Aquesta setmana el món mira una mica menys encara la política catalana. En especial els ciutadans de l’Estat espanyol. Una conseqüència lògica de les extravagàncies darreres de la política madrilenya protagonitzades pel desmembrament de Ciutadans i el jugadamestrisme d’Isabel Díaz Ayuso i Pablo Iglesias.
Un canvi de l’ordre de prioritats que els polítics independentistes temen que vagi més enllà de les normes de l’atenció mediàtica i afecti també als seus interessos estratègics i, per tant -al seu entendre- als del país.
A Junts per Catalunya i en especial a ERC els espanta la possibilitat que Pedro Sánchez estigui tan preocupat per les sortides de to d’Ayuso i les estratagemes dels seus socis de Podem que oblidi els principals temes de l’agenda catalana a Madrid. O, per als menys ben pensats, que el sarau de la comunitat madrilenya sigui l’excusa perfecta per dilatar el tractament de temes tan incòmodes per al mandatari socialista com la taula de diàleg i la llei d’amnistia o l’indult als presos polítics independentistes.
Fins i tot un dels principals dirigents de l’òrbita de Podem, Jaume Asens, manifestava aquests dies el temor que, per electoralisme, Pedro Sánchez opti per amagar, de nou, durant un temps, la qüestió de l’indult. Sens dubte, tirar endavant aquesta política a la prèvia de les eleccions madrilenyes del quatre de maig seria aprofitat amb vehemència pel conjunt de la dreta espanyolista.
Un cop que, caldrà veure, si el PSOE està disposat a assumir. Cal tenir en compte que la qüestió de l’indult i la reforma del delicte de sedició del codi penal no han estat mai qüestions que abellissin massa als socialistes. Difícilment voldran sumar un problema més als que ja té el partit per a les futures eleccions, tenint en compte que surten a jugar, per ara, amb un candidat, Àngel Gabilondo, molt menys mediàtic que el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, o la mateixa Ayuso.
Tampoc sembla que el PSOE vulgui assumir riscos tornant a convocar la mesa de diàleg i negociació amb el Govern català. Es tracta d’una de les principals apostes polítiques d’Esquerra Republicana, però des de la seva constitució el desembre de 2018, només s’ha reunit una vegada. Sobre el paper, un cop constituït el Govern català -la primera sessió d’investidura serà el 26 de març, tot i que no es descarta una segona sessió el 28 o que s’engegui el cronòmetre de dos mesos per un tercer i quart intent- era el moment per reprendre la taula de diàleg. Els socialistes, que fa mesos que la posposen, podrien voler-la ajornar per a després de les eleccions madrilenyes, per desfici d’ERC.
La no consolidació d’aquesta mesa seria un cop dur per als republicans, en tant que és un dels pilars de la seva estratègia de futur per avançar en el procés independentista. És sabut que han supeditat bona part dels seus pactes amb els socialistes a Madrid al progrés d’aquest espai de negociació.
A més, cal afegir que amb la sortida de Pablo Iglesias de l’executiu, Sánchez es treu del mig -i ERC, perd- una de les veus més combatives i favorables al progrés d’aquestes negociacions amb el Govern català.
Llei Amnistia
Tot plegat, després que aquest dimarts els partits independentistes amb representació al Congrés (ERC, JxCat, CUP i PDeCAT) hagin presentat una llei d’amnistia amb la qual demanen al PSOE que es posicioni per demostrar la seva voluntat de resoldre el conflicte català per la via política. La resposta del secretari d’organització i ministre del PSOE, el valencià José Luís Abalos, ha estat taxativa, exposant que des dels socialistes només estaven disposats a parlar de casos particulars que es puguin resoldre per la via de l’indult.
La proposta presentada pels partits independentistes demana l’amnistia per a “tots els actes d'intencionalitat política" vinculats a "la lluita democràtica per a l'autodeterminació de Catalunya" que hagin estat "tipificats com a delictes o com a conductes determinants de responsabilitat administrativa" i es duguessin a terme "des de l'1 de gener de 2013 i fins al moment de l'entrada en vigor d'aquesta llei"