Al tombant dels segles X i XVI, la situació política i econòmica als regnes hispànics canvià radicalment per diversos factors. Institucionalment, la mort d’Isabel la Catòlica (1504) i de Ferran II (1516) plantejava el canvi de dinastia amb l’elecció de Carles I, que era aleshores el capdavanter del grup borgonyó de l’Imperi germànic. Van ser uns anys de transició que van afectar directament els regnes hispànics, que veieren com deixaven de ser el centre de la política reial, i que es van concretar en l’absentisme del monarca, unes corts celebrades precipitadament, competències econòmiques no regulades, i ingerència borgonyona rebuda amb malestar pel luxe i la pompa que xocaven amb l’austeritat hispànica habitual.
La situació política havia experimentat també canvis importants: la conquesta de Granada el 1492 posava fi a una situació de guerra que venia de segles enrere. Plantejava també una nova problemàtica amb la instal·lació a Andalusia de la població mudèjar, sotmesa com a massa agrícola als nobles castellans victoriosos. Un altre problema general que s’havia agreujat era el de la pirateria al Mediterrani, afavorida pels contactes que mantenia amb la població musulmana resident al regne de València des del segle XIII i que representava un perill seriós a tota la costa. El mar Mediterrani era un factor clau i perillós com a via de comunicació, transport de mercaderies i de persones, i les ciutats de la costa es trobaven indefenses. Eren fets que requerien una nova política de seguretat i un reforçament de tropes armades. Les ciutats eren responsables de la defensa, però els municipis no tenien prou recursos i, a més, ja tenien molts problemes interns de representativitat en els consells municipals com per poder compaginar feina i defensa.
El moviment agermanat i comuner
En general, podríem dir que la característica del moviment agermanat i comuner és que s’inicià com un alçament específicament urbà que respectava el nom del rei, actuava en nom seu i pretenia incloure en el govern els representants de tots els grups socials. Cal buscar-ne l’origen en una iniciativa dels Reis Catòlics, que posaren en marxa un sistema més eficaç de defensa amb la creació d’un exèrcit professional als seus regnes hispànics, i instauraren un sistema que seria l’embrió de les Comunidades a la Corona de Castella i de les Germanies a la Corona d’Aragó, uns exèrcits permanents de reforç i de vigilància contra malfactors i pirates. Ja funcionà com a ajuda en la conquesta de Granada als musulmans (1483). Eren juntes bàsicament urbanes, paral·leles a les institucions de municipals i independents, que es convertiren en el motor imprescindible de les Germanies de València i de Mallorca, així com també de les Comunidades de Castella.
Fixem-nos ara en el problema de la defensa. El sistema tradicional medieval es basava en els municipis, que estaven obligats a prendre les armes en casos de perill imminent. Era una obligació reial i rebia el nom d’adeenament. Les ciutats marítimes eren les que estaven exposades a més perill; també per la pesta, que provocava la fugida de la noblesa, que es refugiava als seus palaus terra endins.
Calia replantejar el sistema i això és el que feu el paraire valencià Joan Llorenç el 1519, quan aconseguí del rei, que era a Barcelona celebrant corts, el permís d’actualitzar la defensa de la ciutat de València i de la costa valenciana. Joan Llorenç, en compliment de l’ordre reial, reorganitzà la milícia i la posà sota la direcció d’una junta de tretze membres elegits pels oficis, seguint possiblement el model d’algunes ciutats italianes. Aquesta nova modalitat, estructurada de forma independent del consell municipal, rebé aviat el nom de Germania, basat en la idea de germanor del nou sistema. Aquesta n’és la base legal.
La Junta dels Tretze de València anà creant sobre la marxa, en diverses ciutats, juntes particulars també de tretze membres, que depenien de la Junta Central. Aquestes juntes disposaven d’armes i de diners propis. També a Mallorca es creà una junta de tretze representants, a partir del model valencià, anomenada igualment Junta dels Tretze o simplement els Tretze. S’havia posat en marxa una nova institució de defensa armada en nom del rei, per tant totalment legal.
Paral·lelament, a la Corona de Castella fou creada amb permís reial, el mateix 1519, una junta armada central única, constituïda per representants de les ciutats amb dret a vot a les Corts Generals, que es reunia anualment en alguna d’aquestes ciutats. Hereva de l’antiga Hermandad, ara rebia el nom de Comunidad. Fou liderada inicialment pel municipi de Burgos, sensible al perill de la ingerència flamenca en el mercat rival de la llana a Flandes i en la defensa dels transports de mercaderies tan perillosos com els del mar.
