-Durant la seua trajectòria ha escrit poemes, narrativa per a joves, contes, novel·les, assajos, teatre... Li ha faltat alguna cosa per fer?
-L’editor Isidor Cònsul deia que sóc un escriptor tot-terreny. Crec que l’escriptor format en el segle XX està molt influït pel món del cinema i de la imatge. I s’ha hagut d’acostumar, si més no si vol ser una mica professional, a fer una mica de guions, literatura narrativa, col·laborar en la premsa... Alhora, el fet de saber idiomes em va portar, també, a traduir molt. El meu biògraf, lamentablement mort ara fa un any, Josep Maria Aloy, deia que jo era un setanta-setanta-setanta mal comptat: que havia escrit setanta llibres juvenils, que havia traduït setanta obres de l’anglès al català i que havia fet altres setanta obres més genèriques com ara llibres de text, dietaris, llibres de viatges, memòries i tot això. Possiblement sigui això, però no he fet mai el compte.
-Ha trobat a faltar dedicar-se a algun altre gènere o aprofundir una mica més en algun d’aquests?
-Sempre m’ha agradat molt el teatre, però no he arribat a tenir tendència com per dedicar-m’hi. I també m’hauria agradat més que res fer guions cinematogràfics. Quan em pregunten quin és el meu autor predilecte jo sempre dic que, a banda dels clàssics de tota mena, el meu model és un home que vivia a Anglaterra i que és gairebé desconegut. Treballava als estudis Ealing de Londres, escrivia cada any unes seixanta o setanta pàgines que eren com una novel·la curta i d’ahí sortien bons guions de cinema. Parlo dels anys cinquanta. Li pagaven els honoraris, tornava a casa i feia un altre guió per a un altre any. Això m’hagués agradat a mi.
-Si haguera fet alguna pel·lícula, quina li hauria agradat fer?
-Algunes de les meves novel·les infantils i juvenils, que són molt dinàmiques, haurien estat bé fer-les al cinema. Però això ja no es farà. Al Regne Unit hi ha productores de cinema per al públic juvenil. Aquí això no es dona.
-Encara escriu o tradueix?
-Escric sempre. Traduir ja no, ho vaig deixar cap al 2010. Passava una cosa: es tradueixen molts llibres. Moltíssims. Però hi ha molts traductors que no són prou fins. I llavors, en una col·lecció pot passar que aparegui un llibre en què la coberta queda molt bé, però que està traduït per un estudiant de primer curs. D’això, els culpables són les editorials, que sempre van amb la necessitat de traure ràpidament els llibres.
-Si encara escriu, què està escrivint ara mateix?
-Ara tinc tres llibres fets, però l’editorial La Galera és una mica mandrosa. Tinc un llibre infantil fet, cosa que no faig ja, però aquest va quedar bé. És un conjunt de contes infantils barrejats. No sé quan el publicaran, però ja fa anys que el tenen. També tinc una novel·la per a grans, d’aquelles que mai no en faig, que és una mica negra, o grisa diria jo, sobre la història d’un individu que té vocació de detectiu. Després hi ha els llibres de poemes, que van sortint. N’he tret sis i els qui entenen de poesia diuen que estan força bé. A mi m’agrada molt el que escrivia Vicent Andrés Estellés. Però també estic molt influenciat pel noucentisme que tant he mamat. I per moltes altres coses, clar.
-Quines?
-Tingui en compte que jo vaig estudiar als anys quaranta. Estic a punt de fer 98 anys. Jo anava llavors a la Biblioteca Central, que li deien aleshores, l’actual Biblioteca de Catalunya, i demanava els clàssics medievals. I em portaven Francesc Eiximenis, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig... Aquells llibres els tenien amagats al magatzem. Em miraven molt sobtats quan demanava aquells llibres. Va ser així com vaig aprendre català de debò.
-Aquest costum ja s’ha perdut.
-Efectivament. No s’ensenya bé la literatura. O almenys això em sembla a mi.
-Per què?
-Perquè fan llegir horriblement a escoles i instituts. El Joaquim Molas ja m’ho advertia: no pots donar Josep Vicenç Foix, per exemple, a nens de quinze anys. És com quan a nosaltres ens fèiem llegir el Quixot quan en teníem vuit. I no enteníem res, clar. Absolutament res. Hi ha novel·les d’aventures ben escrites que poden animar a la lectura. Però no ho fan.
