-Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?
-A partir d’una entrevista i relació personal. Vaig conèixer el germà d’Isidre Molas, Joaquim Molas, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes, qui va presentar-me l'Isidre. Com que compartíem inquietuds en els anys del “procés català”, vam pensar l’Isidre i jo en la idea de fer un llibre sobre la seva vida o sobre els seus estudis polítics: nacionalisme, catalanisme... Finalment vam decidir fer-lo sobre el federalisme, un tema sobre el qual ell és referent i que generava cert interès editorial, perquè quaranta anys després vivim en un moment de canvi polític que, de nou, convida a reflexionar sobre tot això.
-El llibre està ple de referències històriques. El catalanisme, històricament, ha tingut el federalisme com a principal aspiració política?
-N’hi ha tot tipus de teories. Sempre hi ha hagut interès per trobar un encaix de Catalunya en Espanya, sobretot en èpoques de conflicte o tensió. Aquest encaix, jo que he llegit els teòrics, no l’acabo de veure clar. No sé si és perquè cada partit o cada polític proposa un encaix a conveniència pròpia. Fa la impressió, per l’estat de la qüestió, que és més possible a Espanya una via de ruptura o creació d’un nou estat, o a Europa d’estats dins d’altres estats, que una recomposició de l’Estat-nació o d’Europa des del punt de vista centralista i unitari. S’aconsegueixi o no el que Catalunya ha intentat els darreres anys, aquest desenllaç, que ha sigut d’un poder contra un altre, el judicial espanyol contra el legislatiu català, no voldrà dir que els intents hgian sigut un error, o que els catalans ènsin malament, ni que no hi pugui haver una nova distribució de poder entre territoris i persones que no veuen les coses de la mateixa manera.
-El cert és que els actuals federalistes no han apostat decididament per aquesta via quan han tingut el poder. L’última aposta federalista ha sigut, fonamentalment, una resposta al procés català tot just quan començava aquesta etapa.
-El federalisme està mal entès a Espanya i a Catalunya. Això és cert. Si hi ha més federalistes o més independentistes allà o a aquí no t’ho sé dir. No és cert que el federalisme hagi sorgit com a resposta a l’independentisme. Quan parlem de federalisme parlem de poder, de sobirania, de qui es diu Nació amb “N” majúscula o “n” minúscula. Quan parlem de federalisme, no parlem de la contra del “procés català” ni d’una tercera via política.
-Diu que l’última gran campanya pel federalisme no naix com a resposta al procés, però el cert és que la idea la llancen PSC i PSOE, ja amb Rajoy governant, després que durant l’etapa de Zapatero se’n parlarà ben poc.
-El PSC també demanava l’autodeterminació en el seu dia. Els partits polítics fan el que fan, que és intentar sobreviure com qualsevol fill de veí. El PSOE, o el PSC, quan arriben unes eleccions han de fer un programa. Si confiem en un partit com l’únic element que pot canviar un país anem malament, sigui quin sigui el sentit d’aquest canvi.
-Per tant, el federalisme no ha estat defensat amb convicció. És normal que a Catalunya molta gent ja no hi crega. El mateix Josep Fontana ho denunciava.
-El PSC ha comès molts errors. Però ho veig d’una altra manera que Fontana, amb qui vaig parlar-hi i feia relacions teòriques en base a un fracàs de les esquerres o una antipatia de principis i criteris polítics cap al president Pujol, ase de tots els cops avui dia, que també m’he trobat en d’altres ambients, per exemple monàrquics. No podem veure només les coses des de l’actualitat periodística o política. No estic d’acord que el PSC utilitzi el federalisme com una reacció. Crec que el federalisme és una cosa que, senzillament, no s’entén ni s’explica. Una altra cosa és que, en un moment donat, davant una pulsió determinada, es ressuciti una idea. Catalunya ha tirat pel dret, propi d’aquests temps, fet generacional. Això és així. I l’Estat ha utilitzat tot el que ha pogut i més per reaccionar a la contra. I mentrestant, Europa no ha fet res. El poder s’ha malentès, se’n diu “tou”, “de confiança”. Un club d’amics, siguin qui siguin aquests: Estats, comunitats autònomes, empreses o persones, davant decisions que requerien política. No és bo que tot es quedi en un judici o en unes eleccions. Hi ha uns poders. Hi ha una separación de poders. I el federalisme és la descentralització heterogènia d’aquest poder o poders. Si algú utilitza el poder per generar tensions, problemes, guerres o qualsevol cosa que es carregui la democràcia o la dignitat de la gent, et carregues el dret i la ciència política. El federalisme és precisament això: impedir els abusos. I dintre de tot això, el dret a l’autodeterminació és bàsic. Que els estats es creïn primer, que vulguin ésser, és bàsic.
