Una família de Catània corcada per la cobdícia; una noblesa fidel als Borbons que regnaven a Sicília, però amb una nova generació capaç de transformar-se en liberal i partidària de la unificació italiana; un clergat presoner de la comoditat i d’altres vicis més capitals. Els virreis és un retrat sense embuts d’una classe social que veu arribar el seu ocàs i intenta adaptar-se als nous temps, a una nova política que amenaça d’empassar-se tots els avantatges que sempre els han afavorit. Segons el traductor de l’obra al català, Pau Vidal, Els virreis “és El gattopardo sense pietat”. Vidal, que ja va traduir El gattopardo de Tomasi di Lampedusa fa uns anys, considera que Els virreis no té l’elegància d’aquella perquè “és més caricaturesca”. Però la veritat és que les dues retraten l’evolució de la noblesa siciliana als nous temps, allò que, a El gattopardo, va quedar resumit en la frase: “Canviar-ho tot perquè res no canviï”.
La influència d’Els virreis sobre El gattopardo també és clara, tot i que l’estil literari i la perspectiva canvien profundament. És lògic si tenim en compte que les dues estan separades per més de seixanta anys. La primera va ser publicada el 1894 i l’obra de Lampedusa, el 1958, un any després de la mort del seu autor. Una de les raons que provoquen aquestes diferències, segons Vidal, és que Lampedusa pertanyia a aquella noblesa i, per tant, “se la mira des de dins, amb certa compassió” mentre que De Roberto se la mira des de fora i la descriu “sense pietat”.
Tot i que De Roberto està emmarcat dins del moviment literari del “verisme” —que es caracteritza per la “impersonalitat” del narrador— no pot evitar ser cruel. Tot i això no serà la veu del narrador qui desplegarà més crueltat sinó que deixarà que siguin els propis personatges de la família, un a un i contra la resta, els qui, a través de l’estil indirecte, es disseccionin els uns als altres.
El cas més paradigmàtic, des de bon començament, és el de Dom Blasco, un nom molt aragonès en una Sicília que va tenir diversos virreis amb aquest nom (entre els quals un Blasco d’Alagó, descendent del que es va avançar a Jaume I en la conquesta del regne de València, en ocupar Morella abans que ell).
Dom Blasco és aquí un frare del convent benedictí de San Nicola i el membre més indignat de la família Uzeda: indignat amb la cap de família, la princesa de Francalanza, que acaba de morir; emprenyat amb tots els seus fills i nebots; irat amb la seva herència i esverat per la nul·la reacció dels seus familiars a la injustícia que implica la deixa.
A través d’aquest cruel frare rodanxó i proborbònic, l’autor dona les primeres impressions de tots els personatges de la família: el primogènit, lleig i acomplexat per l’odi de la mare, que li ha deixat només la meitat de l’herència que li pertocaria com hereu; el favorit de la princesa, Raimondo, l’únic exemple de bellesa en tota la família i alhora jugador, voluble i inconscient; la seva dona, pusil·lànime i sempre disposada a angoixar-se per una desgràcia encara més improbable que l’anterior; la tieta Ferdinanda, conca, cobdiciosa i garrepa, que només pensa en les passades glòries familiars i les terres que encara no ha pogut posseïr.
La família i el pes del passat
Una escena representativa d’Els virreis és quan la tieta dels protagonistes, la vella Dona Ferdinanda, decideix explicar-li al seu nebot-net Consalvo, que després esdevindrà el protagonista de la novel·la, la història de la família.
Arran d’una pregunta seua (“Tieta, que m’ensenyes els escuts?”), Dona Ferdinanda obrirà el llibre de Muñoz, Teatre genealògic de Sicília, i el capítol que explica la nissaga dels Uzeda. A propòsit de l’escut de la família, Dona Ferdinanda hi assenyala les “quatre barres roges, que són les de l’Aragó” i li explica que “els Uzeda l’havien obtingut a poc a poc, no pas tot de cop: la primera barra en temps de dom Blasco II”.
I acte seguit, Dona Ferdinanda llegeix directament del llibre de Muñoz, que l’autor transcriu amb les efes en compte de les esses i les ves baixes en compte de les us.
Pau Vidal ha respectat aquest recurs. Reconeix que “Fa una mica de mal llegir perquè la tipografia és diferent, però s’havia de reproduir perquè l’original ho fa per donar-li un aire encara més reaccionari”.
Dins de la bombolla de rància genealogia dels Uzeda, Dona Ferdinanda “viu en els ulls posats al segle XV”, resumeix Vidal.
El text que la tieta conca li llegeix a Consalvo comença així: “Seruint l’inuicte rei don Jacme a la gverra que llivrà amb el comte Ugvet de Narbona i amb els Moros a la conquefta de Mallorca, no n’hagvé remvneració uera, per la qval cosa, retiranfe del Reial seruei fe n’anà cap al feu Eftat, i aqví en uevre que el Rei enuiaua una eleuada xifra de diners a la Reina, amb doffents cauallers, atacà les carroffes reials i els lleuà els diners...”
