1- Pensa que el procés encara està viu?
2- Com creu que evolucionarà l'independentisme català els propers anys?
MARTA ROQUETA
Periodista
1- El procés seguirà viu fins que l'encaix o la independència de Catalunya envers Espanya no es resolgui. Si es renova l'encaix de Catalunya dins Espanya, dubto que l'independentisme desaparegui. Potser baixarà en suports, però seguirà present. La raó és que, per molt que Espanya amanseixi la dominació política envers el Principat, l'espanyolisme cultural, entès com una forma d'organitzar la vida política, social i cultural que imposa una visió espanyocèntrica, seguirà vigent a Catalunya, i això genera, inevitablement, una situació d'inferioritat de la cultura catalana i de la forma que té de pensar el món.
2- És difícil de dir com evolucionarà l'independentisme. Dependrà de la capacitat que tinguin les dues branques de l'independentisme actual d'imposar la seva visió sobre les generacions que vindran, que han crescut en un ambient molt més castellanocèntric que la generació millennial i zentennial, les nascudes durant el règim democraticoborbònic del 78. L'independentisme pactista és l'hegemònic, però sembla que una part de la intel·lectualitat catalana jove es decanta pel sobirà unilateralista.
MÒNICA CLUA
Catedràtica de Ciència Política a la Universitat de Texas Rio Grande Valley
1- Parlar del procés és quelcom enganyós; l’independentisme i l’afany emancipador de les classes populars a Catalunya sempre han estat vius. El que hem viscut aquests darrers anys ha trasbalsat profundament els pilars del poder a Catalunya. Els processos històrics i de revolta no són mai lineals ni tampoc immediats. Venim d’uns anys d’alta mobilització i cal aprendre del que ha passat. L’èmfasi ara hauria de ser enfortir les organitzacions populars i de base a barris i pobles per continuar creant institucionalitats contrahegemòniques. També és necessari teixir aliances internacionals amb altres moviments d’arreu del món i mantenir la denúncia de la situació de repressió permanent que vivim.
2- Això depèn de nosaltres, depèn de com articulem la ràbia i el descontent. És evident que estem davant d’un procés de tancament per dalt dels anhels transformadors de diversos moviments socials i polítics de la darrera dècada. L’ofensiva de l’Estat, i de les elits financeres, no s’atura i ara se sent enfortida. L’independentisme ha de continuar oferint una alternativa al capitalisme pandèmic i estar connectat a les lluites populars arreu del país, ja siguin pel dret a l’habitatge, contra el racisme, les lluites feministes i pels drets LGTBI o contra la destrucció del territori.
FERMÍ RUBIRALTA
Historiador
1- Si ens ho mirem amb una mirada llarga, el procés és només un episodi d’una llarga lluita: la tossuda lluita dels catalans pel manteniment de la diferencialitat nacional. En aquest sentit, com a punt que condensa aquest episodi, l’1-0, més que un tsunami, el que es visqué fou l’erupció d’un volcà que es trobava en estat de latència. El catalanisme, conscient per fi de la incapacitat d’un projecte polític d’abast peninsular que reconegui la pluralitat nacional, ha esdevingut, inevitablement, independentista. Atès que les causes (econòmiques, polítiques i institucionals) segueixen prou presents, malgrat els efectes de la repressió, la manca de lideratge, la lluita caïnita entre partits i la no redefinició de l’estratègia a tirar endavant, el procés, amb major o menor intensitat, segueix viu.
2- Les causes referides, especialment les de caire econòmic, no sols es mantenen sinó que, producte d’aquesta pandèmia, s’aguditzaran molt probablement, i el pols del procés es recuperarà. A més, Madrid (i el que això suposa), tal com ha fet històricament, amb la seva actuació, seguirà recordant la necessitat gairebé ineludible de mantenir aquesta tossuda lluita. A més, si s’ha errat en l’estratègia —per no tenir una dimensió encertada de la mesura del mur que convenia escalar—, ara coneixem la veritable força de l’Estat, com també la veritable dimensió d’un escenari, l’europeu, que es creia favorable i s’ha demostrat que no era del tot així.
JORDI GRAUPERA
Filòsof
1- Procés i independentisme són dues coses oposades. El procés és una estratègia pensada per contenir la independència del país. La seva capacitat per fer creure que s’avança cap a la independència està esgotada, però això no vol dir que s’acabi. Encara té eines per continuar degradant la vida pública del país i les aspiracions legítimes dels catalans. S’ha acabat la màgia que permetia la farsa, però no el seu poder de control, tot i que cada cop és més feble.
