Tècnicament, el burnout en psicologia és un fenomen recent. Data de 1973; almenys va ser al voltant d’aquells anys que va rebre el seu nom a partir d’un llibre de Herbert Freudenberger, un psicòleg alemany exiliat als Estats Units, Burnout: The High Cost of High Achievement. L’ascens de l’etiqueta va ser meteòric, tant en l’àmbit mèdic com en la cultura popular. Cap als anys vuitanta, la paraula havia triomfat tant que ja tothom se sentia cremat. Fins i tot quan en 1990 l'erudit de Princeton Robert Fagles va publicar una nova traducció anglesa de la Ilíada, va fer que Aquil·les digués a Agamèmnon que no volia que la gent pensi que és "un covard inútil i cremat". Aquesta expressió, no cal dir-ho, no estava enlloc en el grec original d'Homer. Però que es pogués dir que les persones que van lluitar a la guerra de Troia, als segles XII o XIII abans de Crist, estaven cremades sembla un bon indici de la reivindicació de la universalitat del trastorn: les persones que escriuen sobre el burnout tendeixen a argumentar que existeix a tot arreu i ha existit per sempre, fins i tot si, d'alguna manera, sempre està empitjorant. Hi ha qui el troba fins i tot a l’Antic Testament
“Cremar-se” és esgotar-se, com una bateria tan acabada que ja no es pot recarregar. En les persones, a diferència de les bateries, es poden descriure els símptomes definitoris de la "síndrome de burnout": esgotament, desgana, cinisme i pèrdua d'eficàcia. A tot el món, tres de cada cinc treballadors diuen que estan cremats. Al 2020 Estats Units un estudi va situar aquesta xifra en tres de cada quatre persones. Un llibre recent afirma que el burnout afligeix tota una generació. A Can't Even: How Millennials Become the Burnout Generation, Anne Helen Petersen, avui una de les columnistes de referència al New York Time, es descriu ella mateixa com un "munt de brases roents". Cansar-se fàcilment, sentir-se buit, decebut amb el món i amb un mateix o irritar-se ja no és ni una malaltia. Constitueix gairebé la condició humana mateixa. Per a Byung-Chul Han, un dels pensadors que han posat una mirada filosòfica sobre la qüestió, el burnout és, més que la depressió i l'esgotament, "la malaltia d'una societat que pateix una positivitat excessiva" i un signe dels temps que vivim.
També l’ecologisme repeteix que el planeta mateix pateix cremades. "La gent cremada continuarà cremant el planeta", va escriure fa poques setmanes Arianna Huffington, la fundadora de la bíblia progre The Huffington Post. Sembla obvi que el burnout ha empitjorat durant la pandèmia. Diaris i revistes molt seriosos, incloent-hi Forbes, The Guardian, Nature i The New York Times, han publicat històries més o menys abracadabrants de ciutadans normals i cremats que en la pandèmia han perdut la motivació laboral, o l’apetit sexual, han deixat de respondre e-mails i s’han decidit anar a pasturar cabres dalt d’un cingle. Són els nous herois urbans.
Però què és, exactament, el burnout? L'Organització Mundial de la Salut va reconèixer la síndrome de burnout el 2019, en l'onzena revisió de la Classificació Internacional de Malalties, però només com a fenomen laboral, no com a condició mèdica. A Suècia i a l’Estat espanyol, es pot demanar la baixa laboral per “cremat” i no tan sols dona lloc a incapacitats temporals, sinó que hi ha casos d’incapacitat total o absoluta. En tot cas, el burnout no és reconegut com un trastorn mental pel DSM-5, publicat el 2013, i encara que hi ha la possibilitat que algun dia s’hi pugui afegir, molts psicòlegs s'hi oposen, argumentant la vaguetat del concepte. Diversos estudis suggereixen que el burnout s’ha convertit en un “terme paraigua”. No es pot distingir de la depressió, cosa que no el fa menys horrible, però sí imprecís, redundant i innecessari en el vocabulari clínic. Coaching, mindfulness i altres tècniques que volen tractar l’esgotament professional i la despersonalització emocional, potser no estan fent altra cosa que augmentar la repercussió de l’estar emocionalment cremat.
Per a alguns psicòlegs, l’ascens del burnout està vinculat a la crisi de les religions que tradicionalment havien donat sentit a la vida i prevenien contra el desconsol existencial. El 1985, el setanta-un per cent dels nord-americans pertanyien a una confessió religiosa, una dada que s’havia mantingut estable des del final de la guerra mundial. Però el 2020 només el quaranta-set per cent dels nord-americans pertanyien a una institució religiosa i la xifra va baixant no tan sols a Amèrica, sinó arreu del món. D’altra banda convé no oblidar que a la dècada de 1970, quan Freudenberger va començar a detectar persones cremades en el món laboral, els salaris reals s’havien estancat i l'afiliació sindical va començar a disminuir. Potser el bournout és inseparable de la mala vida que ens dona el treball? En tot cas és obvi que “treballar” és un concepte cada vegada més ampli. Has de treballar en el teu matrimoni, treballar al teu jardí, treballar més dur per criar els fills... es treballa fins i tot la relació amb Déu. Tot plegat comença a ser excessiu!
La pregunta és inevitable: i si “estar cremat” fos simplement una condició mateixa de l’existència humana i, per tant, senzillament no tingués remei? Qüestionar el desgast no vol dir negar l'escala del sofriment, ni els molts estralls de la pandèmia: desesperació, amargor, fatiga, avorriment, soledat, alienació i dolor, especialment el dol. Qüestionar el burnout és preguntar-se quin significat pot tenir una idea tan genèrica, i si realment aquesta paraula-fetitxe pot ajudar a qualsevol persona amb dificultats a sobre. “Estar cremat” és ara mateix una metàfora disfressada de diagnòstic. Si el burnout és universal i etern, no té sentit queixar-se’n. Si tothom està cremat, i sempre ho ha estat, el burnout és només . . . l'infern de la vida mateixa. Però si el burnout resultés ser un problema bastant recent, si va començar quan es va trobar la paraula per anomenar-lo, a principis dels anys setanta, llavors cal plantejar una qüestió històrica: Com ha començat i que ha anat malament des d’aleshores fins a produir tanta misèria emocional? En les condicions del capitalisme tardà, des de l'era Reagan cap endavant, el treball, per a molta gent, ha arribat a percebre’s com un camp de batalla, i la vida quotidiana, inclosa la política i la vida on line, com una massacre encara més cruel.