Sembla quasi obligat dir-ho perquè difícilment s’arriba a centenari cobert d’honors si l’obra no ha resistit dempeus al llarg dels anys. Edgar Morin (París, 1921), pseudònim del filòsof sefardita francès Edgar Nahoum, ha estat un dels pensadors més significatius de finals del segle XX, tant per la seva recerca sobre el significat del mètode com per la reflexió al voltant de la idea de "complexitat". Morin, a més, no ha parat mai de pensar des de les exigències del moment, com demostra el seu darrer, llibre de l’octubre passat, Canviem de via (traducció a llengua fàcil de Núria Petit Fontserè a Paidos) sobre el coronavirus i la crisi de civilització. Lluny de ser un intel·lectual de cambra, ell va ser pacifista llibertari fins a la guerra civil espanyola, estalinista als anys quaranta, resistent, reporter periodístic al Berlín ocupat i investigador de la percepció als anys seixantes, incloent un període de treball amb drogues als anys 60’s a Califòrnia per tractar-se una depressió, que donà origen al seu Diari de Califòrnia, un dels llibres essencials de la contracultura.
Morin va ser el primer a adonar-se del potencial revolucionari dels joves en la dècada de 1960 i fins va inventar la paraula “ye-ye” avui tan entranyable, per aplicar-lo a la parelleta que formaven Johnny Hallyday et Sylvie Vartan quan ella era “la plus belle pour aller dancer”. Amb el seu amic Alain Touraine, de la collita de 1925, va entendre que ens venia a sobre una societat postindustrial en què serien inútils, sinó perjudicials, els tòpics heretats del moviment obrer i del marxisme que responia a una situació més pròpia del segle XIX que no de la realitat econòmica i cultural. També va ser el primer, ja en la dècada de 1970, a viatjar per Amèrica Llatina i constatar que es produiria un canvi cultural que exigia replantejar-se la mirada blanca i occidental sobre el coneixement.
Morin és dels pocs pensadors del segle XX que ha intentat elaborar un mètode a partir de la teoria de sistemes de Ludwig von Bertalanffy, un pensador d’origen hongarès exiliat als Estat Units no tan conegut al món de la filosofia hispànica (sempre tan endarrerit, per dissort). Bertalanffy va ser un estudiós dels sistemes simbiòtics i de la sinèrgica, dos mots prou abstractes com perquè el lector digui que no hi entén res. La biosfera és el gran exemple de sistema simbiòtic. Però aquesta expressió, simplement, designa la situació en què diferents organismes o diverses eines han d’estar necessàriament connectats i no poden funcionar tot sols (per exemple, una fàbrica no pot funcionar sense carreteres per arribar-hi). Sistemes sinèrgics són els que, sense resultar imprescindibles, fan que el producte resultant sigui millor (per exemple, si l’autopista és gratuïta la fàbrica serà més competitiva). La bona notícia és que sistemes simbiòtics i sistemes sinèrgics poden ser matematitzats i que sabem com fer-ho per tal que resultin més eficaços.
A Califòrnia, Morin va entrar també en relació amb un altre geni de la filosofia del segle passat, Gregory Bateson (1904-1980), l’autor de la teoria de “l’ecologia de la ment”, membre de l’escola de Palo Alto i un dels pares de la cibernètica. Per a ambdós una ment és un agregat de parts o components que interactuen i aquesta interacció es desencadena per les diferències. És a partir de la diferència i de l’entropia (és a dir, de la mesura de la incertesa) que es pot copsar el valor d’un sistema viu, de tal manera que a més complexitat més creativitat i més valor, tant de les idees com de l’economia o d’una societat.