-Quin és el primer llibre que va llegir vostè?
-No me’n recordo. El meu pare, que era d’esquerres, tenia una llibreria. No era un home de lletres, sinó un comerciant. Un gerent. Però tenia una biblioteca molt variada. I una novel·la que em va impressionar molt va ser Cacera de llops, de James Oliver Curwood, nord-americà. No sé qui el va traduir al català, però havia de ser l’Alfons Maseras o algú d’aquella època, dels anys trenta.
-I el primer llibre que va escriure?
-El primer llibre que vaig escriure va ser, obligatòriament, en castellà. Et parlo de l’any 1949. Era El teatro en la antigüedad, un llibre de divulgació que parlava de com eren físicament els teatres clàssics grecs i llatins i donava alguns exemples de les obres d’aleshores. Era un llibre de vuitanta pàgines i formava part de la col·lecció Estudio, de Seix Barral. El primer llibre publicat en català va ser l’any 1960, El venedor de peixos, editat per Miquel Arimany, de Barcelona, un editor que va morir jove, malauradament, i que em va donar l’oportunitat de publicar la primera obra. No em pensava dedicar a això, i fixi’s.
-El primer premi que li van donar va ser el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Has passat molts anys, va ser al 1963...
-No, no. El primer premi el vaig rebre abans. Jo tenia molta amistat amb la gent de Seix Barral. Vaig traduir per a ells una sèrie de novel·les d’aventures, molt ben seleccionades i molt modernes, que eren nord-americanes, canadenques i australianes. En vaig traduir quatre, aproximadament. I llavors vaig aprendre a escriure novel·les, i vaig escriure’n una en castellà. Això va servir per guanyar un premi a Alcoi atorgat per l’editorial Marfil. El premi estava patrocinat per l’Arquebisbat de València. Com veuràs, la cosa és delirant. El premi me’l va portar un advocat de l’editorial. Era l’any 1954 i vaig guanyar 20.000 pessetes, una molt bona suma en l’època. I em va anar molt bé perquè m’havien operat i tenia un nen malalt aleshores. L’advocat, que de cognom era Macià, em va dir que al premi no em podia posar Josep Vallverdú, tal com vaig demanar. Llavors vaig proposar un pseudònim, però em van dir que tampoc. «Doncs miri, posi J. Vallverdú». I al cap d’una mica d’estar parlant, l’advocat em va mirar i em va dir: «escolte, vostè és català i jo soc valencià, què fem parlant en castellà?». Quines coses...
-De tot el que ha fet, de què n’està més satisfet?
-La producció juvenil, evidentment, m’ha donat moltes satisfaccions. Però ara soc un autor fora de moda. Els meus eren temes històrics, instructius, tenien un fons seriós. Ara això no es practica. Els autors actuals de llibres infantils són molt fantasiosos. Jo he passat de moda, diguem-ne. A partir de l’any 2000 van modificar la literatura infantil i juvenil. I d’acord amb l’Isidor Cònsul, també, vam fer el que ell anomenava llibres de frontera, novel·les que podia llegir tant el públic adolescent com les persones grans. D’aquestes n’estic molt satisfet. Han anat bé, fins i tot com a vendes. Però això ja s’ha acabat. Després vaig escriure a la premsa: cinc anys en El Punt Avui, després a Segre, Nació Digital i a publicacions locals de l’Espluga de Francolí i de Poblet (Conca de Barberà), on he viscut molts anys.
-Tornem enrere. Quan va començar a escriure, quin era el seu referent literari?
-La meva tendència a estudiar anglès em va connectar amb la literatura anglesa i nord-americana del segle XX. Per exemple amb Henry Miller. Però qualsevol novel·lista era bo: russos, francesos, italians... He llegit una mica de tot. Però després m’ha passat una cosa: el temps que he dedicat a escriure m’ha obligat, moltes vegades, a llegir molt poc. I a més, hi ha tantes novetats que al final quedes cansat.
-Vostè té una gran predilecció per Lleida, tal com mostra en les seues obres.
