‘Curial e Güelfa’: de la perplexitat a les respostes concretes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

1. Un clàssic català escrit en context italià

En llur edició del Curial (2011), Lola Badia i Jaume Torró advertien que  la novel·la “no ha deixat de desvetllar perplexitats”. Ells mateixos no encertaven gens a situar-la. I ara proclamen el que ja deien Júlia Butinyà (1987), Antoni Ferrando (1989) o M. Teresa Ferrer i Mallol (2011): que el clàssic s’ha de relacionar amb la cort de Nàpols i amb l’humanisme. Encara més: s’atribueixen ells el descobriment! El 2010, Badia i Torró afirmaven que la novel·la “fue escrita en un ambiente ibérico relacionado con las cortes de los Trastámaras”, i el 2015 ignoren l’aportació de Ferrer i els 38 Estudis lingüístics i culturals (coord. Ferrando, 2012), on s’arriba a un consens interdisciplinari sobre la italianitat contextual del Curial. Es comprèn que s’afanyen ara a rectificar i admeten l’obra com el “producte d’una cort internacional, la d’Alfons el Magnànim” en la premsa i en un espontani “informe” sobre la meua tesi. Tot i això, Badia confessa: “Nosaltres no hem llegit la seua tesi”, en Vilaweb, 05/04/2017. Que rectifiquen és un feliç aconseguiment. Però rectificar sense llegir no és de savis.

Aquest enrenou mediàtic, tot un exercici de “filologia-espectacle”, no delata a les clares el fracàs de la seua línia interpretativa? A partir de l’avanç d’un aspecte de la tesi, el de l’autoria (“Enyego d’Àvalos, autor de ‘Curial e Güelfa’?” Estudis Romànics, 39), dedueixen que invalida les seues conclusions. Per això recorren a la desqualificació i a la difamació, sense voler llegir: hipòtesi “gratuïta” i “acientífica”, tesi “fraudulenta” i “deshonesta”... Expliciten, a més, que volen “evitar que la difusió com a certesa d’una hipòtesi sense fonament provat pugui alterar la descripció” (és a dir, alterar la seua errònia “descripció”) del Curial. Si és una hipòtesi, doncs no els hauria de molestar. Els altera, a ells, que la hipòtesi tinga fonament i presente sòlides evidències.

2. L’atribució del ‘Curial’ a Enyego d’Àvalos

Enyego d’Àvalos, exiliat castellà a València des de la infantesa, adoptà el català i figura en els textos catalans del segle XV com a Enyego. En català li escriu el rei Alfons. És obligació nostra respectar els documents i l’assumpció per l’autor del nom Enyego, que ells manipulen com Iñigo [sic] per donar a entendre –quin prejudici!– que algú nat a Castella no pot ser l’autor d’una obra en català (Enyego n’escrigué d’altres). Ja havíem vist abans la manera com Badia i Torró, que no són historiadors, interpreten els documents. Es troben un Johan Martorell “ciutadà de València” (no cavaller) i “trinxant del Príncep de Viana”; creuen que és Joanot Martorell, i proclamen als quatre vents que el Tirant s’escrigué... a Barcelona, en plena guerra civil! Ignoren els documents d’una tesi de Vera-Cruz Miranda (2011), que invaliden tal despropòsit, o l’autoritat de medievalistes de renom, com Rubio Vela,  Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver o Mateu Rodrigo, que s’ha pronunciat sobre tan temerari foraviament.

L'historiador i doctor en filologia catalana Abel Soler.

En Estudis Romànics no presente “les conclusions de la tesi”, com volen  ells. Em limite a constatar, a la vista d’una ineludible i eloqüent documentació arxivística, que no hi ha cap alternativa versemblant a la hipòtesi d’Enyego d’Àvalos. Sembrar sospites interessades sobre l’IEC, la Universitat de València, etc., amb desqualificacions apriorístiques, no és gens honest. L’espectacle de nerviosisme de Lola Badia i el seu equip, promulgant anatemes, s’explica perquè la nostra hipòtesi els obliga a replantejar interpretacions seues que creien definitives. Per exemple, la d’afirmar que Melchior de Pando, un dels personatges del Curial, és “la veu de l’Anònim”.