-No esperava que defensara això.
-Tots els que volen que el seu ideal es faci realitat saben que per crear un estat compost cal comptar amb territoris que s’han de posar d’acord. No hi pot haver uns pares de la Constitució, o un senyor. cada 25 de desembre, que et diguin que tu formes part d’un Estat i punt. Aquí el problema rau en el fons en què entre la ideal federal, o d’Espanya, del president González; i la idea federal del president Maragall, perd la del president Maragall, que no vol dir que hagi guanyat la de González. Tot procés passa perquè si un Parlament vol votar unes lleis, que els diputats no se’n vagin, sinó que les votin. I que es respecti el resultat. I aquí estem encallats amb un Estatut, el de 2006, que encara volen aplicar alguns com sigui. I hi ha unes lleis, per tant, que s’han de tornar a votar. Qui no parli d’això estarà enganyant la gent.
-Al llibre cita, en boca de Pi i Margall, que "el veritable llaç jurídic de les nacions, desenganyem-nos, rau en el pacte". Què passa quan una de les parts no vol pactar, malgrat haver actuat a través de la legalitat per transformar el sistema territorial?
-Aquí s’ha parlat molt del model escocès, del canadenc... I aquí hi havia el de Puerto Rico, que es va escoltar alguna vegada i que interessava a la part democratacristiana, ara fora del Parlament. Recordem que els partits democratacristians neixen també per la pèrdua de poder de l’Esglèsia. Un territori aconseguirà al final la llibertat de la manera que pugui si l'Estat que té al capdavant vol negociar o no. Quan es parla de pacte es parla d'allò que sigui bo per tothom. El món està fet per pactes, per estats i per persones. El món s’ha de fer realitat a través de l’acord. I l’acord no és l’ús legítim de la força.
-Isidre Molas es refereix, de manera indirecta, a l'independentisme quan parla del respecte a la llei. Què cal fer, però, quan els mateixos que han de garantir la llei passen per damunt?
-Molas diu que el parlament no ho pot tot. No m’agrada com va acabar el llibre, però vaig veure-ho oportú deixar-ho per escrit, que és amb aquesta part que vostè acaba de comentar. El Parlament és on es fa les lleis. I s’hi han de fer. I aquest Parlament està sotmès a altres poders, però no tal com s’ha demostrat.
-En què han pogut fallar aquells que defensaven el federalisme? Aquest corrent ja no domina l’agenda política.
-Tothom està d’acord amb el federalisme: del desaparegut Albert Rivera o Pablo Iglesias a Oriol Junqueras.
-Si hi ha eleccions a Catalunya no guanyarien les opcions federalistes.
-El PSC ha guanyat les eleccions. I no té majoria per res perquè no li dona la gana. El PSC ha decidit posar línies vermelles perquè vol. Això no està en el seu ADN. Hauria d’haver explorat una altra via. La idea del tripartit, com la de tornar-nos a posar l’Estatut de 2006, hi era quan es van presentar a les eleccions. I no ha reeixit perquè hi ha línies vermelles. Hi ha un senyor que mana en un partit, posi-hi el nom que vulgui, i no soluciona els problemes. Les coses no es mouen perquè es prenen decisions d’immobilisme. El PSC, com a partit autònom i lliure, hauria d’afrontar coses com ara la situació dels presos, el judici, etc. I si no, el líder hauria de dimitir del seu càrrec. Si no es distingeix el PSC, què farà? Estic segur que Salvador Illa no ve amb l’ànim d’imposar la seva manera de veure les coses. Altra cosa és que no vulgui que l’amoïnin i que jugui al desgast tal com en el seu moment va ferel president Maragall. És molt natural en la gent, això. Però s’ha de fer un pas endavant. Crec que hauria d’haver fet altre tipus de campanya i, ara mateix, altre tipus d’estratègia per intentar governar.
-Miquel Iceta hauria tingut més iniciativa en aquest sentit?
-Iceta és un referent que ja ha fet la seva trajectòria. Va fer bé quan va donar un pas al costat. A Illa li queden anys. No sé per què es vol cremar. Ell té una feina i una obligació. Per què fa projectes a cinc anys quan els pot fer a cinc dies? El PSC perd oportunitats elecció rere elección des de Raimon Obiols. I els partits catalans i espanyols, per fer taula rassa, també. El PSC ha de ser conscient que la seva actitud ha de canviar.
-I de tot això, què en pensa Isidre Molas?
-Isidre Molas creu en la fraternitat. Tothom hi creu, de fet. Ell és crític amb algunes coses. Amb d’altres no. Ell està en contra del politiqueig que, en part, ho ha acabat esgarrant tot.