Aquestes noves organitzacions armades ciutadanes, com les reberen els consells municipals tradicionals? La defensa era una prerrogativa que havia passat de mans i era poderosa perquè disposava d’armes, i això és important en un moment en què l’artilleria esdevenia imprescindible en la defensa de les ciutats. La relació entre la Germania i el consell municipal al regne de València fou més o menys pactada, perquè, d’una banda, afavoria els dos organismes: els oficis podien dedicar tot l’esforç a la feina, que no seria alterada per problemes aliens, i també perquè la Germania podia esdevenir un aliat per l’accés directe al rei o al virrei, i els podia exigir la reforma del controvertit sistema d’elecció dels oficis.
Al regne de Mallorca predominava la petita noblesa instal·lada des de la conquesta, que vivia fora de la ciutat en poblacions més aviat petites, en la zona denominada part forana, els habitants de la qual eren els forans. Tenien representació en el Consell General de l’illa. Però quedava latent el problema econòmic municipal i aquest punt predominaria durant anys. La creació d’una Junta dels Tretze s’inicià segons el model valencià. El problema no era tant de representativitat com econòmic, a causa del deute públic contret des de la conquesta de l’illa per Jaume I, al
segle XIII, i que perdurava bloquejant any rere any les finances municipals. Els creditors eren sobretot catalans que, des del segle XIII, cobraven anualment els censals corresponents a aquests préstecs. L’obsessió mallorquina era alliberar l’illa d’aquest deute i per això demanaven la “santa quitació” del pagament que no havien aconseguit eixugar. Aquest punt és important per entendre la relació de Mallorca amb Barcelona i per què els creditors catalans continuaven cobrant religiosament els diners del deute.
Pel que fa a Catalunya, les circumstàncies eren diferents: continuà el sistema tradicional. No s’hi implantà cap Junta dels Tretze. El consell municipal de Barcelona ja havia resolt el segle anterior el problema de la representativitat dels diversos estaments (la lluita de la Busca i la Biga). Al marge del context urbà, hi havia les grans demarcacions senyorials. Els nobles eren pocs; el més important de tots era el duc de Cardona i la seva família, senyors de grans territoris escampats pel país. Predominava la petita noblesa, que disposava de pagesos per al conreu de les terres, la situació dels quals, en particular dels remences, havia estat bàsicament resolta gràcies a la Sentència de Guadalupe (1486).
També el regne d’Aragó restà al marge de tot canvi. Hi predominaven les lluites nobiliàries, puntuals, intermitents i locals. Podríem dir el mateix, també, dels regnes cantàbrics i gallecs de la Corona de Castella: res de juntes revolucionàries. Tampoc el regne de Portugal, implicat totalment en l’aventura americana de l’Atlàntic. La preocupació venia en tot cas de França. El nord peninsular, per tant, quedà al marge dels esdeveniments generals i de qualsevol reforma.
Tot plegat ens porta a preveure que els descontents que alimentarien el partit agermanat serien els afectats per la manca de representativitat i pel sistema d’elecció municipal (a València) o pel deute econòmic (a Mallorca). La conclusió és que els problemes pendents variaven segons el lloc i expliquen el comportament diferent de cada un dels territoris, en especial a la Corona Catalanoaragonesa. A diferència de la Corona de Castella, que era un territori polític únic i més uniforme.
La rebel·lió (1519-1521)
Per pressió de la noblesa, el nou virrei Diego Hurtado de Mendoza arribà a València amb l’ordre reial de suprimir els Tretze, però es veié obligat a fugir per l’oposició d’aquesta junta. Joan Llorenç havia posat en pràctica l’elecció de la Junta; el 26 de maig de 1520, havia reformat el problema de representativitat del consell municipal i també el nomenament com a racional del sucrer Joan Caro, que havia estat clau en les negociacions amb el rei.
L’organització de la Junta s’estengué per tot el regne de València amb la creació de juntes locals supeditades a la de València. El virrei, refugiat a Dénia, convocà la host i la cavalcada contra l’exèrcit agermanat. L’enfrontament armat es produí entre la cavalleria dels nobles i la infanteria dels agermanats. Entrem en el camp de la il·legalitat. Al nord, el duc de Sogorb derrotà, el 18 de juliol de 1521, l’exèrcit agermanat a Almenara; al sud, en canvi, l’exèrcit agermanat derrotà el lloctinent i els nobles a Gandia, però el governador d’Oriola, Pere Maça, i el marqués de Los Vélez recuperaren les posicions.
