-Aproximadament a quanta gent ha atès Trànsit des de la seua creació?
En aquests moments serien unes 4.500 persones. Van ser-ne 72 el primer any, el 2012; i en són unes 800 cada any.
-Com ha canviat el perfil de persones que atenen?
En primer lloc cal posar en relleu que el nombre de persones ateses s'ha incrementat notablement. Al principi sobretot ens venien persones que ja estaven en tractament i havien fet processos. Ara en canvi tenim més persones que estan en la fase d'iniciar el procés, sobretot pel que fa a menors, adolescents, criatures. No és fins a 2016 que va venir a nosaltres un menor d'edat i ara és ben normal. Això està passant a tota Europa perquè sembla que la joventut es planteja molt més el gènere que no les generacions anteriors.
-Per què decideix posar en marxa l'any 2012 el servei de Trànsit, que avui és referència a tota Europa?
Jo era directora del servei de ginecologia de l'Institut Català de la Salut. De fet, jo vaig fer-me ginecòloga per militància feminista, per tractar que les dones pogueren decidir sobre els seus cossos i les seues vides. Durant un any van passar diverses coses que em van fer replantejar per què les persones trans no acudien a nosaltres. Va passar, a més, que dues dones trans no van rebre una atenció adequada i van venir a mi per plantejar-m'ho. També vaig coincidir que vaig anar a la xarrada d'un home gran que va explicar la seua història. Tot plegat em va fer preguntar-me com era possible que totes aquestes persones no tingueren on ser ateses correctament. Pretenia ser una consulta per donar atenció a la salut sexual i reproductiva d'aquestes persones. El que volíem era que fos , un espai amable, on no se'ls qüestionara de partida.
Ràpidament la demanda d'atenció va créixer perquè la realitat era que l'atenció a aquestes persones no estava ben solucionada. De mica en mica, vaig començar a estudiar sobre les hormones; sobre com atendre les famílies, l'entorn, les escoles... Fins que a principis de 2016 ja eren 600 persones. Vaig demanar ajuda a la comunitat trans i es va crear la Plataforma Transforma la Salut per reclamar un tracte digne i respectuós. Aleshores, el Departament de Salut, que ja ens coneixia, va assumir com a propi aquest model d'atenció no patologitzant.
-En quin país es va fixar per posar en marxa Trànsit?
En cap! Perquè no hi havia res. En tot cas, al Canadà hi havia un servei mig privat que tenia una cosa un poc similar. Però en l'àmbit públic no hi havia res. Ara a Malta, que des del punt de vista legal ha estat prou capdavanter, em semba que tenen alguna cosa. I a Espanya s'ha implantat quelcom de similar a Canàries i a Navarra. Encara l'atenció a aquesta comunitat és deficient en molts aspectes.
-Quina és l'actitud d'altres col·legues en veure el model d'atenció que proposeu a Trànsit?
Entre les unitats especialitzades de salut pública de les autonomies, em trobava sobretot rebuig perquè el seu criteri era el de mèdic- És a dir, que calia que hi hagués una avaluació psicològica, psiquiàtric, cal que hi haja un tractament psico-terapèutic abans de donar-los accés a les hormones. El nostre model no requereix que calgui fer diagnòstic i facilitem tractament hormonal en quant la persona disposa de la informació per decidir. Però en cap cas no qüestionem la identitat. A més a més, a Trànsit reconeixem totes les identitats -no només els homes trans o les dones trans -, sinó els gèneres fluids, queers,.... Per tot això hi ha col·legues que ens cataloguen com a expenedores d'hormones, perquè consideren que facilitem excessivament l'inici d'un camí que l'estament mèdic creu que ha de tutelar. Hem tingut moments de molta tensió, però a hores d'ara ens portem bé.
-La disfòria de gènere, que era un diagnòstic que abans era necessari per poder canviar el nom i el sexe al registre, existeix?
Nosaltres no utilitzem aquest terme perquè és un terme psiquiàtric. En canvi, nosaltres parlem de malestar de les persones amb el seu cos. En una societat binària que exigeix tenir els cossos d'una determinada manera i on cada part del cos defineix una identitat de gènere, és normal que les persones el cos dels quals no s'adequa al que espera la societat, puguen sentir malestar. No és tant un tema del malestar d'aquestes persones sinó del malestar que crea la societat, la qual defineix el penis com a masculí i l'úter com a femení. Vivim en una societat binària, que exigeix una coincidència total entre sexe, expressió de gènere, orientació sexual i identitat de gènere. Si ets femella, en nàixer, se t'exigeix una expressió de gènere femenina, una identitat de gènere dona i heterosexual. Nosaltres en el que creiem és en un sistema sexe-gènere no binari, on cada persona siga una barreja única d'aquest sexe determinat biològicament i l'expressió de gènere que vulgui.
-En quina mesura l'aprovació de la Llei trans en l'àmbit estatal millorarà les coses per al col·lectiu?
En aquests moments hi ha autonomies amb lleis trans i altres que no. Aquí a Catalunya tenim la llei 2014 que podria promoure l'autodeterminació de gènere, però com no hi ha llei d'autodeterminació a escala estatal, no es pot fer efectiva. Per tant, l'aprovació de la llei establirà uns principis mínims per totes les autonomies. En segon lloc, la Llei trans és treballada molt conjuntament amb l'activisme trans, que lluita de fa anys pels seus drets. Per tant, recull les necessitats d'aquestes persones. Que siga estatalment és molt bo perquè si no cada autonomia avança a velocitats diferents i això generaria desigualtats de drets injustificades. L'aprovació de la Llei al congrés aporta un marc global.
