-Per què la idea de fer aquest Congrés?
-Portem tres anys en què tots els avenços que havíem fet des del punt de vista del discurs de la unilateralitat s’han anat deslegitimant a poc a poc. Tot quan la immensa majoria dels processos d’independència han estat unilaterals. Però s’han imposat frases com ara «la unilateralitat de l’octubre del 2017 va fracassar», quan va ser a l’inrevés, atès que el referèndum va ser unilateral i va ser un èxit, una gran victòria davant tot un Estat. Amb arguments com aquest el que es fa és consolidar la idea que la independència és impossible. Per tant, creiem que hem de reprendre novament la batalla del discurs i tornar a explicar que molts altres pobles abans que el nostre van impulsar, unilateralment, processos d’independència no violents i en un context de tanta o més repressió que el que vivim nosaltres.
-Pensa que la situació de Catalunya podria ser comparable a la dels països que es van independitzar després de la Primera Guerra Mundial o amb la dissolució de la Unió Soviètica?
-Tots els processos tenen les seves particularitats, però els processos d’independència parteixen, gairebé tots, i aquest és el cas de Catalunya envers l’Estat espanyol, del fet que tens al davant un Estat de naturalesa imperial i, per tant, amb voluntat d’oposició sobre altres nacions. En el cas de la independència d’Irlanda, per exemple, hi havia al davant un estat fort que va ser imperi, i que tenia una relació d’aquest tipus envers Irlanda. Al conjunt dels Països Catalans és evident que vam ser assimilats després de la derrota de la Guerra de Successió. Posteriorment hi ha hagut moments històrics en què s’ha recuperat una part de l’autogovern, però la naturalesa profunda de l’Estat no ha canviat, tal com s’ha vist els darrers anys.
-Pensa, al seu torn, que la societat civil està disposada a assumir el cost humà que pot implicar la via unilateral?
-No estem parlant d’una via violenta. En el cas dels països bàltics és claríssim: els independentistes no van agafar les armes. No podem confondre unilateralitat amb violència. En el fons parlem de l’exercici del dret d’autodeterminació. Com el seu nom indica, autodeterminació vol dir autodeterminar-te, no demanar permís a un altre. Alguns processos d’autodeterminació han acabat regulats per la mediació internacional. D’altres s’han imposat per la via dels fets. I si triomfen, l’estat nou acaba sent reconegut.
-En tot cas, i tal com es va veure l’1 d’octubre, no sembla que l’Estat espanyol estiga disposat a permetre pacíficament l’exercici de l’autodeterminació.
-I la societat n’és conscient. Quan setmanes abans de l’1 d’octubre l’Estat va enviar milers de policies per ocupar el territori, llavors no sabíem com reaccionaria la ciutadania. Tampoc no sabíem fins a quin punt arribaria la violència policial ni com reaccionaria la gent davant això. I al final, resulta que davant tot això, la gent no va deixar d’anar als col·legis electorals ni va deixar de defensar el seu dret de vot. Al contrari, hi va anar més gent. Per tant, aquesta consciència hi és. El que passa és que, després del que va passar l’1 d’octubre, tot allò no va tenir continuïtat. No vull dir que si n’hi hagués hagut ara seríem independents. No ho sabem. Però hi havia l’oportunitat de portar les coses a un nivell de conflicte molt superior que podria haver obert la porta a altres possibilitats.
-Pel que fa als anomenats momentums, es parla molt de la situació a Escòcia. Fins a quin punt un bon resultat independentista a les eleccions d’aquest país pot convertir-se en una nova oportunitat per a l’independentisme català?
-No només parlaria d’Escòcia: cal parlar del creixement de l’independentisme a Gal·les i la nova situació d’Irlanda del Nord. El Brexit ha obert una porta interessant en aquest sentit. Si el 2014 es va argumentar, des de la Unió Europea, que si Escòcia votava sí en el referèndum d’independència quedaria exclosa de la UE, en uns anys ens podríem trobar amb la paradoxa que qui està fora de la UE és la Gran Bretanya i que Escòcia hi torna a accedir com a país independent. Això torna a obrir el debat de l’ampliació interna de la UE i una altra manera d’enfocar el procés d’autodeterminació. Evidentment, quan més exemples hi hagi com aquests en el cas europeu, quan més de prop ens agafin, millor per nosaltres, sempre reconeixent que cada situació és diferent.
