“Madrid se encuentra en posesión de la capitalidad y sin grandes trastornos públicos no se podría tocar a este hecho [...] Que subsane, pues, el resto de España a su capital la gran ventaja de no ser avasallado por ella”. Aquestes frases les va pronunciar el militar i polític Manuel de Mazarredo en la comissió que al Congrés dels Diputats estudiava la implantació del ferrocarril a Espanya. Era l’any 1850 i a Espanya, amb el disseny de la xarxa de tren, es consolidava un model d’infraestructures radial, amb destí i origen a Madrid. Madrid, quilòmetre zero; Madrid, destí per a tota Espanya. La frase del diputat Mazarredo l’arreplega Germà Bel al seu celebrat Espanya, capital París, un llibre essencial per entendre l’actual estructura de l’Estat espanyol i la manera com les decisions polítiques han determinat un model hipercentralitzat, que té Madrid com una mena d’unitat de destí per a tots els espanyols i espanyoles. Un llibre, per cert, que aquest octubre compleix deu anys i al qual s’ha retornat reiteradament els últims temps.
També ara que el Govern espanyol i la Comunitat de Madrid han protagonitzat un estira-i-arronsa sense precedents en la història recent. No és que en el passat no hi hagen hagut enfrontaments entre Moncloa i el Govern de Madrid (n’hi ha hagut quan partits polítics diferents han coincidit en els respectius governs), però mai havien adquirit aquesta dimensió. I mai, és clar, el tema en disputa havia estat tan sensible: la salvaguarda de la salut pública davant una pandèmia. La negativa de Madrid a aplicar mesures de contenció ha esdevingut una preocupació per a l’opinió pública, una posició numantina en contra del criteri epidemiològic que ha situat Madrid (amb les pitjors xifres de contagi d’Europa) en el centre d’atenció —i preocupació— a Europa.
“La negativa de tancar Madrid al març i ara, de nou, respon al convenciment que Espanya no pot funcionar sense Madrid. Per a aquesta manera de pensar l’anarquia i el desordre que desencadenaria la clausura de Madrid seria pitjor que els morts addicionals que es puguen provocar. En l’imaginari espanyol, sense Madrid no hi ha ordre ni concert”, diu l’economista Germà Bel, qui no s’està de destacar que la supèrbia demostrada aquests dies per Díaz Ayuso entronca amb el que ell explicava, fa deu anys, a Espanya, capital París. “Fa 170 anys, havíem de donar les gràcies per no ser avassallats —exposa Bel recuperant les paraules de Mazarredo—. Ara hem de donar gràcies perquè Madrid té Barajas, perquè té centres culturals...”.
Aquesta idea de Madrid com unitat de destí la va sintetitzar la mateixa Díaz Ayuso el dilluns 21 de setembre en la compareixença posterior a la reunió amb Pedro Sánchez, una trobada amb què teòricament s’havia d’encarrilar la gestió de la pandèmia, però que va acabar sent l’inici d’una picabaralla tortuosa. “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya —va exposar la presidenta madrilenya—. Què és Madrid si no és Espanya? No és de ningú perquè és de tots. Tot el món utilitza Madrid, tot el món passa per ací. Tractar Madrid com la resta de comunitats és molt injust”. De fet, aquell dia Pedro Sánchez s’havia desplaçat a la seu de la Comunitat de Madrid, per celebrar la trobada, un tracte privilegiat impensable que va tenir com a colofó una compareixença envoltats de 24 banderes. El mitjà és el missatge, que diria Marshall McLuhan.
La rebel·lia demostrada per Díaz Ayuso ha alimentat el debat sobre si el govern Sánchez no hauria d’intervenir Madrid. Un escenari hipotètic que descarten totes les persones consultades per aquest article. “Una cosa seria intervenir una altra autonomia. Perquè cap autonomia no té el pes polític, demogràfic, emocional, econòmic i estratègic que té Madrid —argumenta el politòleg Jordi Muñoz—. És inevitable que els governs de l’Estat vagen amb peus de plom respecte de Madrid perquè la construcció de l’Estat espanyol es basa en l’hipercentralisme. El poder que té Madrid resideix en la naturalesa mateixa de la construcció de la història d’Espanya”.