En acabar de llegir el relat del robatori perpetrat pel primer Uzeda que trepitjà Sicília, a Dona Ferdinanda “la veu li tremolava d’emoció (...) i el seu esguard rapinyaire, igual que el del seu avantpassat, s’inflamava de la cobdícia secular de la vella raça espanyola, dels virreis que havien saquejat Sicília”. Una descripció clara de la concepció que Federico de Roberto tenia de les monarquies hispàniques i els seus representants a l’illa.
El Teatre Genealògic de Muñoz (transcrit pels italians com Filadelfio Mugnós) és una obra real del segle XVII, el Teatro Geonologico delle famiglie de regni di Sicilia ultra e citra, però les cites sobre la família Uzeda són invenció de Federico de Roberto. Tot i que el Teatro... és ple de cognoms d’origen espanyol i català, les còpies que estan disponibles —en accès obert— a Google Books no inclouen la família Vzeda ni cap variant semblant. Aquests suposats fragments de l’obra de Mugnós, per tant, serien també obra de Federico de Roberto.
Segons diversos autors, el personatge de Consalvo d’Uzeda seria una caricatura d’un personatge real, amb força poder a Catània a finals del segle XIX: Antonino Paternò Castello (1852-1914), contemporani de De Roberto; en aquell moment, diputat (1882-1904) i, posteriorment, Ministre d’Afers Exteriors en dues etapes (1905-06 i 1910-1914). Tanmateix, al Teatro Geonologico... Mugnós tampoc hi surt cap referència sobre la família de Paternò Castello, marquès de San Giuliano.
Més enllà de referències concretes a personatges reals de Catània, és evident que De Roberto volia un retrat càustic de tota aquella noblesa provinent d’Espanya, d’Aragó o de Catalunya que s’havia fet poderosa a redós d’una monarquia llunyana i cruel.
La decadència de nobles i frares
La traducció d’Els virreis presenta una prosa fluïda tot i que l’original conserva les dificultats pròpies d’un text del segle XIX: històries familiars detallades i un estil que encara arrossega cert encarcarament. En Pau Vidal ho confirma quan compara els problemes de traduir una obra posterior, com El gattopardo, i Els virreis: “Els problemes de traducció són de lèxic i, sobretot, d’estil. Molt més que en El gattopardo. A El gattopardo tenia un ritme que costava molt de trobar. Aquí, no. Aquí el problema és que l’autor escriu encara com als fulletons del segle XIX. Mantenir aquest aire però alhora fer-lo llegidor és el més difícil. Hi ha aquesta obsessió per repetir molt elements diferents, utilitzar moltes coordinades, etc. És aquell estil de quan llegies Víctor Balaguer o Narcís Oller”.
El text italià presentava complicacions lèxiques, molt lògiques —diu Vidal— “perquè aquell temps era una altra dimensió”. El traductor explica un cas concret: “Em va costar arribar a entendre el significat a què feien referència quen deien i lavapiatti [els rentaplats], que és el que finalment he solucionat amb la paraula ‘llagoter’: es tractava d’aquests paràsits que estan al voltant dels virreis intentant-se aprofitar, nobles vinguts a menys o de branques més toves que, com no conceben la idea de posar-s’hi a treballar, ronden tot el dia els Uzeda i els van ensabonant a canvi que els conviden a sopar o poca cosa més”.
Vidal també opina que “el retrat de la noblesa és molt cruel: si te’ls posessin tots al davant i et deixessin triar, seria difícil perquè no se’n salva ni un”.
Els nobles no són els únic a qui toca el rebre en Els virreis. Els monjos de l’orde benedictí, els companys de convent del pare Blasco, són un exemple de la decadència de l’orde: “En general, els pares tenien pressa per enllestir, i buscaven de fer el mínim esforç. Al matí, per estalviar-se de baixar a l’església quan feia fresca, havien encarregat, ja feia anys, la construcció d’un altre cor, anomenat cor de nit, enmig del convent. En realitat, havia costat molts milers d’unces, essent com era de fusta de noguera treballada. Però ara els pares ja no s’alçaven ni tan sols per anar al cor de nit, que era a tocar; es quedaven entre els llençols fins al matí ben entrat, i pagaven els caputxins perquè recitessin la lletania per ells”.
Al llarg de la novel·la, els virreis s’adonaran de l’imparable avanç de la república i cediran. Si a El gattopardo s’havia de canviar tot perquè tot seguís igual, a Els virreis ja s’avançava aquesta solució. L’hereu, Consalvo, li ho explica així a una silenciosa Dona Ferdinanda: “Abans la força de la nostra família provenia del rei, i ara del poble. La diferència és més de termes que no pas de fets. Certament, dependre de la purrialla no és una cosa agradable, però molts d’aquells sobirans tampoc no eren uns sants, precisament”. I encara: “La història és una repetició monòtona: les persones han estat, són i seran sempre iguals. (...) És ver que entre la Sicília d’abans del Seixanta, encara mig feudal, i la d’avui, sembla que hi hagi un abisme. Tanmateix la diferència només és aparent. El primer elegit mitjançant el sufragi quasi universal no és ni un home del poble ni un burgés, ni tan sols un demòcrata: soc jo, perquè em dic príncep de Francalanza”. •