Edgar Morin ha aportat una teoria de sistemes basada en la complexitat que té aplicacions molt interessants, per exemple, en àmbits que van del disseny a l’organització laboral i a l’educació de les societats multiculturals. Com va escriure el seu deixeble Emili Roger: "Un realisme complex és el que assumeix una incertesa ineliminable sobre la realitat: el que assumeix que els mètodes que apliquem a la comprensió de la realitat no són res sense una "estratègia de pensament" que els actualitzi en funció de la interacció entre les nostres idees i intencions i que el realment s'esdevé". Cal pensar, doncs, amb un mètode capaç de copsar les diferències com a sinèrgies que permetin un guany a la totalitat del sistema. Una societat incapaç d’integrar l’aleatori, l’incert, l’anormal o el complex té els dies comptats perquè la puresa destrueix la vida i, molt especialment, resulta incompatible amb la reproducció (sexual o ideològica).
“Complexitat” és un concepte que en bona part deriva de la informació. Com més ric és un sistema, com més carregat d’informació està, més complicat resulta de gestionar. Per això mateix no serveix de res intentar bastir societats homogènies a través de l’educació i cal assumir que cada vegada més catalanetes es diran Fatumata, Vooba o Bisila... i mirar que s’entenguin amb les Meritxells, les Montserrats i les Amparigües. La forma o la manera de fer les coses importarà molt més que l’ordre o que l’eficàcia a curt termini de les lleis... cosa que, per cert, saben tots els mestres que han sobreviscut als repetits canvis de legislació educativa.
En la realitat social l’ordre i el desordre no són sinó construccions. La història recull molts exemples de societats on aparentment resulta perfectament possible mantenir un ordre extern molt rigorós però sota el qual no hi ha sinó corrupció i autoritarisme, que cauen a la primera bufada de vent. El màxim ordre duu també el màxim desordre... com s’ha vist a Xina amb el coronavirus. Fins i tot un ordre excessiu provoca incapacitat per a la reacció social quan canvien les condicions socials (o ecològiques) de l’entorn. Sense una mica de caos cap ordre té futur.
Morin diu que els individus i les cultures no ens equivoquem per “no saber”, sinó per no organitzar allò que sabem d’una manera prou creativa, o en el seu vocabulari “poc recursiva”. Les idees i la nostra manera d’entendre-les no són separables, de la mateixa manera que la nostra manera de veure no és pot separar de la nostra manera de mirar i d’enfocar l’entorn. Els individus produeixen la societat al mateix temps que són produïts per ella. Tot dualisme necessita integracions multidimensionals per a ser eficaç. Per això cal ser capaç de pensar l’aspecte biològic sense separar-lo del cultural, l’espècie sense oblidar l’individu i la societat sense prescindir de la intimitat de les emocions.
A Tenir el cap clar (1999; hi ha trad. catalana, La Campana, Bcn, 2001). Morin preguntava: "Què és una cosa?" amb aquella falsa ingenuïtat tan filosòfica responia: "Cal ensenyar que les coses no són solament coses, sinó també sistemes que constitueixen una unitat que connecta parts diverses; no són objectes tancats, sinó entitats lligades inseparablement al seu entorn i que només podem conèixer de debò si les inserim en el seu context. Pel que fa als éssers vius, la comunicació que mantenen entre si i amb el seu entorn forma part de la seva organització i de la seva naturalesa mateixa"
De la mateixa manera que cada cèl·lula conté la totalitat de la informació genètica d'un organisme, també cada acció social conté en ella mateixa els elements de la seva pròpia destrucció. Dualismes tradicionals com ara Subjecte/Objecte, Ànima/Cos, Esperit/Matèria, Qualitat/Quantitat, Finalitat/Causalitat o Sentiment/Raó impedeixen pensar en la quantitat de cos que pot integrar un ànima o en la terrible potència de la sentimentalitat que vol passar per racional. En aquest sentit, els darrers anys Morin ha insistit en el valor cívic de la diversitat. Com més “tècnica” esdevé la política més es degrada la capacitat democràtica, de manera que el ciutadà perd el dret a la paraula, segrestat per suposats especialistes. Entendre a pensar la política com a complexitat és també quelcom que es pot aprendre en els llibres de Morin que aquests dies compleix 100 anys de lucidesa.