Per a la politòloga valenciana Andrea Kruithof, en l’enfrontament d’aquests darrers dies hi una “certa teatralització” i recorda que “Madrid sempre ha tingut i té un diàleg privilegiat amb la Moncloa”, tal com es va posar de manifest el passat dia 21. “Com a capital plenipotenciària sempre hi ha hagut una certa confusió entre els diferents nivells de poder, una mena de Santíssima Trinitat de Madrid. La resta d’autonomies paguen un preu molt més alt per enfrontar-se al Govern espanyol”, afegeix Kruithof, per a qui l’al·locució de Díaz Ayuso després de la reunió amb Pedro Sánchez “defineix a la perfecció el sistema polític espanyol”.
Germà Bel riu quan se li planteja l’escenari hipotètic d’una intervenció de Madrid. “A Espanya i a la Moncloa saben que un conflicte, no amb Díaz Ayuso, sinó en relació amb el paper que té Madrid a Espanya, els perjudicaria perquè la major part de l’electoral del PSOE comparteix aquesta visió segons la qual, sense Madrid, a Espanya, regnaria el caos”, exposa qui fora diputat al Parlament de Catalunya entre 2015 i 2017, qui és molt escèptic sobre la possibilitat que aquest episodi erosione la percepció que la resta d’Espanya té del paper hipercentralista de Madrid. Perquè, al capdavall, tampoc no s’hauria de perdre de vista que ha estat aquesta concentració de recursos, grans empreses, activitat econòmica, artefactes culturals, infraestructures i serveis administratius la que ha determinat una concentració demogràfica que ha estat el caldo de cultiu ideal —unit al feble sistema de salut pública— per a l’extensió i transmissió del virus.
“Una cosa és l’antipatia que puga generar un episodi com aquest entre la resta de la població espanyola —exposa Germà Bel—. I una altra cosa ben diferent és que això desencadene un replantejament sobre la forma d’organitzar l’Estat. Perquè organitzar Espanya d’una forma distinta significa destruir l’estructura nacional i, per tant, destruir Espanya. I això no ho faran. Preferiran resignar-se a la lògica del Madrid megacefàlic”.
La politòloga Andrea Kruithof s’ho mira una mica diferent i recorda que el mateix Ximo Puig ha plantejat obertament el perjudici que, per als territoris perifèrics, genera l’“aspiradora” de Madrid, amb les seues exempcions. Ho va fer fa dues setmanes, durant el debat de política general a les Corts. “En el meu dia a dia he notat en grups socials que no han sigut mai ‘madrilenyòfobes’ un malestar que abans mai no havia detectat. Serà interessant veure com evolucionarà i quina capil·laritat tindrà”, relata Kruithov, qui compara el desgast que pot patir Madrid com a capital amb el desgast de la monarquia, com una “pèrdua de popularitat per desgast”. “Crec que aquesta situació pot replantejar determinats posicionaments perquè ha sigut molt evident que som capaços de sacrificar els interessos de tots per tal que no perjudique en excés Madrid, que és l’essència de l’Estat”.
En una posició intermèdia se situa Jordi Muñoz, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona. Per a ell el model hipercentralista “té unes bases molt estructurals i de fons”. “A curt termini és impossible revertir aquesta lògica”, sentencia Muñoz, qui recorda l’enrenou que va alçar el trasllat, finalment frustrat, de la Comissió Nacional de Mercats de les Telecomunicacions. Amb tot, però, aquest politòleg estima que “aquest episodi està servint per reviscolar un debat que s’havia plantejat des de la perifèria i que fins ara no s’havia plantejat en aquests termes”. Diuen que aquesta pandèmia ha vingut per canviar-ho tot. Resta per veure si en aquest “tot” també hi ha la hipertròfia de Madrid.