El cap agermanat Joan Caro, instal·lat al palau del Real de València, resistí; però finalment la ciutat capitulà el 14 d’octubre de 1521. La Germania quedava així reduïda a Xàtiva i a Alzira, que, en un clima pseudoreligiós i mil·lenarista, es mantingué entorn d’un personatge mític que anomenaven el rei Encobert, el qual es feia passar per descendent dels Reis Catòlics. Un cop mort, n’aparegueren d’altres, tots ells castellans. En la desesperació no es recordaren dels veïns comuners que estaven també en una lluita paral·lela. Les dues poblacions resistiren durant un any fins al desembre de 1522. L’exèrcit agermanat havia topat inevitablement amb la noblesa i, de retruc, amb la població musulmana que hi estava sotmesa des del segle XIII, a la qual també consideraren enemiga i optaren per la fórmula del bateig forçós en massa. Això originaria un nou problema que no es resoldria fins al segle XVII amb l’expulsió morisca del territori.
Al regne de Mallorca, els fets arrencaren el febrer de 1521 amb l’empresonament de set menestrals. L’organització fou similar a la valenciana, amb la constitució d’una Tretzena a Palma, el control municipal, la destitució forçada del governador general o virrei i la seva fugida a Eivissa. Aviat l’organització agermanada s’implantà també a les viles foranes. El rumor que els gentilhomes pretenien destruir el moviment motivà que els matessin al castell de Bellver, i els supervivents es refugiaren a Alcúdia, l’única ciutat emmurallada, llevat de la capital. Els que sobrevisqueren foren perseguits, però, van fugir a Menorca, Eivissa, València o Barcelona. Un exèrcit reial desembarcà a Alcúdia i es dirigí a posar setge a Palma, la qual capitulà el 8 de març de 1523. Era el final de la rebel·lió mallorquina.
Diferències territorials
En general, les Germanies no van ser un alçament uniforme en tot el territori de la corona. Catalunya i Aragó romangueren, de fet, absents, o en tot cas neutrals. Només algunes revoltes aïllades en alguns municipis per problemes financers o bandositats entre nobles. L’intent per part dels agermanats valencians que hi col·laboressin no tingué èxit. Això vol dir que les Germanies només van afectar els territoris que tenien qüestions pendents no resoltes i que aprofitaren les vacil·lacions estratègiques reials. En el cas de Catalunya, arribà a formular la teoria de la “fidelitat” a la monarquia. Igualment, els regnes cantàbrics de Castella (País Basc, Biscaia, Galícia) es mantingueren neutrals en un principi i al final aportaren tropes de reforç a la repressió reial. Podríem dir que els territoris cristians antics preferiren el camí tradicional per dirimir els problemes.
En canvi, ja des d’un principi hi ha una diferència fonamental entre les Germanies i les coetànies Comunidades del regne de Castella: en aquest darrer cas la iniciativa de revolta partí precisament de la noblesa, alta i baixa, que desconfiava de la cort proflamenca de Carles I, que pretenia imposar nous impostos amb l’objectiu de finançar el nomenament imperial i atorgava càrrecs als flamencs en detriment dels castellans, com és el cas del nomenament d’un flamenc, Adrià d’Utrecht (després elegit papa), com a virrei en marxar el rei cap a Alemanya. Els motius de queixa, sobretot econòmics o de poder, són antagònics als de les Germanies. S’activaren i s’actualitzaren les Hermandades o Comunidades fundades pels Reis Catòlics per defensar les poblacions de lladres i espolis, com a moviments coetanis als de les Germanies, però no interconnectats, que acabarien amb la derrota de Villalar el 24 d’abril del 1521.
I si observem la repressió exercida per les autoritats reials, a Castella foren condemnats els caps de les Comunidades, però no hi hagué un càstig exemplar multitudinari com en el cas de les Germanies. Efectivament, la repressió contra els agermanats a Mallorca i València fou molt intensa i afectà no individualment els que hi havien participat, sinó a tots i cadascun dels oficis en global, independentment del que havien fet, als quals els foren imposats multes col·lectives, i alguns dels capitosts més famosos van ser condemnats a mort en el marc d’una repressió que s’allargà durant anys.
Un fet sembla clar: no hi hagué repressió a Aragó ni a Catalunya. No hi consta la implantació de Juntes de Tretze. L’estructura municipal tradicional aportava la infanteria als exèrcits, mentre que la cavalleria era pròpia només de la noblesa. Però sí que hi hagué intents infructuosos de propagar-hi el moviment “com stiguessin los pobles de aquells molt confederats ab los pobles de València e de única voluntat ab aquells”. També arran de la batalla d’Almenara, que suposà la reducció del nord del País Valencià, es reconeixia que això impossibilitaria que Catalunya i Aragó s’unissin als agermanats valencians. I consta que l’advocat valencià Jeroni Soriano, d’actuació força ambigua, mirava de contrarestar les cartes d’alguns valencians que havien escrit per convèncer els aragonesos que secundessin la Germania.
