Característiques definitòries del DNV

En aquest bloc del dossier s’analitzen les caracterítiques definitòries del ‘Diccionari Normatiu Valencià’ (DNV), una obra marcada per la multiplicació de formes, l’admissió de barbarismes i castellanismes i la incoherència en els criteris. Tot, amb l’objectiu d’aprofundir el particularisme valencià i ignorant el model de llengua comuna.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

1.Multiplicació de les formes alternatives: duplicació, triplicació i fins i tot quadruplicació de variants

El tret més distintiu del DNV és la multiplicació de formes alternatives admeses. És, doncs, justament el contrari d’allò que, per definició, constitueix una de les funcions bàsiques d’un diccionari que es proclama “normatiu”: unificar la forma gràfica de les paraules en una de sola, que ha de servir com a referència. Només en casos excepcionals, els diccionaris normatius admeten formes dobles (del tipus traure/treure).

Amb el DNV, en canvi, són centenars, potser milers, les paraules que, segons el DNV, poden escriure’s de dues, tres o fins i tot de quatre formes diferents. Vegem-ne només unes quantes: acaminar i caminar, amostrar i mostrar, aconseguir i conseguir, agravi i greuge, albardissa i bardissa, albarzer i esbarzer, albergina i albergínia, almorzar i esmorzar, argelaga i argilaga, així i aixina, arxipèlag i arxipèleg, carranc i cranc, començar i escomençar, dragó i andragó, estómac i estómec, origen i orige, llagostí i llangostí, llegó i lligó, lògic i llògic, llunt i lluny, nàufrag i nàufreg, rellonge i rellotge...

I, a més, en un bon grapat d’aquests casos, l’AVL dóna preferència a les formes amb menys tradició gràfica, les més allunyades de la base etimològica o les més restringides en extensió dialectal: arxipèleg (i no arxipèlag), bacallar (i no bacallà), falaguera (i no falguera), mitat (i no meitat), etc.

Però la cosa no s’acaba en doblets simples i freqüents. Són abundants les paraules que es poden escriure de manera correcta de tres i fins i tot de quatre maneres diferents. Així, prenent simplement el camp de la botànica, comprovarem com de fèrtil és el DNV. Podem escriure albarzeral, albarzerar i esbarzerar; xiprerar, ciprerar i cipreral; falguerar, falaguerar i falagueral; lletsó, llicsó i lletissó, nespla, nyespla i nyespra. De fet, arriba fins a quatre possibilitats en ametlerar, ametleral, ametlleral i ametllerar; noguerar, nogueral, anouerar i anoueral; llimerar, llimeral, llimonerar i llimoneral; nesplerar, nespleral, nispreral i nisprerar. I potser estableix la marca olímpica amb les sis variants en nespra, nespro, nespró, níspola, nyespra i nyespro.

I tot plegat no es limita tampoc al lèxic, perquè toca també la morfologia: es poden escriure indistintament centenars de paraules amb les terminacions -eixement o -eiximent (coneixement o coneiximent, creixement o creiximent), -ista o -iste (socialista o socialiste, esportista, esportiste, a més de deportista i deportiste) o -esa o -ea (tristesa o tristea, riquesa o riquea).

Curiosament, variants alternatives que havien estat motiu d’encesa polèmica en un altre moment, com pendre per a prendre i abre per a arbre, per a les quals la immensa majoria dels cataloparlants pronuncien realment pendre i abre −formes que, a més, tenen una llarga tradició escrita− es resol en el DNV amb bon criteri admetent només prendre i arbre.

2.Incoherències i falta de criteri a cada pas

En molts d’aquests casos no es veu quin és el criteri que governa l’admissió de totes aquestes variants −si és que n’hi ha− i per què s’aplica a unes formes i no pas a unes altres absolutament anàlogues. Uns quants exemples: el DNV recull sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari). Potser se’ns dirà −és un argument habitual− que els primers tenen una certa “tradició” gràfica i que hi ha autors clàssics que els escriuen així; però jagant i calandari, també. Trobem jagant en el Curial i en Roís de Corella, i calandari en el Llibre de la Suna e Xara i Lo somni de Joan Joan.

