Els indults als líders independentistes constaten una realitat incontestable: nou persones que fins ara participaven de la vida pública i política catalana amb les limitacions de la presó ara ho podran fer amb molt major grau d’intensitat.
Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull segueixen inhabilitats per exercir càrrecs públics conseqüència de la parcialitat de la mesura de gràcia. Malgrat això, dels seus discursos dels darrers dies es desprèn la voluntat de mantenir un paper actiu, més que fins ara, en l’àmbit polític.
Els indults, doncs, suposen d’ençà la seva concessió un punt d’inflexió. Una novetat que comportarà, també, una reformulació del dia a dia dels partits polítics, les entitats i el moviment independentista en general.
Una qüestió que repercuteix, tal vegada, en l’estratègia antirepressiva, que en cap moment s’ha aconseguit dotar d’unitat suficient. Es torna a posar sobre la taula, també, si les persones represaliades haurien o no de participar de la presa de decisions i la direcció política del moviment. A jutjar pel que ha passat fins ara, i amb diferències de matís entre els diferents indultats, sembla ser que optaran per seguir al peu del canó.
“Sortim a treballar”, deia Raül Romeva a les portes de Lledoners en el moment de sortir de la presó. La constatació de tot plegat es plasma en la manera de fer dels dos expresos polítics amb major responsabilitat orgànica als seus partits.
D’un costat, el secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, va oferir aquest dilluns l’habitual roda de premsa del partit d’inicis de setmana que sol fer Elsa Artadi. Si la seva capacitat de decisió al si del partit ja ha estat molt gran durant les negociacions tot i ser a la presó, és previsible que això es reforci d’ara en endavant amb presència mediàtica.
D’altra banda, Esquerra Republicana té preparada una reorganització interna seguint la via del Partit Nacionalista Basc per tal que Oriol Junqueras esdevingui l’home fort del partit mentre que Pere Aragonès actuarà com l’home fort del govern. Una dualitat pensada per compartimentar bé les responsabilitats d’un i d’altre. La força mediàtica de Junqueras és molt major que no pas la d’Aragonès, i això podria desenvolupar-se en problemes de jerarquia si no hi ha una bona gestió per part dels republicans. Que Junqueras segueixi com a president, càrrec que no ha abandonat tampoc a la presó, és una senyal més que no farà cap pas enrere. De fet, el partit preveu que tingui una gran projecció al territori els propers mesos.
Davant d’aquesta constatació, hi ha diferents perspectives sobre el que caldria que fessin els presos polítics un cop fora de la presó. El debat el va encetar l’Assemblea Nacional Catalana l’endemà de la concessió de la mesura de gràcia en un comunicat. S’hi mostraven preocupats perquè els indults no fossin “fruit d’un acord amb dirigents polítics independentistes i que condicionin l’actuació política del nostre Parlament i Govern”. Afegien, també, que com que “si l’Estat espanyol considera que han reiterat en algun delicte tornarien a la presó”, potser caldria “fer un reflexió col·lectiva sobre els lideratges del moviment independentista”, perquè “és imprescindible comptar amb lideratges efectius, lliures i no condicionats pel xantatge de l’Estat”. Elisenda Paluzie, presidenta de l’entitat, explica a EL TEMPS que no demanen pas cap “dimissió”, sinó una reflexió sobre “un debat que està pendent”. Detalla que “en alguna reunió de la taula a cinc havia sortit la qüestió”, però que no es “va arribar més enllà”.
Ara retirat de la primera línia política, l’exvicepresident del Parlament i exdiputat de Junts per Catalunya, Josep Costa, creu que els indultats, “en les circumstàncies en què estan, no poden fer política amb normalitat”, “atès que segueixen amb un peu a la presó”. Per tant, creu que el primer paper que han de tenir els presos és “seguir lluitant per la seva llibertat” en tant que encara pesen penes sobre ells.
Josep Costa veu complicat que tercers opinin sobre els indultats “quan estan perseguits per ferl-los fora de la política”, i considera que “l’equilibri és fràgil i difícil”. Partint d’aquí, argumenta que, en general, “les persones represaliades han de fer una reflexió sobre fins a quin punt la seva situació els condiciona per prendre decisions polítiques”. En el cas concret dels líders independentistes, creu que “en cap moment han deixat d’ocupar càrrecs ni exercir-los. Seria un contrasentit que ara que tenen més disponibilitat física per moure’s no ho fessin”.
També l’exdiputat d’Esquerra Republicana al Congrés, Joan Tardà, creu que els presos seguiran a primera línia. “Són persones a les quals haver estat a la presó i haver dirigit el procés els atorga una representativitat que està per sobre del fet de ser membres de partits”, explica. Per tant, com a “icones”, estan “cridades a tenir un paper referencial”.
