Deia allà pel 1787 James Madison, considerat un dels pares del federalisme nord-americà, que la concentració de poder era “la veritable definició de la tirania”. Espanya ha optat històricament per un model d’estat centralista, a la manera francesa. Hi ha, però, altres models. A Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional Federal no està a Berlín. Com tampoc no ho està el Banc Central, radicat a Frankfurt. A Bonn s’ubiquen alguns dels ministeris federals. En el cas dels Països Baixos, Amsterdam és la capital però no la seu de les autoritats executives, legislatives i judicials, que es troben a la Haia. Un patró similar segueix la República Txeca: Praga n’és la capital, sí, però les autoritats judicials i el Tribunal de Defensa de la Competència estan a Brno. Fora d’Europa, Sud-àfrica seria un cas paradigmàtic de dispersió territorial: a Pretòria hi ha el poder executiu; a Ciutat del Cap, el legislatiu; a Bloemfontein, el judicial, i a Johannesburg, la Cort Constitucional.
Els models d’estat determinen fortament el desenvolupament dels països. Espanya és un estat autonòmic, on cada territori disposa de les seues institucions, sí, però on hi ha també una forta concentració dels òrgans estatals. Tots els ens de rellevància constitucional —assemblees legislatives, executives i judicials— estan a Madrid, així com la pràctica totalitat de les seus centrals d’organismes públics estatals i autoritats econòmiques i reguladores. En definitiva, un hipercentralisme que provoca una mena d’elefantiasi funcionarial a Madrid. Les xifres són eloqüents. Segons el darrer Butlletí Estadístic del Personal del Servei de les Administracions Públiques, dels 515.931 treballadors públics de l’Estat, 150.574 desenvolupen la seua feina a la capital espanyola; això és el 29,2% del total. Catalunya en té 26.040, per 34.684 que té el País Valencià (d’aquests, a més, 18.500 pertanyen a les forces i cossos de seguretat de l’Estat). Andalusia, la segona autonomia que més treballadors públics té, compta amb 82.596 efectius (vegeu el gràfic 1). Les xifres s'entenen en tota la seua dimensió si és té en compte que els habitants de la Comunitat de Madrid representen el 14% de la població espanyola i tanmateix acumulen el 29,2% del total de treballadors públics.
El forat negre
Aquest dopatge funcionarial té conseqüències en el dinamisme regional. A més funcionaris —treballadors amb remuneracions assegurades—, més activitat econòmica. Així ho posa de manifest l’estudi Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal, de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. “En la mesura que els centres de poder generen volums rellevants d’ocupació qualificada —tant pública com privada—, i salaris elevats, es generen les externalitats que aquestes ocupacions tenen com a consumidores intensives de serveis personals, tot ampliant-se també per aquesta via el procés d’aglomeració d’activitat”, relata l’informe, que ha estat dirigit per Francisco Pérez i Ernest Reig. El resultat de tot plegat és que els treballadors públics depenents de l’Estat representen a la Comunitat de Madrid el 38,8% de tots els funcionaris que treballen en aquesta autonomia (vegeu el gràfic 3), una xifra molt superior a la mitjana estatal, que és del 19,8% En el cas del País Valencià aquest percentatge és del 14,3%, mentre a Catalunya és del 8%.
En tot cas, resulta interessant descendir al detall. El conjunt dels ministeris tenen 93.300 treballadors, dels quals 37.446 exerceixen en els serveis centrals de la capital, això és el 40,1% del total. Quinze dels 17 ministeris analitzats en l’estudi de l’IVIE concentren el 100% del seu personal en la Comunitat de Madrid. “S’ha de tenir en compte —indica la investigació— que en moltes àrees, i en particular les que requereixen gestionar grans serveis públics com sanitat, educació i serveis socials, les competències han sigut transferides a les comunitats autònomes. A pesar d’això, els contingents de treballadors en els ministeris són molt elevats i es compten per milers”.
Ministeris a banda, la lògica centrípeta que ha caracteritzat l’estructura administrativa espanyola ha regit també la ubicació dels organismes públics. Al contrari del que han fet altres països europeus com els abans mencionats, en el cas espanyol s’ha optat per ubicar-los a Madrid, tot perseguint la proximitat física als nuclis de decisió. La llista és llarga i va des d’organismes econòmics a d’altres de tipus sanitari: la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (403 treballadors i treballadores), la Comissió Nacional del Mercat de Valors (426), el Centre d’Estudis d’Experimentació i Obres Públiques (386), l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (529), el Consell de Seguretat Nuclear (422) o l’Institut Carlos III (873). La Biblioteca Nacional, museus nacionals, l’Agència Estatal del Butlletí de l’Estat o la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre sumen un total de 4.153 funcionaris. A tots això caldria sumar la concentració a Madrid dels serveis centrals de la UNED, que disposa d’altres 2.474 treballadors i treballadores, així com el Banc d’Espanya. L’entitat bancària disposa, segons la seua memòria de 2019, de 3.331 treballadors, dels quals 2.889 se situen fonamentalment a Madrid. Tot plegat, suma un volum de 44.000 treballadors, en ocupacions que es caracteritzen per generar un percentatge alt de llocs de feina per als quals es requereixen altes qualificacions, amb les conseqüències que això té en termes de capital humà (vegeu el gràfic 2).
Quilòmetre zero
“L’elevada presència de treballadors públics a Madrid derivada de la condició de capitalitat, que compten a més amb elevats nivells de qualificació en la majoria de casos, fa que els salaris mitjans dels treballadors siguen més elevats, i també les seues bases de cotització i pensions posteriors”, exposa l’estudi de l’IVIE dirigit per Pérez i Reig. A les xifres abans esmentades caldria afegir, a més a més, el personal dels anomenats òrgans constitucionals, això és: Casa Reial, Corts Generals, Tribunal de Comptes, Tribunal Constitucional, Consell d’Estat i Consell General del Poder Judicial. Tots plegats sumen 1.800, sense comptabilitzar els alts càrrecs.
Fet i fet, si es pren en consideració el conjunt del sector públic estatal ubicat a Madrid, així com l’administració de justícia, les forces armades i les forces i cossos de seguretat de l’Estat, a la Comunitat de Madrid es concentren uns 150.000 treballadors, que amb les seues famílies representarien unes 400.000 persones. Si es té en compte que en aquest territori hi ha 3,1 milions de persones ocupades, això significa que el 4,8% són treballadors que reben un sou de l’Estat. La xifra s’entén en tota la seua dimensió, si la comparem en altres territoris. Al País Valencià aquest percentatge és de l’1,7%, mentre que a Catalunya és del 0,7%. En definitiva, un dopatge funcionarial pagat amb les butxaques de totes les persones que resideixen a l’Estat espanyol per a major glòria de l’ultraliberal Isabel Díaz Ayuso i la seua laxa política fiscal. Perquè com va dir en aquella famosa intervenció al costat de Pedro Sánchez, el passat setembre, “tractar Madrid com la resta de les autonomies és molt injust”. Per què Madrid és Espanya dins d’Espanya? I per què és Madrid si no és Espanya?