Més: el DNV admet la palatalització de la e en i en giner (gener) i lligó (llegó), però no gineta (geneta) ni ginoll ni lligir. S’acull la metàtesi (transposició de sons) de gavinet, però no la de llangonissa, que és ben antiga i té una extensió dialectal segurament superior. Cluixir es considera “col·loquial” respecte a cruixir, però, amb el mateix fenomen fonètic, clossa no ho és respecte a crossa. S’inclouen llògic i llegítim, també “col·loquials”, pero no illògic, llògica (la disciplina) ni llògicament, ni tampoc llegitimable, llegitimar, llegitimació, llegitimisme, llegitimitat, etc., ni, en justa correspondència, uns anàlegs lliteratura o llingüístic, que potser tenen un ús encara més ampli en l’àmbit col·loquial.

Per a llotja s’admet llonja sense cap marca de “col·loquialitat”, però l’anàleg rellonge per a rellotge es considera “col·loquial” (malgrat haver estat usat per Roís de Corella i Teodor Llorente) i ni es dóna entrada a relonge (documentat ja el 1379 i usat en el Procés de les olives).

Un altre tant ocorre en la morfologia. Hereu, jueu o romeu admeten una doble forma de femení: hereu -a (o -eva), jueu -a (o -eva) i romeu -a (o -eva), però no, amb un comportament idèntic, meu, teu i seu, per als quals apareix només el femení -eua. Amb un tractament excepcional −potser per la connotació “catalanista”− que no s’aplica a cap altre cas similar, si l’usuari vol trobar meva, teva i seva, caldrà que vaja a cercar-los en una entrada específica per a cadascuna: meva, teva i seva. I l’excepcionalitat no acaba ací: mentre que teva i seva són definits com la “forma que adopta el possessiu femení teua (/seua) a Catalunya i les Illes Balears”, meva ho és només per a “algunes comarques”: “Forma que adopta el possessiu femení meua en algunes comarques de Catalunya i de les Illes Balears”.

L’AVL no ha fet mai pública una relació de criteris segons els quals admet o rebutja algun terme i sovint apel·la a la documentació de grans escriptors (criteri que ja hem vist que no té una aplicació coherent) i, sobretot, a l’acord entre “sensibilitats”. L’acord entre totes les “sensibilitats”, traduïda al pla catalanesc, sol voler dir, simplement, que en aquell moment la votació va anar així segons la constel·lació d’opinions dels acadèmics, sense que en tinguem cap altre fonament verificable.

3.Castellanismes: admissió en massa i sense criteri clar

L’admissió de castellanismes és un altre dels trets més característiscs del DNV, que no dubta a acceptar aquells en què l’equivalent genuí ha començat a introduir-se: antepassat, enterar-se, tamany, tipo, tonto, vago, xiste o xillar. Fins i tot un calc tan clar i recent com agulletes (‘cruiximent’, ‘adoloriment’). Tots aquests porten la marca “col·loquial”. Però ben sovint els castellanismes, fins i tot aquells que tenen equivalents propis en català, no presenten cap restricció com a ‘col·loquials’ i s’admeten sense cap marca: alcançar, arrastrar i arrastre, despedir, precís (‘necessari’) o vivenda. Vegem-ne una breu mostra addicional: acolxar, afiançar, afincar-se, algaravia (‘cridadissa confusa’), alimanya, amanéixer, apreci, assentar-se (‘seure’), bodega (‘celler’), bolo, boxeig, burlar (‘esquivar’, ‘eludir’), busca (‘cerca’), col·lisionar, contemplar (‘incloure’, ‘preveure’), derramar (‘vessar’), desaigüe, disfrutar, divisar (‘albirar’), entredit, exitós, explosionar, farol, flema, flemó, fugar-se, galleta, garrafal, habilidós, immediacions, incautar-se, llistat (‘llista’), melena (‘cabellera’), mimar (‘amanyagar’; ‘consentir’), modos, nòria (‘roda de fira’), nóvio, oblea, octaveta i octavilla, patada, patxorra, plàtica, quiniela, repent (“de repent” i “en un repent”), sarpa (‘urpa’), solera (‘tradició’), etc. Com es veu, no sols afecta el lèxic sinó també el significat i l’ús sintàctic: ser precís (‘ser necessari, caldre’), acabar amb (‘posar fi a’), fer-se amb (‘apoderar-se, emparar-se’).