-Evidentment. El Ponent sempre ha tingut una mica de falta de crèdit al llevant català. Recordo que les amigues de la meva primera muller, que era barcelonina, quan van saber que festejava amb mi, li deien: «amb un de Lleida!?». Som vistos com el far west català. Per sort, això ha canviat molt per les comunicacions, pel pes econòmic de Lleida... Però cal reivindicar Lleida, la seva catalanitat i el seu paper al si dels Països Catalans.
-Com ha evolucionat, segons vostè, la visió que es té de Lleida des de la resta dels Països Catalans?
-La presència d’estudiants lleidatans a Barcelona va fer canviar les coses. Aquests estudiants ja havien vist créixer els sindicats, s’havien relacionat amb capellans progressistes, havien vist un món evolucionat que havia canviat les coses... Lleida va patir una fatalitat l’any 1938, durant la Guerra Civil, quan el front estava estabilitzat allà. Lleida veu passar el riu Segre, i quan van dinamitar el pont, els republicans van quedar a la riba esquerra i la ciutat a la dreta. Llavors la ciutat va ser ocupada ràpidament pels militars quan ja no hi havia pràcticament habitants, que havien fugit. La ciutat va patir així un gran retard. La gent que hi feia coses era d’esquerres i liberal, normalment d’Acció Catalana o d’Esquerra Republicana. Però la gent conservadora i els terratinents no hi feien res. Després de l’ocupació van venir un seguit de funcionaris forasters a ocupar els llocs de poder. El franquisme dels primers anys va fer que Lleida quedés molt retardada si ho comparem amb el que va ocórrer a la resta de Catalunya. Manresa, Granollers, Barcelona o Tarragona van ser «alliberades», tal com deien els franquistes, un any més tard que Lleida. I la societat de la ciutat de Lleida va costar molt de reeducar. Quan van començar a fer-se revistes catalanes durant la dictadura –Cavall Fort, Canigó...– costava molt de trobar subscriptors. La gent es preguntava per què aquestes revistes no es feien en castellà, per exemple. Lleida, ara, té un aire molt més modern. Un cosí meu deia que li faltaven dues coses que tenien les ciutats europees que no eren mitjanes o petites: una orquestra simfònica i una universitat. I des que les té, efectivament, Lleida s’ha retrobat amb si mateixa.
-Com ha rebut el premi Martí Gasull? Ho esperava?
-No. Jo sabia, evidentment, de l’activitat de la Plataforma per la Llengua. Curiosament, quan m’ho van comunicar, jo acabava de lligar amb l’editorial la publicació d’un llibre que sortirà pel Sant Jordi, crec, que es titula A bord del català. De tota la vida, des que tenia vuit anys, navegue al vaixell de la llengua catalana. Aquest llibre és un anecdotari de la meva actuació amb la llengua i per la llengua des que tenia vuit anys, quan em van fer recitar una poesia en català i vaig acabar plorant d’emoció. Tot això amb els intents de formar-me i conèixer la llengua, de descobrir els autors, la meva amistat amb Josep Pla, amb Jaume Vicenç Vives, amb Joan Fuster –amb qui vaig formar part del jurat dels Premis Santa Llúcia– amb Vicent Andrés Estellés, Raimon... Tot això m’ha fet viure la continuïtat de la cultura catalana i, sobretot, la recuperació d’aquesta cultura a partir dels anys seixanta.
-Després del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, de la Medalla d’Or de la Generalitat, de la Creu de Sant Jordi, d’aquest últim guardó... Li’n queda algun per rebre?
-Li confesso una cosa: he fet tanta literatura juvenil i he rebut tants premis de literatura juvenil que m’agradaria que aquests premis tinguessin una dotació econòmica. Però no em moriré de gana. També li dic que estic jubilat des del 1988 i que, per tant, he sigut una gran càrrega per a l’Estat espanyol. Llavors, el nucli de la pensió era molt petit. Aquest ha anat creixent, però no tant com ha crescut el nivell de vida. En tot cas, tots els premis són benvinguts. Ara, m’ha faltat per guanyar l’Andersen, el premi Nobel de la literatura infantil. Però jo no he estat traduït mai a l’anglès, i sense això avui no ets ningú.