El 4 de juliol es compleixen vint anys de la mort de Joan-Josep Tharrats, artista destacat de la segona avantguarda a Catalunya, present en els museus i biennals més destacats del mon durant la seva llarga trajectòria, que s’interessà per expandir la pintura informalista a altres camps i disciplines com les joies, l’escultura, el gravat, la il·lustració de llibres, l’edició, els esmalts, els mosaics, el tapís o l’escenografia.
Era fill de l’industrial i poeta gironí Josep Tharrats i Vilà (1888-1975), fabricant i exportador de mosaics ceràmics i paviments amb seu a Girona, Besiers i Barcelona. Prolífic escriptor de sonets, va ser fundador de revistes com Armonia (1905-1906), Cultura (1914-1915) i Athenea (1919) en plena eufòria noucentista a Catalunya. El pare impulsà la cultura literària en la família i introduí Joan-Josep Tharrats en la cultura francesa, en fer-li fer el batxillerat a Besiers. El 1947 J retroba la cultura francesa a l’Institut Francès de Barcelona i amb els que seran els membres de la revista Dau al Set. El pare va ser, doncs, l’iniciador d’una nissaga d’artistes i editors que a l’entorn de Joan-Josep Tharrats ha trobat continuïtat en els fills Eduard Tharrats, que destacà en l’àmbit de la reprografia i la impremta, Joan de la Creu Tharrats, que creà l’editorial d’art de continguts internacionals Parsifal, i en els nebots Tha, dibuixant, i Joan Tharrats, guionista, i en la néta Rosa Tharrats, en l’àmbit de l’atrezzo teatral i cinematogràfic.
Les aventures artístiques dels anys 40 i 50
Més enllà de la pràctica pictòrica, Tharrats va tenir un paper articulador de l’avantguarda a Catalunya durant la postguerra, començant per fer possible l’estampació al seu taller de la revista Dau al Set nascuda el 1948 de la mà de Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Arnau Puig i el mateix Joan-Josep Tharrats. Com sempre amb les estratègies de grup, Dau al Set va ser una revista polèmica i també el paper que Tharrats hi va jugar. Després de l’exposició de Dau al Set a la Sala Caralt de Barcelona (1951), amb textos de Tharrats, i de la marxa a París de Tàpies, de Ponç al Brasil i de Cuixart a Lió, bona part dels membres van considerar que l’aventura ja s’havia acabat i que a partir de llavors, que Tharrats la va voler continuar pel seu compte fins al 1956, ja no la sentien com a seva. Malgrat tot, Tharrats continuà amb la impressió de Dau al Set i d’aquest segon període de la revista cal destacar la introducció de la Escuela de Altamira, amb la presència a la revista d’Àngel Fsrrant i Mathias Goeritz i de la seva gran troballa en el camp de l’estampació, les maculatures, que després aprofità per a la seva pròpia obra.
Tharrats també va ser l’impressor dels targetons d’activitats del Club 49, amb una estètica d’avantguarda i és l’any 1949 el de la seva visita a Joan Miró i del seu primer viatge a París, on es familiaritza amb l’obra de Kandinsky, Klee, Ernst, Picasso, Matisse, Chagall i Giacometti. El 1950 exposa a les galeries “El Jardín”, que dirigia el crític Àngel Marsà, publica Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles i estableix els primers contactes amb el MoMA de Nova York.
La dimensió d’artígraf ha estat poc valorada en Tharrats. Ha estat un gran divulgador de l’art d’avantguarda a partir del contacte directe amb els artistes. Només a la Revista, finançada per Albert Puig Palau, Tharrats hi publicà uns 350 articles, des dels anys 50 i fins al 1982.
El 1952 coneix Salvador Dalí, amb qui li unirà un gran amistat, també visita Picasso a Valauri el 1953, a partir d’una beca que obté de l’Institut Francès. A Itàlia coneix De Chirico i Carlo Carrà; a Barcelona, Jean Cocteau i Marcel Duchamp. Amb aquest darrer s’incrementarà l’amistat sobretot a partir de les estades del segon a Cadaqués, des del 1958 fins al 1968. Una foto de Català Roca datada el 1955 mostra Jean Cocteau davant d’un fresc romànic al llavors Museu d’Art de Catalunya a Montjuïc, i una altra imatge del mateix fotògraf mostra els membres del grup Tahull davant una altra pintura romànica el mateix aby, un grup que intenta recuperar el retorn als orígens. Hi apareixen J. Muxart, A. Tàpies, M. Aleu, J.J. Tharrats, J. Mercadé, J. Guinovart i M. Cuixart. Tharrats no hi podia faltar.
De les maculatures a l’informalisme
La descoberta del les maculatures el 1954 li obre el camp de l’abstracció des d’una altra perspectiva. La maculatura sorgeix de les màcules d’impremta, del full imprès defectuosament i tacat per les retintades successives, de manera que de l’error i la imperfecció Tharrats en treu un profit creador i s’exercita en collages amb l’ús d’aquest habitual descart d’impremta. Exposa les primeres maculatures a la Sala Gaspar de Barcelona, que serà la seva galeria habitual.
