A l’Europa de les dècades de 1960 i 1970 la teologia era un camp de controvèrsia a un nivell que avui no sembla ni tan sols imaginable. Eren temps de Vaticà II, de “plan de desarrollo” i de les mítiques sueques en biquini a Platja d’Aro i a Benidorm. L’Estat espanyol encara exercia de reserva espiritual d’Occident, però en algunes botigues es començava a vendre desodorant (Rexona no t’abandona, deien) i la pudor d’aixella havia deixat de ser obligatòria per als bons cristians des que l’Opus Dei accedí al govern. Entre el progressisme catòlic estava de moda el “compromís” i els professors de batxillerat de l’època llegien Sarte, buscaven una noieta que s’avingués a ser “la seva Simone” (Montserrat Roig va escriure unes planes impagables sobre això). Els més rojos es deixaven créixer la barba i s’imaginaven que un tal Aranguren era un filòsof d’esquerres. A les parròquies encara plenes de bons cristians, els capellans progres feien misses amb guitarres, explicaven el control de natalitat amb mètode Ogino (també conegut com a ruleta vaticana) i prestaven les sagristies als obrers per a fer reunions sindicals. Les hooooorrrroroses notes del Kumbaià i dels “negro espirituals” feien tremolar fins i tot les pedres gòtiques de Santa Maria del Mar.
Però els temps d’escola catòlica i de distensions cristano-marxistes van durar poc. La modernització de l’Estat i el 600 van aconseguir en deu o quinze anys els que no havien pogut fer ni els amics de Durruti. El cristianisme sociològic (i les pastisseries més acreditades de Barcelona) van fer fallida, quan la gent va començar a sortir el cap de setmana i deixaren de comprar el tortell sortint de missa de dotze. Diuen que la descristianització catalana va ser mèrit del “mètode JOC”, el de les joventuts obreres d’acció catòlica que propugnaven “veure, jutjar i actuar”. Els capellans obrers dels anys seixantes que pretenien evangelitzar els treballadors van sortir convençuts ells de les virtuts del marxisme. Els mossens més joves que s’havien “engatjat” amb la teologia de l’alliberament optaren per alliberar-se de la teologia. Els seminaris anaren tancant (un tal Àngel Colom va aconseguir buidar pràcticament el seminari de Vic) i cada vegada més mossens van penjar els hàbits per fer classes de filosofia als instituts. Quan va morir Franco fins i tot el món catòlic conservador es va desfer com un bolado.
Però el que ha passat als Països Catalans no és un fenomen únic, ni de lluny. El procés de fallida cultural del catolicisme als darrers cinquanta anys va resultar fins i tot més ràpid a Bèlgica i a Holanda i més intens a Irlanda, però Croàcia i Itàlia també l’han seguit de petja. Aquest procés d’esborrament d’un món i d’una cultura ha tingut una explicació sociològica molt òbvia, però també tot un correlat de filòsofs i teòlegs que han reflexionat força sobre tot plegat. En el món de les idees qui millor representa la crisi teològica del cristianisme és indubtablement Hans Küng, el teòleg, sacerdot i professor d'origen suís de la Universitat de Tubinga que acaba de morir recentment als noranta-un anys. A Küng com a mínim se li ha de reconèixer la seva capacitat per fer-se sentir. Entre els teòlegs científics és fàcil que se’l desacrediti dient d’ell que “és un divulgador". Però Küng va tenir la capacitat d’escriure perquè els teòlegs i els laics l’entenguessin i va escriure prolíficament.