2- No ho sé. La voluntat de la majoria dels nostres polítics de tornar enrere i gestionar com als anys noranta és una pretensió vana. La raó per la qual va emergir l’independentisme com a força política organitzada eren raons de tipus material, d’un rebentament de les costures d’allò que el sistema democràtic espanyol podia oferir. Això segueix allà i, per tant, un dia o altre, les tensions reapareixeran. Si existeixen lideratges i idees capaces de reflotar l’aspiració col·lectiva, l’independentisme té futur polític. Si no, quedarà adormit, com ho havia estat durant dècades, quan semblava que l’autonomisme era l’única opció que Jordi Pujol oferia als catalans i aquests la compraven. La credibilitat dels lideratges que hi ha hagut fins ara ha caigut, i la capacitat de liderar ha quedat malmesa. Hi ha hagut un canvi de guàrdia, com es veu amb el president de la Generalitat de Catalunya, però ens ha portat gent que han ascendit per la seva capacitat d’obeir, no pas per la seva audàcia, la seva originalitat o la seva intel·ligència.
JORDI MIR
Professor d’humanitats a la Universitat Pompeu Fabra
1- Necessitem identificar què és el procés. El moviment independentista està viu i segurament en un moment de màxim suport, però de baixa mobilització. Les idees independentistes han arribat a sectors de la població que no les tenien. La política independentista feta des del Govern de la Generalitat demanaria una anàlisi més complexa. La independència mai no ha estat a prop, una altra cosa són els relats i la propaganda. El govern actual sembla assumir la realitat d’aquest fet. Per altra banda, l’anomenat processisme es debilita si s’opta per la veritat i la realitat, però hi ha qui el continua utilitzant.
2- L’independentisme ha crescut molt en aquests deu anys, ha passat de ser un moviment minoritari a aconseguir que les seves idees siguin compartides per amplis sectors de la població que poc abans no es definien com a independentistes. Això porta a crisis de creixement que també veiem en altres moviments, per exemple sobre qui és o no independentista, independentisme bo i dolent... El cicle de mobilització ha anat a la baixa, però el creixement aconseguit deixa oberta la porta. El desgast d’aquests anys es fa sentir. Sembla que és temps de reflexió i reorganització
ALBERT NOGUERA
Professor de dret constitucional a la Universitat de València
1- Si l’entenem com a cicle institucional, no. En aquest àmbit hi ha un intent de desconflictivitzar-lo i redirigir-lo cap a l’interior dels marges de la “racionalitat” prefixada per l’Estat, que condueix, a mitjà termini, a la seva mort. Si l’entenem com a cicle polític, sí que ho està. Per sota de la superfície política de partits i institucions segueix existint una voluntat col·lectiva i un conjunt d’estructures socials que es mantenen en situació de major o menor desarticulació en els intersticis de la societat, que conformen un subsòl polític i mantenen viu el procés. Si arriba un esdeveniment que provoqui que aquest subsòl torni a la superfície, tornarem a un context d’acceleració i desbordament popular de les institucions.
2- El conflicte Catalunya-Espanya pot evolucionar de dues formes diferents. Pot esdevenir en un mer ideologema central al voltant del qual s’estructuri la política catalana, de manera que qualsevol discussió sobre qualsevol tema esdevingui un conjunt de retrets, aliances, arguments, etc., capturat dins el marc mental de la lògica polaritzant principal, però sense que això impliqui, en la pràctica, problematitzar de manera real amb l’ordre constitucional i autonòmic. El conflicte evolucionaria, aquí, en una mera teatralització política, que és el que ha esdevingut ara. O bé, una altra opció, és que es donin circumstàncies imprevistes que portin a una reconstitució de la mobilització popular i l’acumulació de forces que plantegi un nou embat a l’Estat.
MARIA DEL MAR GRIERA LLONCH
Professora de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de la junta de l’Institut Sobiranies
1- S’ha acabat una etapa del procés. Queda un regust agredolç. La mobilització dels darrers anys ha desbordat les expectatives que tenia el moviment independentista fa quinze anys. Però el resultat final, el dels fets objectius, apunta a un fracàs. La força de l’estructura de l’Estat (i del poder) ha irromput amb ímpetu, i les febleses (i la ingenuïtat) del moviment no han pogut contrarestar-ho. Però el procés segueix i seguirà mentre hi hagi persones a la presó i persones a l’exili, sentències judicials pendents i, sobretot, un conflicte polític de primer ordre no resolt.
