Dues coses són òbvies per a qualsevol que camini per Barcelona en aquests dies de calor. Cada vegada hi ha més gent que passeja gossos (i menys gent que passeja criatures humanes) i cada vegada s’obren més botigues de santeria, espiritisme i espiritualitats vàries i diverses. L’oferta d’espelmes màgiques amb tota mena de coloraines, de serveis de “neteja de l’aura” i de bruixots de tota raça (caribenys i xinesos també) no s’atura. Les maresdedéu de fabricació xinesa i els gatets de la sort es barregen en un sincretisme religiós que mereixeria un estudi etnològic amb certa urgència. Fins i tot al museu d’Antropologia hi ha una exposició dedicada al culte veneçolà de la “reina” Maria Lionza, que se celebra el 12 d’octubre.
Llocs tradicionals de l’espiritisme català, com el barri del Clot, on estava situada la redacció de la revista de la revista espiritista per a dones, La luz del porvenir (1879-1894) d’Amalia Domingo Soler, la famosa vident d’abans de la guerra, ara són reconquerits i ocupats per xamans llatins. La tomba d’Amàlia (via Sant Carles, agrupació segona, pis segon, nínxol 35 del cementiri barceloní de Montjuic), que va morir dies abans de la Setmana Tràgica, ha estat sempre plena de flors, fins i tot en els moments més durs del franquisme. Com la dels seus companys Fernández Colavida, (1819-1888) o el terratinent Felip Senillosa Botet (1838-1906), convertit a l’espiritisme a París per la mèdium madame Bellin que li va curar la filla en un episodi folletinesc.
L’espiritisme d’ara mateix està canviant d’orientació perquè s’hi integren tradicions vingudes de la immigració més recent. Però ha estat una vella i honesta tradició popular a Barcelona des dels temps de la I República. Que, a més, te origen valencià. Fou el capità de vaixell Ramon Lagier Pomares (Alacant 1821 – Elx 1897) qui primer va introduir els llibres de l’espiritista Alain Kardek a Catalunya, portant-los clandestinament de Marsella. Diuen que Lagier era un anticlerical acèrrim i que el seu fill de dotze anys havia estat trobat mort (posem-hi més drama: sodomitzat) en el seminari marsellès de la Companyia de Jesús.
Però, com totes aquestes coses, els orígens estan coberts de boira. És un fet que espiritisme, anarquisme i lliure pensament van anar de la mà durant més d’un segle. El mapa de llocs simbòlics de l’espiritisme català coincideix al mil·límetre amb el de l’arrelament de “la idea” llibertària. El 9 d’octubre de 1861 encara es va fer a Barcelona un auto de fe, que va escandalitzar mitja Europa, amb la crema pública de més de 300 libres d’Allan Kardec i de Fernández Colavida.
Abans d’esbossar un somriure quan es parla sobre espiritisme convindria recordar que físics com Marie i Pierre Curie, el biòleg evolutiu Alfred Russel Wallace i el psicòleg William James, que creien en els mètodes científics moderns, lluny d’estar en oposició a allò espiritual van defensar públicament que algun dia es podria demostrar científicament l’existència de l’esperit. Conan Doyle va dedicar al tema un llibre de més de 300 planes. Les històries de fantasmes sempre han fascinat, però l’espiritisme és alguna cosa més que follets i aparicions nocturnes de damisel·les victorianes. Edison mateix , molt vinculat a Helena Blavatsky i a la Societat Teosòfica, va inventar una màquina, el “necròfon” (spirit phone, en anglès), per intentar enregistrar les veus del més enllà).
En les aparicions d’esperits i poltergeists, la vida futura presenta curioses semblances amb l’actual –malgrat que els fantasmes sempre apareixen més joves–, però a diferència del nostre desordre quotidià, el món dels esperits es representa estranyament endreçat i plàcid. Cosa que té el seu mèrit si s’ha de viure en un món de desordre i incertesa. Hi ha alguna cosa d’expressió de desitjos i frustracions de les classes populars que ara mateix sembla que està reapareixent. Gerard Horta ha dedicat magnífics estudis (no sempre ben acceptats per l’acadèmia) a mostrar com l’espiritisme sempre ha estat un sistema conceptual que serveix per a integrar projectes socials emancipadors.
Hi ha qui diu que l’espiritisme lliga amb fases de calamitat i prova; de crisi econòmica i de reflux de les polítiques progressistes. Una recerca ràpida al portal Mil anuncios sembla confirmar-ho. Posant l’expressió “videntes baratos” se’n troben fins 1.636 a tot l’Estat espanyol, dels quals 152 al País Valencià i 171 a Barcelona. Uns “guies espirituals econòmics” en “Alicante/Alacant” prometen, per exemple, i en castellà, que: “som professionals de l’esperit i al teu costat sempre, trobarem la solució a tots els teus problemes. Truca’ns. Tarot espanyol, tarot econòmic, vidents econòmics, vident natural, tarot barat, tarot visa, tarot PayPal, tarot bizum”. I així el que volguéssiu.
Cases embruixades i desnonaments potser tenen una correlació estadística i atur i neteja de l’aura també. Creure en l’emancipació de l’ànima és una temptació fàcil quan el cos s’ho està passant malament i la confiança en la ciència fa fallida, com ha passat en la crisi de la covid-19. Parlar amb els morts (una cosa que el déu d’Israel ja va prohibir al Deuteronomi) pot resultar inevitable si ningú escolta els vius. En el cas català, el desarrelament de les comunitats llatines –especialment la soledat de moltes dones que treballen en feines mal pagades, lluny de casa– explicaria, almenys en part, el retorn de l’espiritisme. Al segle XIX “la idea” arribava de l’Estat francès, via exilis romàntics, i ara ho fa des del Carib i des de l’Àfrica. Arriba, a més, amb un fort contingut de sexualitat que seria molt fàcil menysprear.
La recuperació de l’espiritisme a Catalunya no és, però, un fet local. Als Estats Units hi ha una febrada amb el tema. Més de tres-centes esglésies espiritistes al Regne Unit i més d’un centenar als Estats Units i en una trentena de països arreu del món son la punta de l’iceberg d’un fenomen mundial. El moviment espiritista no posa èmfasi en doctrines, dogmes ni credos, i molta gent té creences espiritistes tot mantenint-se dins d’altres tradicions religioses, o se situa totalment fora de la religió organitzada. Llocs clàssics de l’espiritisme nord-americà com Cassadaga, a Florida, o Lily Dale, a Nova York, s’han convertit en destinacions turístiques amb desenes de milers de visitants. I (no caldria dir-ho) també amb un munt d’antropòlegs desitjosos de donar una explicació al fenomen.