Tres claus permeten entendre l’essència de la contribució de Küng a la teologia contemporània i, de pas, mostren les tres grans febleses del pensament teològic catòlic posterior al Vaticà II que l’han conduït a una situació de crisi que demanarà grans esforços de l’Esperit Sant per sortir de l’atzucac. Aquestes tres claus són: una dogmàtica bíblica radical, el rebuig explícit a la infal·libilitat papal i un ecumenisme on els continguts específics de cada tradició cultural perden importància en relació al que ell anomena una “ètica global” interreligiosa. Küng fou el primer teòleg catòlic a assumir una idea que feia ferum de sofre protestant, la primacia radical de la dada bíblica sobre la tradició. També ha estat el crític més gran de la infal·libilitat del Papa des de l’època medieval, que fou el temps en què la qüestió desvetllava passions de debò.
La controvèrsia sobre Humanae Vitae l’encíclica de Pau VI que prohibia el control artificial de la natalitat va proporcionar l'ocasió, però no la provocació, perquè Küng publiqués Infal·lible? Una consulta defensant (1971) que les opinions dels papes no són infal·libles, sinó imperfectes i contradictòries. Els credos, formats al foc de la controvèrsia, són fragmentaris, incomplets i imperfectes. Porten l’error amb la veritat. Mitjançant l’aplicació de la crítica històrica a la formulació dogmàtica, Küng arribà a la conclusió que els credos no són formulacions rígides ni congelades, sinó més aviat “indicadors vius”. Altrament va explicar que dins l’església les definicions i els decrets simplement no pretenen dir tot el que cal dir sobre la veritat. No cal prendre’ls com a tractats equilibrats, separats i apresos, sinó com a correcció d’errors definits particulars.
Küng va defensar que només Déu és “infal·lible” i que aquesta paraula no l’hauria d’usar ningú més. La infal·libilitat papal ha de ser entesa en termes de la controvèrsia d’una època que no és la nostra, diu el teòleg. Els papes no són la ciutadella de la veritat i el Papa no pot definir de cap manera les veritats de la fe arbitràriament ni contra la voluntat de l’Església en el seu conjunt. Per a Küng, la infal·libilitat papal és una eina política —un instrument de poder, més que una realitat teològica—,i no un instrument de veritat.
No cal dir que aquesta posició el va portar a l’enfrontament directe amb Joan Pau II i amb el seu teòleg de capçalera, el cardenal Ratzinger, futur Benet XVI. El debat teològic fou d’una complexitat i d’una subtilesa impressionant. Ratzinger segurament argumentà amb molta més finezza conceptual, però en definitiva va perdre per raons més sociològiques que conceptuals. No eren temps de dogmatismes i el mateix tarannà autoritari de Karol Wojtyla va acabar per tornar-se-li en contra, sobre a partir del moment el papa polonès es negà a donar la benedicció al sacerdot nicaragüenc Ernesto Cardenal en 1983 i això provocà un terrabastall que encara dura en el món cristià més progressista.
Però si els cristians no tenen una tradició infal·lible, ni un papa infal·lible, ni una Bíblia infal·lible, quina seguretat poden tenir? Küng respon que tenen l'església amb la promesa de Crist i l'obra de l'Esperit Sant. Hans Küng creu en la "insatisfacció" de l'església constitueix la seva força més paradoxal. El 1975, després de sis anys d’investigació, l’alt tribunal del Vaticà, la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, va amonestar Küng. La seva acció va ser una sorpresa, perquè va ser molt suau. Ni tan sols se li va demanar que renunciés a les seves "opinions equivocades". Però la resposta de Küng al Vaticà va ser força menys suau, no tan sols no va acceptar la crítica sinó que inicià un nou projecte filosòfic, la redacció d’un projecte d’ètica global i intercultural. Es tracta d’una temptativa de descriure el que tenen les religions del món en comú i el que les separa, i d’avançar en el disseny d'un codi de regles mínim del comportament que cadascú pot acceptar sigui de la religió que sigui. Així Küng haurà estat el primer teòleg postcristià. El dubte és si això a hores d’ara importa a algú que tingui menys de quaranta anys. Potser tot plegat arriba massa tard i el silenci escruixidor que ha acompanyat la mort del teòleg suïs potser ho indica.