-No està clar si Nicola Sturgeon estarà disposada a assumir el cost de la unilateralitat.
-Ja ho veurem. Escòcia té un sistema judicial que no és com el català, perquè és autònom. La justícia és independent. I estan plantejant que si no es pot negociar el referèndum amb Boris Johnson tal com sí que es va poder fer amb David Cameron en el seu dia, la votació es plantejarà per una via legal dins del seu sistema judicial. Caldrà veure què passa. En el cas del Quebec, no fa gaire que una sentència va reconèixer que la regla de la majoria en un referèndum d’independència és el 50%+1. Les comparacions no són automàtiques amb nosaltres. Si això li surt bé a Escòcia, podria ser una alternativa. Si no, ja veurem què acaben fent. També caldrà veure amb quina majoria guanya Nicola Sturgeon i fins a quin punt irromp Alba, el partit nou d’Alex Salmond. La seva aparició, més ellà del resultat que obtingui, representa una pressió per a l’Scottish National Party.
-Es parla molt també de les eleccions a Madrid i de la traducció que el resultat pot tindre, a mitjà i llarg termini, en la política espanyola. Li preocupa?
-Aquest resultat només evidencia, una vegada més, que creure que quan governen les esquerres sorgeix una oportunitat pel canvi és no entendre la naturalesa com es va construir l’estat de les autonomies en la Transició i la naturalesa profundament irreformable d’aquest estat de les autonomies. Sempre hi haurà unes eleccions a Madrid, una moció de censura a Múrcia o unes eleccions anticipades a Andalusia. El «cafè per a tothom» de les autonomies ha estat el gran reforçament de la unitat espanyola, perquè encara fa més difícils els acords amb les minories nacionals basca i catalana. Això ho vaig veure claríssimament fa quinze anys, quan discutíem les reformes del sistema de finançament autonòmic. Era impossible. Perquè ni que el Govern de l’Estat hagués tingut la voluntat –que no la tenia, per cert– de fer una reforma que resolgués el problema del dèficit fiscal dels Països Catalans, a la taula hi havia altres 14 comunitats i dues ciutats autònomes que no volien perdre ni un euro de finançament. Aquest és només un exemple concret. El sistema espanyol fa totalment inviable les reformes. Alhora, penso que el nacionalisme espanyol té dues cares, però és nacionalisme espanyol i, com a tal, és profundament unitari. Tant a la dreta com a l’esquerra.
-Li ho preguntava per si pensava que aquestes eleccions podien fer caure elements com la taula de diàleg.
-Des de l’ANC no creiem en aquesta taula de diàleg. Tampoc no hem participat en la campanya per l’amnistia en què participen els partits independentistes i Òmnium Cultural. Creiem que estar permanentment demanant concessions a l’Estat sabent que no seran concedides només genera desgast. Això és el contrari del que ha de ser un moviment emancipador, que requereix de l’empoderament ciutadà i de la sobirania col·lectiva. Sabem que demà no es podrà fer la declaració d’independència. Ja veiem com està el conjunt dels partits polítics i la ciutadania. Però creiem que és un error perdre el temps en estratègies abocades al fracàs i que, a més a més, et situen en aquesta posició d’estar mirant cap a l’estat, de demanar concessions a l’Estat, en comptes de preguntar-te a tu mateix com es pot fer. Per tant, des del primer moment, caldrà recuperar la capacitat d’iniciativa i d’anar-nos preparant per a un procés d’independència. Això es fa, per exemple, pagant els impostos en la finestra que toca, que és la del Govern de la Generalitat; decidint amb qui consumim, aconseguint ser sobirans energèticament i no dependre dels grans oligopolis de l’energia nuclear... Tot això són coses que han de fer les institucions i la ciutadania. Hem de traslladar el focus cap aquí.
-Pel que fa a la situació política al Principat, com està vivint aquests moments d’incertesa, a l’espera llarga de la investidura?