2- No faré prediccions. El món és massa volàtil i accelerat com per poder desxifrar què passarà. Només un apunt. La societat catalana s’ubica a l’esquerra, més que la mitjana estatal, i això convé tenir-ho en compte. Convertir, o convidar l’independentisme, no pot ser una oferta buida. Cal pensar, discutir i construir un model de país. Sobirà en termes nacionals però també capaç de reivindicar (i imaginar) la sobirania en termes d’ecologia, feminisme i justícia social. I per això és necessari teixir aliances que vagin més enllà dels nostres feus, i que ens ajudin a obrir escletxes al futur.
MARIA NEBOT
Activista per la llengua
1- Ara mateix és un moment en què la política no interessa massa a la ciutadania, que està desil·lusionada. No només amb l’independentisme. Li passa a Podemos, ha passat amb el desmantellament de les candidatures municipalistes… Hi ha un desencant generalitzat. Però tampoc crec que s’haja de ser pessimista: tota la gent que s’ha mobilitzat, tot i que estiga desil·lusionada, no deixa de ser independentista. Hi ha hagut una mala anàlisi de les forces de l'independentisme i de l’Estat. A partir d’ara s’ha de fer una altra anàlisi a l’hora de fer certes promeses.
2- És un moment d’stand by. Han escapçat tot el lideratge que teníem. Els polítics que hi ha ara tampoc no han il·lusionat massa la gent. El moviment polític s’ha vist una mica perdut. Ara sembla que hi ha dues estratègies diferents: una que crida a una desobediència simbòlica i una altra que crida a eixamplar la base. Caldrà fer una estratègia que uneixi les dues coses. Fer desobediències simbòliques té conseqüències legals, i no sembla la millor estratègia. Eixamplar la base està molt bé, però no a canvi de certes renúncies. S’haurà de veure com una carrera de fons, i no un sprint, tal com s’havia plantejat fins ara.
XAVIER TORRENS
Professor de ciència política i dret constitucional a la Universitat de Barcelona
1- A Catalunya ens passa el mateix que a les nacions democràtiques en processos semblants, com ara Escòcia i el Quebec, que tenen un procés polític en el transcurs de dècades. El procés català està viu com a procés polític de llarg recorregut. Vàrem viure un gran moment l’1 d’octubre de 2017 amb el referèndum i una finestra d’oportunitat perduda el 10 d’octubre de 2017 amb la declaració d'independència de Catalunya, quan el Parlament la va declarar i suspendre amb més de 1.000 periodistes presents.
2- L’enfocament més intel·ligent seria l’evolució cap a la unió estratègica entre els governs de Catalunya i d’Euskadi, i els partits ERC, Junts, CUP, PNB i EH-Bildu per assolir una realitat institucional semblant a la província del Quebec dins del Canadà, l’estat de Califòrnia dins dels Estats Units, la regió de Flandes a Bèlgica i el cantó de Berna a Suïssa. Això serveix per crear estructures d’estat, que no teníem l’1-O. Si no ho fem, s’afeblirà el procés independentista en picabaralles partidistes.
NÚRIA FRANCO
Professora associada al Departament de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra
1- El procés només pot acabar o ‘morir’ si es dona un encaix territorial que sigui acceptable per una majoria de la societat catalana. Aquest encaix pot traduir-se en diverses formes, des de la independència fins al ple desplegament de l’Estatut. Des dels fets que van desencadenar les grans mobilitzacions populars, pràcticament res no ha canviat la distribució territorial de poder a l’Estat en termes globals i cap dels partits i entitats nacionalistes semblen renunciar a les seves demandes territorials. Així doncs, és difícil argumentar que el procés pugui estar ‘mort’.
2- La mobilització per la independència, tant a nivell de partits com de societat civil, es troba en un punt d’inflexió. El Govern espanyol està aconseguint situar l’indult al centre del debat actual tot desplaçant les demandes d’amnistia i referèndum en un extrem que cada vegada resultarà menys negociable. De la mateixa manera com l’Estatut va passar de ser quelcom que ningú no havia demanat i tot seguit es va desencadenar del procés, l’habilitat com es continuïn gestionant els indults, i les narratives que l’acompanyen, pot determinar l’evolució (o involució) de la mobilització a Catalunya.