tot. Però, és veritat que pels volts del 9N, ERC tenia un full de ruta molt més unilateralista, desconfiava de la negociació amb l’Estat, al contrari de Mas. Ara és just al contrari. ERC és abanderada del diàleg amb l’Estat i Junts no renuncia, com a mínim de manera retòrica, a la unilateralitat. Aquesta és la discrepància estratègica. Però, malgrat tot, un dels problemes que hi ha hagut és que la discrepància personal ha estat estrategica i al revés. Fins i tot de manera física. La dicotomia entre exili i presó també s’ha notat en aquest sentit. Quan la relació entre Junqueras i Puigdemont, prou tocada de la tardor de 2017, s’ha de reprendre a través d’intermediàris perquè un és a la presó i l’altre a Waterloo, això genera encara més friccions. És normal. Els entorns moltes vegades no han ajudar. Hi ha gent a Palau que defineix a ERC com l’enemic. I és obvi que també ERC espera substituir el món convergent o postconvergent com a pal de paller. Avui mateix, Elsa Artadi i Marta Vilalta, a les rodes de premsa, quan se’ls preguntava per la trobada entre Junqueras i Puigdemont han vingut a dir que ha de ser una cosa molt personal. Són dos capitans del procés que no s’han acabat d’entendre. Això ha anat traspuant a segones i terceres persones fins al punt que en l’anterior govern les discussions eren cada setmana. Les qüestions de pell són cabdals per entendre les coses que han passat i fins a quin punt han condicionat decisions històriques.
-JS: Les decisions han estat l’única explicació de les relacions polítiques? No. Es pot explicar la relació entre els partits sense el factor de les relacions personals? Tampoc.
-Quins moments històrics creuen que hauria estat diferents si les relacions haguessin estat millors?
-JS: Els dos moments del quals parlàvem abans (el 9N i l’octubre del 2017). Al final són moments de tensió, de decisions que tensionen molt els partits. El 9N és un moment de xoc amb l’estat i s’ha de calcular la millor decisió. Quan arribem al moment àlgid pesa que no hi hagi la millor relació entre Mas i Junqueras. Passa el mateix amb la declaració d’independència fallida. Només cal recordar que el 26 d’octubre de 2017, el dia abans de la declaració d’independència, Oriol Junqueras arriba a la tarda per parlar amb Puigdemont. És un moment en què s’informa, no havien pres la decisió conjuntament.
-Parlen d’intermediaris i persones de segona fila que fan de pont. Apareixen noms com Xavier Vendrell, Sergi Sol, Agustí Colomines, David Madí… Aquestes persones han sumat o han restat a la relació?
-OM: Jo crec que legítimament han intentat sumar. Segur que trobarem episodis que són llegits de forma diferent. Des de Waterloo deuen pensar una cosa. Des d’ERC una altra… Però, jo crec que la majoria dels que han intentat teixir relació ho feien amb bona voluntat. Altra cosa és que hagin estat més o menys encertats i que hagin tingut més o menys protagonisme o encert.
-JS: Alguns d’aquests noms van ser ja a l’Estat Major del procés. Són noms de confiança per part de les dues bandes i que la idea era que fessin una mica d’argamassa. Tenien tots bona voluntat. El problema és com s’hagi pogut llegir el seu paper per part de les dues parts en els moments més tensos.
-Ara mateix, quin és el principal greuge que pesa a Junts i a ERC?
-JS: Des de Junts, va pesar molt la no investidura de Carles Puigdemont. El fet que Torrent desconvoqués aquell ple i ERC no comprés la investidura telemàtica de Puigdemont ho veuen com el pecat original. És una de les coses que ha fet que fos el govern menys cohesionat d’aquesta dècada.
