Se l’ha batejat, justificadament, bressol de Catalunya. I n’hi ha per a això i per a molt més!: el monestir de Santa Maria de Ripoll va ser fundat pel comte de Barcelona Guifré el Pilós, arran de la reconquesta d’aquest territori, amb la finalitat de crear un país i vertebrar-lo religiosament. L’abadia benedictina va estendre la seua influència religiosa, auxiliada pel monestir femení de Sant Joan de les Abadesses —també fidel a l’orde de Sant Benet—, fundat cinc anys més tard. El monestir de Ripoll ha patit ampliacions al llarg dels més dels seus mil anys d’existència, amb alguns elements que el fan singular, entre els quals destaca la portalada romànica, erigida al segle XII, que es coneix com la Bíblia de pedra, perquè presenta una bigarrada imatgeria, amb els mites i símbols dels fonaments del cristianisme. I el claustre del cenobi, de doble planta, i la biblioteca i l’scriptorium són espais que hom no pot defugir.
Ripoll s’ubica a la confluència dels rius Ter i Freser, i va aprofitar les aigües fluvials per a impulsar la producció metal·lúrgica local. La farga Palau n’és el millor exemple i, per això mateix, és possible visitar-la.
Ara sí: toca deixar enrere la vila, i ho fem per la carretera N-260a, que abandona el poble en suau ascens, en direcció a Vallfogona del Ripollès. La verdor de l’entorn —prats i boscos— monopolitza el paisatge. Aviat la tranquil·litat s’apodera d’aquesta via que havia estat, abans de la construcció del túnel del Capsacosta, el principal enllaç amb la comarca de la Garrotxa a través del coll de Canes. D’asfalt ample i plaent, aquest traçat imprimeix una dolçor palpable a la conducció.
Km. 14. Llaés. En poc menys de cinc quilòmetres, caldrà abandonar l’opció principal i posar rumb a Llaés. Un indicador, a l’entrada del camí pavimentat, adverteix que ens hi separen una desena de quilòmetres. L’esquerda és omnipresent i totpoderosa; ha trencat la uniformitat del ciment, sotmès al fenomen de contracció i dilatació que provoca el contrast tèrmic. La blancor del paviment torna el camí una catifa mineral, deixada caure sobre el territori, que sorteja camps i penetra en el bosc, creua rius i s’encara als pendents amb una evident energia.
I arribem a Llaés, que pertany, encara, a Ripoll. Fa cinc anys no assolia la dotzena d’ànimes, disseminades en masies, a les envistes del castell homònim. La fortificació, enlairada i dominant, sotmet l’entorn al seu poder. Però la que ahir (segle X) tenia funcions castrenses, en l’actualitat serveix als plàcids capricis d’un turisme residencial a la recerca de tranquil·litat.
El camí, sempre estret i clivellat, manté un puja-i-baixa constant, i supera el coll de Beví. El pas no és res de l’altre món, ben al contrari, si no fora perquè des d’aquest punt el viatger podrà explorar els anomenats bufadors, que donen nom a aquesta serreta. El fenomen geològic, un gres esquerdat amb formes fantasioses i profundes cavitats, multiplica el so del vent quan aquest hi penetra. Però hi ha més: al peu d’aquestes roques ha crescut un bosc tancat, humit, aproximadament fantàstic, amb abundància de molsa i espècies de fulla caduca. Perdre’s en aquest petit laberint natural esdevé una de les experiències més singulars del nostre recorregut.
Després de disset quilòmetres de camí, assolim un asfalt amb categoria de carretera: som a Santa Maria de Besora. La BV-5227, en direcció a Vidrà, s’eleva en una alternança de bosc frondós, camps i tanques de contenció del bestiar. Ben mirat, la via guanya en amplitud, però la seua categoria, veïnal, sembla privar-la de la línia central. Tan sols dues línies intermitents en senyalitzen els vorals. Vidrà s’arrapa als pendents del puig de Castellar. Intel·ligentment orientat cap al sud, el poble domina les muntanyes carregades de vegetació de la serra de Curull. L’asfalt, o més aviat, la carretera finalitza ací.