Tardà creu que el fet que no puguin tenir càrrec institucional pot ser positiu, perquè “podrien esdevenir impulsores d’una tasca que cal fer per recuperar el mandat popular i l’agitació”. Considera que, per la seva experiència conjunta de presidi, haurien de fer de “catalitzador” i evitar “que les dificultats del camí no facin descarrilar res”. En resum “han d’exercir la seva autoritat moral. I en el cas de Jordi Cuixart, el mateix multiplicat per deu”.
Finalment, demana que els nou presos indultats, “en el proper any, siguin capaços de pentinar el país. Trepitjar el país i convertir-se en agitadors de la causa independentista”. Una missió per a la qual sembla ja preparat Jordi Turull, que ha anunciat que farà el que ha anomenat “travessa per la llibertat”, en la qual té previst recórrer a peu més de tres-cents quilòmetres, de Portbou (Alt Empordà) a Arnes (Terra Alta).
La diputada de la CUP al Congrés, Mireia Vehí, pensa que abans d’entrar al debat cal posar el focus en què “el pes de la responsabilitat és de l’Estat” i no pas dels presos. I aclareix que “ningú pot dir a ningú que surti de primera línia política. Menys encara quan els presos han patit en carn pròpia la repressió i van ser imprescindibles per l’1-O”.
A partir d’aquí, i tot i que ho considera un “debat enganyós”, explica que la CUP ho faria diferent: “a l’esquerra independentista tenim una cultura política que ens fa que, en matèria de repressió, tinguem la dinàmica d’allunyar el màxim possible les persones represaliades de les decisions. Som persones en el marc d’organitzacions i contextos polítics determinats. Per tant, les persones no poden ser al centre, hi han de ser els objectius polítics”.
Sobre els lideratges, Enver Aznar, membre d’Anticapitalistes –organització que en el seu dia va donar suport a Podem–, pensa que “donar papers messiànics a lideratges individuals potser és un dels problemes i limitacions del procés”. A parer seu, caldria potenciar “el moviment popular” i que, per tant, “centrar el debat en nou figures és errar la jugada. Sobreexposar nou persones pot tapar que hi ha altres tres mil reprimides ara mateix”.
L’exsecretària general de Podem a Catalunya i politòloga, Gemma Ubasart, defensa que “els líders polítics ja van fer la seva feina durant l’etapa del procés. En aquests moments és important que el lideratge l’assumeixin les noves generacions”. Considera que cada etapa té els seus lideratges, i no veu que “l’estil de Puigdemont i Junqueras sigui el que casa amb el que toca ara”. Al seu entendre, “poden treballar molt, però també es pot fer feina de segon pla”. A més, “han de recuperar la seva vida personal” després de quatre anys privats de llibertat, perquè “les seves famílies mereixen dedicació”.
Ubasart pensa en l’impacte que tindrà sobre el funcionament intern dels partits la reincorporació al dia a dia dels indultats. En el cas d’ERC, creu que amb “òrgans de govern i contrapesos clars, els debats seran més o menys ordenats”. No ho veu tan clar a Junts, i assenyala que “serà complicat trobar encaix per a expresos que formen part de diferents corrents” en el si d’un partit “en què més que faccions hi ha regnes de taifa”.
Segons la portaveu de la International Commission of European Cirizens als Països Catalans, Anna Arqué, el paper dels presos polítics dins dels partits “l’hauran de decidir les bases d’aquests partits”. El problema el veu a l’hora de definir el rol dins el moviment independentista, que “l’hauria de decidir tota la base popular de l’independentisme català, però no tenim un mecanisme per fer-ho”.
Arqué creu, alhora, que els dirigents indultats “lideren el moviment que es bifurca del tronc de l’independentisme del primer d’octubre i divergeix cap a l’objectiu de l’amnistia”. Per tant, resumeix que el que cal és veure qui podrà “negar aquest lideratge autoorganintzant-se fora de les crides a favor de l’amnistia i d’un nou referèndum”. Aquí hi situa “el poble que crida independència i no forma part de la xarxa clientelar de l’autonomisme català”.
Apunta, també, que els exiliats, “ara que no tenen companys de govern empresonats, potser se sentiran més lliures per fer que els seus discursos al Parlament Europeu se centrin en la independència, en línia amb els vots independentistes que els varen portar al càrrec que han acceptat”.
A la pràctica, però, tot fa pensar que la dinàmica actual serà la que s’acabarà imposant, i el gruix dels indultats seguirà mantenint un paper referencial en el dia a dia dels partits.