-Hi ha una campanya molt potent des d'alguns sectors del feminisme en contra de la Llei perquè, asseguren, la introducció del concepte 'identitat de gènere' qüestiona l'existència de la dona com a categoria. Què opina sobre aquesta crítica?
Em fa molt trista escoltar aquesta crítica perquè jo vinc del feminisme. És tot just el contrari: augmentarà el nombre de dones. En realitat les dones trans són tan dones com les dones cis. Les dones cis lluiten pel feminisme, per reivindicar els seus drets. Però és que les dones no cis encara han de lluitar més perquè senten doblement la pressió del patriarcat.
A voltes se'ls diu que com que han estat homes, mai podran lluitar com dones que han sentit la pressió del patriarcat, però és tot just el contrari, perquè mentre han estat socialitzades com a homes han patit també l'opressió de les normes del gènere i han viscut molt de malestar. Vull recalcar-ho: les dones trans són tan dones com les cis i són grans lluitadores pels drets de les dones. El que em sembla, fet i fet, que el que manca és diàleg amb intencionalitat de diàleg.
-Què vol dir?
Que falta diàleg i ganes d'escoltar a l'altra part, sense uns criteris prefixats. Cal que escoltin a aquestes persones i les seues històries.
Les persones que diuen que l'autodeterminació de les persones trans esborrarà les dones cis haurien de demostrar-ho amb fets i xifres. La realitat és que a la societat li costa molt acceptar la diversitat i es fan hipòtesis superdramàtiques sense cap constatació empírica.
També em generen una certa perplexitat aquelles que banalitzen les transicions, que diuen que hi haurà homes que esdevindran dones per disposar de determinats avantatges. Em sembla un plantejament sense fonament: essent home, mostrar-se com a dona en aquesta societat i visibilitzar-se com a dona és un procés tremendament complicat i difícil. Cap home que se senti home farà aquest pas per aconseguir un avantatge social o econòmic. Les dones trans en el moment que fan la transició disminueixen els seus privilegis: són més víctimes de violència, de discriminacions, i tenen més dificultats per entrar en el mercat laboral.
-Un dels arguments que més reiteradament es posa a sobre de la taula és que al Regne Unit hi ha tot un moviment per la detransició, de gent jove que va operar o va iniciar processos d'hormonació. En la web Contra el Borrado de las Mujeres es diu, de fet, que el 85% dels menors amb disfòria de gènere desisteixen espontàniament dels tractaments després de superar la pubertat. Quina és la seua experiència a aquest respecte? Hi ha molta gent que es fa arrere o se'n penedeix?
Aquest 85% fa referència a articles dels anys 60, quan es feia seguiment de personetes que en la infància tenien una expressió de gènere que no es corresponia amb el seu sexe i que, en arribar la pubertat, l'expressió de gènere s'ajustava més a la del sexe assignat.
La nostra experiència a Trànsit en res no encaixa amb aquest 85%. Ara bé, de detransicions sempre hi haurà perquè no és fàcil viure com a persona trans. La major part de detransicions són degudes a les dificultats que troben les persones en relació amb la societat. Quan n'hem tingut, en la majoria de casos, són persones que ens diuen que no reneguen de la seua identitat, però els resulta massa difícil viure amb aquesta identitat. Això no lleva perquè hi haja persones que comencen el procés de transició i mentre aquest succeïx, de resultes del qüestionament intern que es fa, que arribes a la conclusió que no és el que tu volies. De fet hi ha moltes persones que quan comencen a transicionar senten que tenen unes necessitats i al llarg del camí canvien les seues necessitats. Aquest és un camí d'empoderament i construcció del gènere.
-També asseguren les detractores de la llei que s'està introduint en la infància la ideologia queer. Diuen que "dir que la disconformitat amb el gènere implica haver nascut en el cos equivocat és profundament reaccionari i antifeminista". Què opina?
Jo la teoria del cos equivocat no me la crec. És una teoria inventada que crec que està molt superada. Crec que ja hi ha molt poques persones que diguen que han nascut en el cos equivocat. El problema és que vivim en una societat que no accepta els cossos diversos i considera aquests com quelcom d'anormal. El cos d'un home o una dona trans és perfecte com és. Hem de lluitar per reivindicar una societat amb cossos diversos. No hi ha cossos equivocats. La cosa revolucionària és lluitar perquè la societat accepte cossos diversos.
-Existeix transfòbia en la nostra societat?
Sí, clar que hi ha transfòbia. En una societat no transfòbica s'acceptarien els cossos diversos i moltes persones trans podrien viure sense que se'ls provocarà cap modificació. El que passa és que en aquesta societat és molt difícil que jo em diga Jordi i la societat m'accepte amb pits, corbes,...
Tot allò divers genera rebuig. En l'àmbit laboral veure una persona que té una imatge de persona trans, probablement sigui un element de discriminació. En l'àmbit educatiu les expressions de gènere no normatiu són la principal causa de bulling, a voltes en edats tan precoces com tres anys.
-Vostè, com a militant feminista, com està vivint aquest rebuig a la Llei trans per part d'una part del feminisme?
Ho visc amb molta tristor. Em fa mal veure que dones que hem lluitat perquè s'aproven lleis que respecten a les dones, ara no siguen capaces d'obrir les mirades a unes reivindicacions procedents d'unes persones més oprimides que les dones cis. Quan en els 70 lluitàvem pel divorci, l'avortament, l'anticoncepció o la no discriminació en l'àmbit laboral també els homes deien que destruiríem la societat. Amb tot, no voldria deixar de recalcar que crec que és un sector xicotet del feminisme. Crec que hi ha un altre feminisme que està majoritàriament a favor de la llei trans.