-Això desgasta una mica la ciutadania, que es desanima i perd interès per la política. Entenc que aquests processos són normals quan es negocia la formació d’un govern. Bèlgica va estar un any sense executiu, per exemple. Però les nostres circumstàncies són excepcionals: estem en un context de repressió, en què tenim una ciutadania molt mobilitzada i que s’ha polititzat molt, i això genera un cert desànim.
-El 52% dels vots que van rebre els partits independentistes, fins ara, no s’han traduït en res. I tampoc no s’espera que es traduesca en res a curt termini. Com ho valora?
-Evidentment, malament. Nosaltres vam posar l’objectiu de superar el 50% a les eleccions al Parlament al full de ruta de fa dos anys. Necessitàvem un impuls com aquest, un catalitzador, una victòria significativa per recuperar la moral guanyadora. Per part de l’unionisme s’utilitzava molt l’argument que no érem el 50%, i ara ho hem superat. Llavors, és important no desaprofitar el 52%. Ara, cal deixar clar que aquest 52% és de ciutadans que volen la independència, sí, però que voten a partits polítics que tenen distintes estratègies. Això també ho hem d’acceptar. Per això no els podem demanar que demà mateix aixequin la DUI. Però sí que els hem d’exigir que facin un govern que treballi per fer la independència i que reprengui la iniciativa. Per això nosaltres insistim i fent aquest congrés des del realisme que l’Estat no ens concedirà res pel que fa al dret d’autodeterminació. Assumim-ho i treballem tant com puguem per reprendre un cicle d’autodeterminació.
-Si es repeteixen les eleccions, l’independentisme haurà fracassat?
-No crec que haguem de parlar en termes tan categòrics. Tenim un problema, i és que la confrontació per l’hegemonia entre espais s’ha convertit en una confrontació imperfecta entre estratègies. Això té determinats inconvenients. No em situo en aquest escenari, perquè crec que tothom està fent un esforç per arribar a un consens. Les diferències en termes de resultats no són tan grans. No està clar quina és l’estratègia més validada per l’electorat, perquè les diferències entre els partits estan molt reduïdes: Esquerra Republicana té 35.000 vots més que Junts, ERC i la CUP poden estar més d’acord en determinats aspectes socioeconòmics, però alhora la CUP és més rupturista... Per tant, no s’ha clarificat suficientment la confrontació d’estratègies en termes electorals com per dir que s’ha de seguir una estratègia o l’altra. Això obliga tots a cedir posicions. Vull creure que això es resoldrà i que, a més a més, s’aconseguirà en un marc en el qual la voluntat de l’ANC serà la d’assumir que, inevitablement, s’haurà de reprendre una via confrontadora, perquè l’Estat no l’ha abandonat, tal com s’està veient. Si s’arriba a un acord de govern i es fa aquesta anàlisi, vull creure que hi haurà un esforç per reprendre la iniciativa. Si això no és així, d’aquí a un temps ens tornarem a trobar en eleccions. No necessàriament ara perquè no es faci Govern, però si la legislatura va com l’anterior, evidentment no durarà quatre anys. Si aquest temps que s’estan prenent és necessari per garantir un acord més sòlid, benvingut sigui.
-Pensa que aquesta indecisió contribueix a la desmobilització del carrer? O, pel contrari, serà el carrer qui s’interpose a la indecisió dels polítics?
-La gent torna a tindre ganes de sortir al carrer. Hi haurà determinades mobilitzacions pròximament: a Lleida per demanar la llibertat de Pablo Hasél, a Figueres pels encausats de la Jonquera... progressivament s’està tornant al carrer. Ara hem optat per no interferir en excés públicament, i mirar d'influir discretament per assolir un acord en temes com ara el del Consell per la República.
-Per últim, què té previst fer l’ANC quan les mobilitzacions es puguen tornar a fer sense por als contagis?
-Tenim previst tornar al carrer, fer seguiment del que farà aquest govern i fer pressió perquè avanci. Caldrà que recordin, des del nou govern, que representaran la voluntat de la majoria dels ciutadans catalans per aconseguir la independència. I volem passes endavant. Allò que depèn de nosaltres també requereix de passes endavant. Per això tenim en marxa iniciatives com la de la sobirania fiscal i moltes altres que he comentat abans.