Diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que 'comboianta' és aquella persona «activa, deseixida, desperta de potències». 'Comboianta' és també l'apel·latiu que molts utilitzen per referir-se a Rosa Maria Rubio Viciano, castellonenca de soca, peça clau en la recuperació de la cultura popular de la capital de la Plana, impulsora -junt amb molts altres – de les primeres iniciatives educatives en català a la ciutat, cofundadora de la Colla el Pixavi, cara visible durant quatre anys del col·lectiu de dones feministes Adona't i darrerament, també, membre del col·lectiu Castelló per la Justícia. En definitiva, una cara familiar en molts dels moviments cívics que s'han bellugat a Castelló des de la represa democràtica des d'un tarannà nacionalista i profundament arrelat a les tradicions pròpies. Una dona imprescindible, alhora que discreta, com Rosa Maria Rubio Viciano, a qui tothom coneixia com a Mari, va faltar el passat 24 de maig a l'edat de 69 anys.
Parlar de Mari Rubio és parlar de la història recent de Castelló. Nascuda en una família llauradora del Raval, fou una dona autodidacta, que tot i no tenir l'oportunitat de realitzar estudis superiors, sempre es mostrà inquieta per assolir nous sabers, compromesa, també, amb la seua ciutat i el seu país. Formà part de Tragapinyols, un grup de teatre amateur que si bé bevia directament de la tradició sainetista valenciana, naixia amb la voluntat de dignificar la llengua i evitar el to brofeg que caracteritzava el gènere.
L'empenta i l'entusiasme d'aquell col·lectiu de joves artistes fou imprescindible perquè tirara endavant, a principis de la dècada dels 80, la posada en escena del Betlem de la Pigà, un retaule nadalenc escrit pel poeta Miquel Peris i musicat per la compositora castellonenca Matilde Salvador. Aquella iniciativa s'emmarcava en l'interès d'una part de la societat civil per recuperar la tradició dels betlems, però també per refermar una identitat molt arrelada al territori, on l'ús de la llengua era absolutament normalitzat. Mari Rubio formà part de la nòmina d'actors i actrius amateurs que escenificà aquell costumari, tot interpretant a 'La Pigà', el personatge protagonista, durant més de 20 anys. Amb els anys, el Betlem ha esdevingut una tradició imprescindible. Per a moltes famílies és, senzillament, el tret de sortida de Nadal.
Fou també en aquells inicis de la dècada dels 80 que Mari Rubio formà part del grup de famílies que començaren a bastir allò que durant tants anys se'ls havia negat: una educació per als seus fills en la llengua que parlaven a casa, i no en castellà. Participà, doncs, de la iniciativa per posar en marxa la Bolangera, la primera escoleta que, a Castelló, tingué com a llengua vehicular el català, i, uns anys més tard la cooperativa que donaria peu al naixement de l'escola Censal, que fou també pionera en aquesta matèria. Mari era mare de tres fills a qui ella i la seua parella van amarar de la passió escènica.
Eren aquells anys de transformació en una ciutat que durant 40 anys havia estat dominada per les 'forces vives'. També en el món de la festa, però, diversos grups de joves amb empenta iniciaren un moviment que pretenia obrir una escletxa en l'anquilosat món de la Magdalena. Així, enfront de les gaiates, símbol de les festes oficials, emergiren les colles, que reivindiquen el tarannà popular de les festes grans de la ciutat. Una d'aquelles primeres agrupacions d'amics fou la Colla el Pixaví. Mari Rubio fou una de les seus fundadores.
Foren, per tant, anys de molta feina minuciosa, que Rubio combinava amb la maternitat i amb la gestió i atenció en una tenda de roba infantil en el centre de la ciutat. Casada amb Toni Porcar, referent del nacionalisme a la Plana, Mari vehiculà les seues inquietuds per la via social i cívica. Toni i Mari, Mari i Toni, foren una «cooperativa», en paraules dels qui els han acompanyat en el seu trajecte vital. Porcar fou regidor per la Unitat del Poble Valencià el 1987 i pel Bloc en les legislatures de 1995 i de 1999. Foren els anys durs per al nacionalisme valencià, quan havien de fer mans i mànegues per trencar la lògica bipartidista, molt afermada, a més, en les comarques més septentrionals.
Treballadora, discreta, lligada al moviment de cristians de base, Rubio fou, sobretot, una facilitadora, una baula imprescindible en tots els moviments cívics en què s'involucrà. Una d'aquelles persones que, mentre la resta discuteixen sobre com fer una cosa, ja l'havia feta. No exercia lideratge sinó que facilitava les coses, feia el camí planer per tot el grup, sense donar-se importància. Una persona elegant i senzilla que es va caracteritzar per una «discreció sonora», en paraules d'una amiga, que va convertir la seua alqueria a la marjal en un lloc de trobada i reunió, on Mari es delia per afalagar els seus hostes amb els seus sabers culinaris.
Ja a principis de la primera dècada de 2000 s'involucrà en la creació de l'Associació de Dones Nacionalistes Terra Adona't, que perseguia aglutinar les feministes valencianistes de la ciutat de Castelló. En fou presidenta des de 2015 fins a 2018, període en el qual es consolidà l'activitat interna i externa del col·lectiu, que organitza anualment una exposició temàtica al voltant de la celebració del 8-M. Participà també en la creació del cor Veus Atrevides i de Castelló per la Justícia, un col·lectiu de denúncia de la corrupció.
Aquest any, com cada desembre, la família al voltant del Betlem de la Pigà tornarà a interpretar els versos de Miquel Peris. Restaran, però, una mica orfes. La primera Pigà, que en els últims anys ja no pujava a l'escenari, però exercia de matriarca entre bambolines, ja no hi serà. La «fadrina i manifassera, comboianta i rondallera», enguany, s'ho mirarà des de les altures.