Un altre aspecte a tenir en compte és que el sistema de Germanies no es va implantar o activar al regne d’Aragó ni a Catalunya, dos territoris que no tingueren una activitat revolucionària unitària. També en quedaren al marge Sardenya, Sicília i el regne de Nàpols, que continuaren amb el sistema medieval. En el cas de Catalunya, la situació era especial: havia passat per una guerra civil (1462-1472) i al camp la situació pagesa dels remences havia estat resolta per la Sentència de Guadalupe. A més, pel que fa a les ciutats, la lluita per una major representació en el govern municipal s’havia anat gestant al llarg del temps i ja havien aconseguit representació en el govern. També l’elecció es feia per insaculació (a sort), fet que evitava la permanència en els càrrecs per influències foranes. La defensa de les ciutats la propiciaven els mateixos oficis. El mateix passà al regne d’Aragó, on es continuà amb el sistema tradicional i episodis de lluites locals i bandositats, ja que el pes polític era més reduït i la noblesa més potent.
Tenim de moment dos elements importants per entendre l’abstenció de Catalunya i Aragó en la guerra de les Germanies. Hi hagué contactes evidents, ajudes locals, però no un alçament generalitzat. Com n’hi hagué també entre els agermanats de València i els comuners de Múrcia (que pertanyia a la Corona de Castella).
Ens movem, per tant, en el marc dels regnes de València i de Mallorca, on les juntes dels tretze portaren la veu cantant. El perquè cal buscar-lo en els municipis. En el cas valencià, no tenien resolt el problema de la representativitat i del control (no hi figuraven els menestrals i artistes, i l’elecció es feia pràcticament a dit del racional i del rei). El poc pes dels municipis va ser absorbit per les juntes dels tretze, elegides pels mateixos oficis, que disposaven d’armament per a la defensa de la costa, sobretot dels pirates musulmans. Igualment, en el cas del regne de Mallorca, on els municipis estaven endeutats des de la conquesta del segle XIII, fet que monopolitzava tota la vida de les illes. No hi residia l’alta noblesa, només gentilhomes que es feien els amos de la part forana. Era un indret propici perquè una junta armada especialitzada (diversos oficis es dedicaven a la fabricació d’armes) es fes càrrec de la situació. Un aspecte comú a tot arreu és que, en un principi, les diferents juntes dels tretze d’arreu de Mallorca i de València eren oficials, tenien tracte directe amb el rei, disposaven d’exèrcit i d’armes i també de diners; això explica, en part, que el rei els tingués en compte per mantenir a ratlla els nobles sempre combatius. Podríem dir que les Germanies formaven com un triangle en tensió: rei-noblesa-burgesia.
Reivindicacions dels agermanats: llibertat, igualtat, fraternitat
Què sabem del que deien els mateixos agermanats? La densa documentació sobre la repressió final ens n’informa. El crit de “Llibertat!”, que a l’època volia dir participació àmplia en el govern municipal, és el que predomina; reflectia una exigència sobretot política i incidia en la qüestió central del plantejament militar del conflicte. Amb tot, Lluís Vives, com a bon humanista, interpretava el terme “Llibertat!” com la voluntat d’alliberar-se dels impostos i no obeir els magistrats. I es preguntava: “ubi visa est libertas haec?”.
El model de ciutat que pretenien establir era el de les ciutats italianes de Gènova o Venècia, ciutats no subjectes a cap senyor superior, amb una plena participació per part dels oficis, que aspiraven a una organització democràtica del govern i, en la seva instància suprema, a un rei. La monarquia, per tant, no era qüestionada. El dret a la igualtat es referia al fet que els càrrecs públics depenguessin només del mèrit personal i no de l’estatus social. Finalment, “fraternitat”, versió del nom de Germania o Hermandad, era l’ideal que impregnava tots els discursos.
D’aquí la divergència de criteris que consideren les Germanies —i les Comunidades— com un moviment progressista o reaccionari, demòcrata per part del que seria la burgesia, impregnada d’un sentiment protonacional. Joseph Pérez, en referir-se a les Comunidades, les ha considerades explícitament com una revolució i així titula el seu estudi. En el cas de les Germanies, seria la lluita d’un grup social marginat per fer-se amb el govern municipal, sense posar en entredit la monarquia. En tot cas, s’hi podria veure un precedent del futur eslògan de la Revolució Francesa.