A partir del 1955 la seva obra viu una expansió internacional i un èxit espectacular. El 1955 exposa a Estocolm i a Nova York. Dalí escriu un text per a Tàpies i Tharrats per a Estocolm. És premiat a la II Biennal Hispanoamericana (1955), l’any següent participa a la Biennal de Venècia i comença a estiuejar a Cadaqués. El 1957 participa en la creació del Saló de Maig, el 1959 exposa a la Biennal de Sao Paulo, però també a Tòquio i a París. El seu èxit es consolida i forma part de la representació d’artistes espanyols a l’exposició New Spanish Paintings and Sculptures al MoMA el 1961. En aquest primer viatge a Nova York coneix Max Ernst, Willem De Kooning i Mark Rothko.
A Barcelona crea a l’entorn de la galeria Gaspar el grup “0 Figura”. Homenatge informal a Velázquez (1960-1963), amb Joan Vilacasas, Joan Claret, Joan Hernández Pijuán, Josep M. Subirachs i Rafael Santos Torroella. Novament, Thararts apareix com un artista articulador d’iniciatives artístiques, entre la creació, la crítica i l’edició, essent un dels artistes més cultes d’aquest país i coneixedor i col·leccionista d’una àmplia bibliografia sobre l’art d’avantguarda. Només cal visitat la biblioteca Tharrats que ha heretat la Generalitat, avui al Macba, per veure l’alt nivell de coneixement artístic d’aquest pintor i escriptor. L’any 1999 a l’Espai Annex del Centre d’Art Santa Mònica es dugué a terme una exposició del seu fons fotogràfic i bibliogràfic.
Del cosmos a la mediterrània
La pintura de Joan-Josep Tharrats que l’ha consolidat més a nivell a internacional és aquella pintura que desplega a partir dels anys 50 i 60, un cop superada l’etapa d’aprofundiment surrealista. És una pintura dominada pel gest, el blau, el negre, la pinzellada ampla sobre una imatge orgànica, escumosa, que reflecteix els valors de la mediterrània i de l’Europa del sud. També la seva pintura té una dimensió còsmica, s’interessa per l’exploració de l’espai i no és estrany que el 966 l’astronauta Conrad el convidi al llançament del coet Gemini XI, al Cap Kennedy, el mateix que exposa a Greetings al MoMA. La seva carrera als anys 60 es meteòrica, amb participació a la VII Biennal de Tòquio i a la V d’Alexandria (1963); a la Biennal de Venècia es veieren els seus paisatges genesíacs (1964). A final dels anys 60 viatja pels EUA, Mèxic i participa a exposicions de representació espanyola, com Art Espagnol d’Aujourd’hui, a Ginebra (1968).
Però també és respectuós amb la tradició, amb els valors del barroc espanyol, amb especial devoció per Velázquez i Zurbarán, als que ret homenatge, com també manifestà la seva admiració pel romanticisme, amb Delacroix al capdavant, amb l’exposició que li dedicà l’any 1963 a la Sala Gaspar.
En l’àmbit de les arts decoratives s’interessa per la moda, el tèxtil i les joies, creant unes joies orgàniques inspirades en les roques marines i erosionades de Cap de Creus, dissenya el paviment dels Jardins del Mirador de l’alcalde, a Montjuïc (1969), i més endavant farà 25 tapissos de grans dimensions amb la col·laboració de Carles Delclaux (1988).
Passió per Duchamp i la bibliofília
A Joan-Josep Tharrats cal atribuir la reivindicació de la figura de Marcel Duchamp, amb l’homenatge que li organitza a Cadaqués el 1973. Duchamp aportà a Cadaqués altres creadors com John Cage i Merce Cunningham. La seva intervenció en la música d’avantguarda en el festival de Música de Cadaqués va ser renovadora. Només un artista culte com Tharrats podia reconèixer les figures de Marcel Duchamp o de Man Ray passejant per Cadaqués, la presència dels quals era deguda a l’amistat amb Salvador Dalí. Tharrats publica Cent anys de pintura a Cadaqués (1977), llibre cabdal per entendre la presència artística internacional en aquesta població costanera i es prodiga en noves publicacions, com Picasso i els pintors catalans en el ballet (1982), un tema gens tractat fins aleshores o, ja més tard, amb el llibre Surrealisme a l’Empordà i altres fantasies(1993).
La seva darrera aventura editorial és una joia: la revista Negre + blau, iniciada el 1983 i que es publicà fins al 1987, amb edicions del Cotal, amb vint números, signats i numerats, que canviava de color a cada número i amb una aportació inèdita d’un artista a cada caixa. Només la passió per l’art, l’edició i la bibliofília pot guiar una col·lecció tan magnífica com aquesta. El número Negre + rosa va ser dedicat a Marcel Duchamp, un monogràfic a tenir en compte, amb un retrat de Duchamp fet per Xavier Miserachs.
L’any 1993 se li dedicà una retrospectiva al Palau Robert i va ser Premi Nacional d’Arts Plàstiques per la Generalitat de Catalunya. Joan-Josep Tharrats va ser més que un artista i un divulgador de l’avantguarda. La comprensió profunda que tenia de l’avantguarda i de la història de l’art en general era pregona i convicta i, sovint, anava més enllà de la seva pròpia obra.
Cal atribuir-li uns valors d’articulació de l’avantguarda a Catalunya a la postguerra, que va fer possible moltes iniciatives culturals i artístiques, havent entès els valors de l’avantguarda històrica, el seu punt de vista i la seva superació, no endebades a la seva biblioteca hi havia des del romànic fins a la col·lecció de Cahiers d’art o les obres completes de Marcel Duchamp. Val la pena fer memòria de tot allò que Tharrats aportà a la cultura artística d’aquest país.