Ho van escriure al frontó del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix. La frase serveix per explicar quina és l’actitud filosòfica per excel·lència i ha estat celebrada com la síntesi de l’humanisme. Però desxifrar-la és una tasca àrdua, més complicada i paradoxal del que sembla perquè ens demana un impossible. Com ens hauríem de conèixer? Quin déu ens ho explica? Fins i tot Apol·lo no parlava mai directament, sinó per mitjà d’una pítia, una mena de bruixa que tan sols deixava anar frases inintel·ligibles i que havien de ser traduïdes per un col·legi de sacerdots. Per si fos poc, a Delfos, al costat de l’apel·lació al coneixement, també estava escrit: Res en excés, una frase que no se sap si anima a l’equilibri o al conservadorisme i a guardar la vinya.
Són moltes les controvèrsies que ha provocat el Coneix-te a tu mateix al llarg de la història i els contrasentits que pot tenir aquesta dita. Suposant que fos possible realitzar el manament dèlfic, molt probablement resultaria que mai ens agradarem gaire. Milers de venedors de fum i autoajuda s’han guanyat més o menys (des)honestament la vida assegurant que ens ensenyarien el recte camí del coneixement. En teoria, qui identifica les seves qualitats, les seves forces i les seves febleses, té mitja feina. Però no us refieu mai de les filosofies de l’excel·lència perquè habitualment només tapen una mica les vergonyes de la indecència. Conèixer-se a si mateix per fer-se empresari del propi ego és una trampa.
No està gens clar qui fou el primer a dir que conèixer-se un mateix i procurar no fer res en excés era el secret de la bona vida. La frase s’atribueix a un grup anomenat “els set savis”, una gent de finals del segle VII i principis del VI aC., sobre els quals no ens resten altra cosa que benintencionades llegendes. Possiblement volien significar que conèixer el lloc de l’home, situat entre els déus i les bèsties, és prendre la mesura del que som. Que cal evitar l’excessiu i no pretendre aturar la fletxa del destí. Píndar va expressar una cosa similar a la III Pítica a Hieró de Siracusa. No aspiris a la vida immortal, assumeix la vida possible. Molt interessant, però perfectament frustrant i impossible en la pràctica. En resum, si tot el que és excessiu es paga i tot el que va més enllà d’un límit ens porta a la dissort, l’home no serà altra cosa que un esclau dels déus o s’arrossegarà davant l’atzar.
Sabem qui fou el primer a dir que les dites de Delfos eren campanudes, però tenien trampa. Qui primer sospità que “conèixer-se un mateix” resultava senzillament impossible fou Heràclit, un personatge a qui la tradició platònica insistí a anomenar l’Obscur, bàsicament perquè així fan passar a Sòcrates (que no va escriure res) i a Parmènides (que era un carca) com a autèntics caps de brot.
Una cinquantena d’anys abans que Sòcrates, Heràclit va escriure “m’he buscat a mi mateix”, Però no va afegir que s’hagués trobat, detall interessant. En canvi, va explicar que “el Senyor que viu a Delfos “ni afirma ni nega res, sinó que parla per signes”. En resum, que no existeix enlloc una ortodòxia, sinó que cadascú entén d’ell mateix el que pot. Per molt que et busquis, mai no et trobes, perquè no hi ha res més desconcertant que l’home mateix. Si res en excés significa que no hem de pretendre assemblar-nos als déus, cal dir que totes les coses interessants que han fet els humans les han tirant endavant desobeint el precepte dèlfic.
Conèixer-se un mateix no és aprofundir melancòlicament en les fondàries infinites de l’inconscient, ni intentar complir la voluntat d’un déu, sinó aprendre a interpretar els signes de les coses. Una vida reeixida no seria, doncs –com volia Sòcrates quan interpretava també el “coneix-te a tu mateix”–, una vida d’autoexamen interior, sinó més aviat la que aprèn a navegar amb les coses que canvien, com volia Heràclit. Conèixer-se un mateix és tant com conèixer el canvi i el dubte. Potser la identitat d’un mateix només es coneix quan actuen enmig dels altres. Perquè per a cadascú sempre és un enigma.