Continuem pel camí que es dirigeix a Ciuret; ens endinsem en les serres de Milany i de Santa Magdalena i, a mesura que avancem, ens abstraiem del temps. Del temps present. Avancem per un paisatge aparentment inert, amb poca mostra de vida humana, intensament verd: Ciuret són quatre masies, com també més endavant el veïnat de Collfred —el topònim li fa justícia—, després d’haver assolit el pas del mateix nom. I davallem vertiginosament cap a la comarca de la Garrotxa. Haurem de prendre totes les precaucions, perquè el pendent acusa una verticalitat arriscada, amb trams sostinguts entre el 18% i el 20%.
Km. 51. La Vall d’en Bas. La Vall d’en Bas ens acull, assossegada, com un oasi, després de vint-i-cinc quilòmetres de costosa travessia. El lloc conforma, per ell mateix, una unitat de geografia coherent, complexa, també amb totes les seues contradiccions orogràfiques: a redós d’abruptes carenes, com les del Puigsacalm o Cabrera, farcides de cingles, alzinars, rouredes i fagedes, s’estén una planúria fèrtil, rural, travessada ací i allà per multitud de rieres i petits cursos d’aigua que s’aboquen en un futur immediat al Fluvià.
La Vall d’en Bas posseeix, a més, un sentit històric: amb la creació, el 1968, d’aquest municipi, que agrupa els antics nuclis de Sant Esteve d’en Bas, Sant Privat d’en Bas, Joanetes i la Pinya, es recuperava part del vescomtat de Bas (segle XII), sorgit arran de la desintegració del vescomtat de Besalú. El vescomtat de Bas reunia, a més, les Preses, Riudaura i Olot.
Precisament anirem a Olot, però no ho farem per la carretera principal, sinó per la GIV-5224 que condueix a la Pinya. Recorrem l’anomenat pla de la Pinya. El viatger farà bé de contemplar el paisatge circumdant, on l’accident orogràfic que tanca el quadre es calma, s’arrodoneix, harmonitza amb l’entorn rural. La solució és d’una bellesa equilibrada, matisada, sense contrapunts excessius, tot al contrari: d’ella emana la candidesa que va captivar els pintors de l’anomenada Escola Paisatgística Olotina. Joaquim Vayreda i companyia van maldar per captar la llum, la paleta cromàtica i la morfologia locals. I és que la Garrotxa perviu en un ambient de tonalitats vaporoses, com sorgides dels volcans adormits —una quarantena— que habiten la zona. És aquest el gran atractiu geològic —amb permís de la fageda d’en Jordà—: el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, un espai protegit que s’estén per onze municipis i que s’erigeix com el millor exponent de paisatge volcànic a la península Ibèrica. I Olot, capital garrotxina, hi manté un nexe profund: la vida humana s’hi dona entre quatre volcans —el Montolivet, el Montsacopa, la Garrinada i les Bisaroques—, i amb això està tot dit. Dels quatre, el viatger no hauria de deixar d’enfilar-se al Montsacopa, el més representatiu, per tal d’obtenir una perspectiva de conjunt de la ciutat. A més, al volcà no li manca detall: un cràter i un con d’escòries permeten imaginar-lo, sense gaire esforç, en erupció. Si la pretensió és profunditzar en la realitat volcànica, caldrà explorar el volcà del Croscat, de tipus estrombolià: situat entre els municipis d’Olot i de Santa Pau, el seu con és el més gran de la península Ibèrica. Entre els atractius patrimonials que posseeix Olot —arquitectura modernista, hospici...—, destaca la quantitat de museus, entre els quals el dels Volcans i el de la Garrotxa —amb una mostra representativa de pintura paisatgista— són d’obligada visita.
Eixim d’Olot de nou en direcció a la Vall d’en Bas. Ara, però, ho fem per la carretera C-152, que uneix Olot amb les Preses. És recta, atapeïda de trànsit, sense encant: un pur tràmit per a connectar, amb diligència i a través del modest coll d’en Bas —o bé el túnel, a la carretera actual—, amb la vall del riu Brugent, frondosa, eternament humida. Paral·lel al nostre traçat —ara, la carretera C-63—, discorre l’anomenat carrilet d’Olot a Girona, la via verda degana a Catalunya i la més concorreguda de les tres vies verdes gironines.