A cura de Maria Josep Balsach, professora i directora de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, la mostra d’Àngel Jové hi escau com un guant dins l’espai dedicat a les exposicions temporals del Museu Memorial de l’Exili (MUME). Un espai cultural amb una tasca museística imprescindible per a la salut de la memòria i de la història, a fi de salvaguardar les llibertats adquirides per les quals sempre s’ha de lluitar i que mai no estan del tot garantides.
Aquest museu de la Jonquera, situat a peu del carrer per on passaven milers d’exiliats —molts dels quals acabaren als camps de concentració nazis—, manté viu el record esfereïdor d’uns fets que trasbalsaren l’Europa del 1939 ocupada pel feixisme i “Über alles”, el nom amb què Jové ha batejat l’exposició, ens hi remet.
Tal com explica Balsach en el full de sala: “El títol ‘Über alles’ és una referència a la lletra de l'himne nacional alemany Das Deutschlandlied (1841), escrita per A. H. Hoffmann von Fallersleben: "Deutschland, Deutschland über alles,/ über alles in der Welt" (‘Alemanya, Alemanya sobre de tot, / sobre tot el món’). Tanmateix, les paraules über alles, descontextualitzades de l'himne i del seu terror històric implícit, mostren també un significat contrari: "des de les alçàries", com escriu Friedrich Hölderlin en les Vaterländlische Gesänge, i –d’una manera més fonda– en l’esbalçada metafísica de Paul Celan a “Von Schwelle zu Schwelle” (‘De llindar en llindar’): “(...) Mira al teu voltant: / contempla com es fa vivent la rodalia – / Prop de la mort! Vivent! / Diu veritat qui diu ombra.”
Àngel Jové, a manera d’instal·lació, presenta una sèrie de cinquanta-quatre pintures sobre paper que evoquen una seqüència d’horitzons canviants, els confins llòbrecs i sinuosos d’un únic paisatge. Són composicions de colors foscos que amaren el paper i impregnen l’ànima; taques obscures que Jové sap estendre i dissoldre amb perícia fins a suggerir formes vegetals, llums i ombres, capvespres, albades, imatges fluctuants que transmeten un estat mental, un sentiment que cala la mirada de l’observador. S’hi aprehèn l’exili existencial, el buit metafísic, la malenconia, l’absurd que Jové poua d’una memòria personal ancorada en les seves arrels lleidatanes, horitzons i tossals de la seva Lleida mental, paüres d’una infantesa viscuda en temps de postguerra franquista. Dues cadires de fusta, element característic de l’obra de Jové, envoltades de filferro d’arç, s’erigeixen al centre de l’espai, evoquen aquest sentiment de desarrelament com un camí sense descans, ni retorn, un horitzó inaccessible, un no-lloc on l’esperança esdevé consciència i la lluita rau en la memòria.
L’exili és inherent a la condició humana, remet inexorablement a qüestions ideològiques que impliquen el desarrelament, deixar enrere el lloc al qual es pertany, la terra d’origen, ja sigui degut a una expatriació per causes polítiques, voluntària o forçosa, ja sigui per qüestions personals, com a renúncia existencial amb la qual també s’inclou la pèrdua de la infantesa. Així mateix, l’exili existencial respon a la voluntat de defugir una realitat concreta, al neguit de descobrir-hi quelcom més enllà, obeeix l’instint irrefrenable que empeny a la descoberta, a la recerca del no-res, a la consciència de l’enyor i del bagatge vital que representa.
Tocant a això cal destacar que el mot ‘consciència’ i el seu ventall de sinònims, com ara ‘comprensió’, ‘coneixement’, ‘discerniment’, ‘percepció’, i els verbs ‘capir’, ‘capissar’ o el mateix ‘capiscar’ amb què encapçalo l’article —localisme lleidatà que significa ‘comprendre’—, fins i tot en les accepcions més anímiques com, posem per cas, ‘esperit’, ‘sentiment’ o ‘ànima’, són paraules que vertebren tota l’obra d’Àngel Jové. Ell sempre sosté que la pintura no pertany al món de la imatge sinó al del coneixement. Vegeu, si no, el catàleg de l’exposició “Capiscar la fior de la mà morta”, una antològica peculiar que Jové va presentar el 1991 al Centre d’Art Santa Mònica quan Josep Miquel Garcia n’era el director. La mostra fou guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona i amb motiu d’aquesta el cineasta Gonzalo Herralde va fer un documental sobre Àngel Jové, un curt de 48 minuts que ens en deixa un rastre històric ben singular. Hi intervenen Carles Hac Mor, Toni Marí i Josep Vila, així com Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí, amb els quals Jové va emprendre el laboratori d'idees estètiques El Maduixer, i el 1969 va concebre una de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya.
Carles Hac Mor que va tenir cura de la mostra “Capiscar la fior de la mà morta”, en el catàleg tracta pregonament aquest capiscar, aquest exili que impregna l’obra i la vida de Jové i que el porta a fer aquest camí de recerca d’horitzó nihilista; “(...) Amb circumspecció exaltada i lirisme arcaic, aquest artista del solipsisme serenament al·lucinat va recreant l'ontologia enfebrada d'unes contrades mentals, les seves i les de tothom i de ningú. Amb saviesa atàvica, amb la ingenuïtat dels creadors veritables i amb la intel·ligència sorruda del murri, Jové fa brollar fulguracions estàtiques –diríeu que somiades en plena vigília reflexiva–, d'un tarannà de secà foll de clarividència que ens deixen endevinar una il·lusió desballestada. (...) Un miratge en un desert de segles arrapats als tossalets emboirats, una llegenda ancestral d'esperances pessimistes. Les seves peces són paràgrafs de l'epopeia del país de l'optimisme nihilista, instantànies amarades d'una èpica neutralitzada per una nostàlgia continguda. (...) Ucrònica com totes les utopies, la visió d'Àngel Jové té l'artifici mut d'una realitat feta ficció subjectiva i eixuta, per bé que estranyament irreal, càlida i anònima.”
Àngel Jové. Exposició “Über Alles”
Museu Memorial de l’Exili (MUME)
La Jonquera. C. Major 43-47
Fins al 4 d’abril 2021