3. La valencianitat del ‘Curial’, provada pels experts

Que l’autor fóra nat a Barcelona, València o Toledo, no té gaire importància. Ara bé, la “valencianitat” atribuïda al text curialesc l’han constatada els més eminents lexicògrafs: Joan Coromines, Germà Colón i Joan Veny. Si l’autor hi introdueix preferències lèxiques valencianes, és per haver-les apreses a València o viure entre valencians. L’objectiu de la tesi no és demostrar que fóra “un valencià”, però sí que explica la familiarització de l’autor amb el català parlat a València. D’Àvalos visqué a València, es voltà de valencians a Nàpols i adoptà el català com a llengua familiar. En el fet que jo subscriga les constatacions dels lingüistes, Badia i Torró veuen “un ingenu propòsit d’apropiació provinciana” (Ara, 11/03/2017) o un “localisme ingenu” (EL TEMPS, 04/04/2017). No poden ocultar prejudicis poc científics: “A València els tenen tots, els escriptors. No els cal aquest, també” (Badia, Vilaweb, 06/04/2017). Per combatre les evidències lèxiques, Badia i Torró especulen així: “els copistes canviaven la llengua quan copiaven un manuscrit”. Un copista sol deixar alguna petja gràfica, però atribuir a l’amanuense el lèxic valencià del text ésn quelcom inadmissible per cap expert.

Diuen ells que la llengua del Curial s’allunya de qualsevol tret local. Però, segons Joan Veny (2012), el text és ple d’occidentalismes i, concretament, de valencianismes. I és pobríssim en orientalismes. Badia respon frivolitzant així: “Noi, valencianitzar el Curial costa molt que algú s’ho cregui” (Vilaweb, 06/04/2017). No contents amb això, “barcelonitzen” per caprici el Curial en una edició suposadament crítica. Mantenen almàguena, bambollats, traure, etc., però alteren amprar, anvides, arrancar, febra, jagant, malair, maravella, sancera, etc., i posen emprar, envides, arrencar, febre, gegant, maleir, meravella, sencera, etc. Desdibuixen la coloració diatòpica occidental i valenciana del Curial, amb un procediment impropi d’una edició que es vol crítica. El manuscrit ens contradiu? Doncs el “rectifiquem”, i avant.

4. Qüestions de mètode

Així són els qui m’acusen, abans que es publique la tesi, d’optar per un mètode “al revés”: d’elegir a l’atzar un personatge (digueu-me com: qui coneixia D’Àvalos abans?) i de relacionar-lo amb el Curial amb “trampes” [sic]. El que fem és justament el que ells exigeixen, és a dir, estudiar els “indicis de tota mena presents a l’obra: culturals, contextuals, geogràfics, lingüístics, etc.”, abans de formular una hipòtesi sobre l’autoria. Això sí: la hipòtesi ens duu a descobrir noves pistes i a explicar el text.

Si el resultat no els convé, perquè qüestiona la seua esbiaixada lectura del Curial, podien haver-ho expressat honestament, en comptes d’anar sembrant sospites sobre metodologia i l’objectiu d’una tesi examinada reglamentàriament i valorada amb la màxima qualificació. Empre els mateixos procediments de recerca que Ferrer i Mallol. Badia i Torró (2013), sobre el nom de l’autor, afirmen: “El millor que es pot fer amb les pèrdues irreparables és no insistir-hi”. No és cert. Jo hi he insistit i he comprovat com l’atribució ajuda a situar el context i a entendre millor l’obra. Ells no han sabut trobar ni l’autor ni el context històric del Curial. Ara reaccionen amb vertigen per les xarxes socials, i emeten judicis tan imprudents com poc elegants. Tot el soroll que pretenen fer, emperò, no pot ocultar les evidències documentals i la veritat que se’n deriva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.