-OM: A ERC va doldre molt que després de la Declaració d’Independència Puigdemont aparegués a Brussel·les. Ells sostenen que ningú els va avisar, tot i que aquí hi ha versions contradictòries. La bifurcació per la via dels fets no va agradar gaire a ERC
-Al llibre parlen de diferents persones de l’espai mediàtic, com Xevi Xirgo, José Antich, Vicent Partal, que tenen un paper rellevant en la presa de decisions en moments importants. Quin rol juguen?
-OM: No diem res que no se sàpiga. Quan Artur Mas fa el pas al costat, entre les persones que truca hi ha José Antich, aleshores director de La Vanguardia. Tenen una influència manifesta en les decisions dels últims anys. Hi ha hagut una distància curta, potser més curta del que hauria de ser. Passa el mateix amb altres noms com Xevi Xirgo o Vicent Partal. El primer ha escrit els volums de les memòries de Carles Puigdemont que són un diari i no amaga la seva amistat. En el cas de Partal, en els mesos previs a la declaració d'independència la seva influència en un determinat camp era manifesta. La seva tasca d’editor, de fet, es compaginava amb xerrades al territori en relació al procés. Intenem auditar aquests fets sense posar-hi cap tipus d’adjectiu, perquè no és la nostra feina.
-JS: Hi va haver periodistes que van transcendir la feina purament periodística. Per posar un exemple que no cogui molt: s’hauria atrevit Artur Mas a convocar eleccions sense el suport de José Antich com a director de La Vanguardia? Hagués fet el pas al costat sense que Rahola li hagués aconsellat? Al final s’ha creat un entorn. Nosaltres en formem part, treballem de periodistes, però, al mateix temps crec que no volem intervenir. És una possibilitat per la que alguns professionals sí que s’han sentit temptats.
-Tots aquests noms que apareixen al llibre orbiten l’espai de Junts per Catalunya. N’hi ha per la part d’ERC, també?
-JS: No són de Junts per Catalunya. Altra cosa és que les seves veus puguin tenir influència sobre aquest espai. Intentem explicar només això, altra cosa seria faltar a la veritat.
-Els preguntava per què no mencionen equivalents a ERC. És perquè l’espai del qual és hereu Junts ha governat més anys?
-OM: Això segurament és una explicació. Un espai polític que ha governat tants anys a la Generalitat, té una fotografia també al terreny mediàtic.
-Creuen que el fet que els presos polítics hagin estat indultats pot ajudar a millorar a les relacions?
-OM: Hauria d’ajudar a que la cosa anés una mica millor. Encara que sigui per la recuperació de les relacions a nivell personal. De moment, podríem dir que la cosa no ha funcionat com l’electorat de base independentista hauria esperat. El que hauria volgut és que l’endemà de sortir de presó, Junqueras hagués agafat un avió per abraçar-se a Carles Puigdemont a la Casa de la República. Això ha costat més de dues setmanes. Els presos de Junts encara no han vist a Marta Rovira o a Anna Gabriel. Això és una nova etapa, els indults obren camí a que es recuperi la relació. Però, al mateix temps, cal recordar que l’independentisme fa anys que no és capaç d’organitzar una estratègia unitària.
-JS: Hi ha una altra qüestió, que encara no podem pronosticar. Hi ha un tema que comença a no ser del tot tabú a la política catalana, que és si hi ha d’haver un relleu de lideratges al capdavant del procés. Cal saber això amb quines coordenades es produirà i quan es produirà. És evident que aquest tema està enquistat perquè tan el líder de Junts com el d’ERC han patit la repressió de l’Estat.
-Parlen del canvi de lideratges, però alguns dels xocs més sonat s’han donat més enllà dels responsables de l’1-O. Per exemple, l’enfrontament entre Roger Torrent i Josep Costa a la Mesa del Parlament.
-JS: Segurament, si agafes més distància, aquests xocs s’han produït pel que dèiem abans o per les diferents estratègies marcades pels partits en relació a la confrontació amb l’Estat. Ells eren a primera línia de foc d’això.