L’admissió es fa sense cap criteri sòlid i amb un ball constant. D’una banda, la nòmina de castellanismes ha anat creixent i minvant sense que se’n puga traure l’entrellat. Així, atmòsfera, enfermer, manguera, toldo, sapo, xorra o xivar, que apareixien en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, ara s’han eliminat del DNV. Al contrari, tamany (‘grandària’), tipo o tonto, que no figuraven en el DOPV, ara s’incorporen al DNV. D’altra banda, les noves incorporacions castellanitzants ni tan sols es tracten amb una mínima coherència: s’inclou alcançar, però no alcanç ni alcançable; desembarc (per desembarcament), però no embarc; desaigüe, però no aigüe; amanèixer com a ‘aparéixer, fer-se visible’, però no com a ‘clarejar, rompre el dia’; disfrutar, però no disfrute; decimonònic ‘vuitcentista, antiquat’, que no sabem si deriva d’un ordinal decimonon (de ‘segle decimonon (?)’) que el DNV no recull...

4.Una obra acadèmica elaborada amb l’estiL menys acadèmic: particularisme i col·loquialisme

Com ja s’ha vist, la confusió dels límits entre allò que és normatiu i allò que és viu i col·loquial esdevé insistent i mal resolta en el DNV. Però a banda d’això, hi ha un fet que impacta en una obra que es presenta explícitament com a normativa i acadèmica. Les obres “acadèmiques”, pel fet de ser-ho, es presenten en un llenguatge culte i molt formal, fins i tot amb un punt d’elaboració literària i una aroma lleugerament arcaïtzant. En el DNV ocorre justament al contrari: recula cap a les posicions més col·loquials, no sols en la tria de les paraules que utilitza (o no utilitza), sinó en les opcions morfològiques i sintàctiques, on sol preferir o generalitzar les més informals i particularistes... segons la mateixa normativa de l’AVL!

És així que altres obres “normatives” de l’AVL, com ara, sobretot, la Gramàtica normativa valenciana, presenten prescripcions o recomanacions molt més generals, respectuoses i convergents amb un model de llengua superdialectal i culte que no el que utilitza el DNV. Vegem-ho.

Respecte als demostratius, la Gramàtica normativa valenciana (GNV) diu (p. 132): “Tant les formes simples [este, eixe...] com les reforçades [aquest, aqueix...] són pròpies del valencià, i resulten igualment vàlides.  En l’actualitat, les formes simples són generals en la llengua oral, i són majoritàries també en la ràdio, en la televisió [...]. Les formes reforçades s’usen de manera preferent en registres escrits d’àmbits com ara el literari o l’universitari”. Hom diria que una obra “acadèmica” s’adscriu més a l’àmbit literari o universitari” que no a l’oral o a la televisió. Però, mentre que en la GNV trobem usos dels demostratius reforçats (aquest, aqueix), en el DNV s’utilitza exclusivament este i eixe.

Igualment, la GNV afirma (p. 143): “El cardinal dos també admet variació de gènere en els registres formals: [...] dos llibres i dues llibretes”. Encara que hem de suposar que un diccionari normatiu correspon a un registre formal, no hi ha ni un sol ús de dues en el DNV. Això mateix es pot dir de l’increment verbal -eix de construeix o construïx. Segons la GNV (p. 253-254), “l’increment [...] pot adoptar la vocal i o la vocal e” i “En la llengua escrita les formes anteriors [en -ix] alternen amb les formes en -e [-eix] en les persones 2, 3 i 6 del present d’indicatiu, pel fet que són les formes generals en la llengua antiga i en la resta de parlars de l’àmbit lingüístic: 2 serveixes, 3 serveix, 6 serveixen”. El fet és que, malgrat pertànyer a la llengua escrita i declarar-se una obra que vol ser “útil [...] al variat conjunt d’usuaris que té el nostre idioma”, el DNV sols usa ­l’increment en -ix. En honor a la veritat, cal dir que la “Introducció”, on es constata una redacció elaborada, en llengua i en idees, que es troba a faltar sovint en la resta del diccionari, sí que veiem usats aquest, l’increment ­-eix o paraules com darrer, mot o conjuminar que en sols les tres pàgines introductòries presenten, en quantitat, un ús similar al que trobem en tot el diccionari sencer, amb milers de pàgines.

Ara bé, allà on la contradicció i el desgavell arriben al màxim és en l’ús de per i per a davant infinitiu (“Vinc per dir-te que ja ho he acabat”). Segons la Gramàtica normativa valenciana, la norma i la preferència és inequívoca (p. 204): “En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció: Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’) / Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens) / Hem arribat molt prompte per poder dir-te adéu. (‘perquè volem dir-te adéu’)”. [...] Amb tot, en els casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat”. Doncs en el DNV −que se suposa que pertany a la “llengua literària”− la norma sovint és l’excepció: en casos evidents d’intenció del subjecte agentiu s’hi utilitza per a i no per: confabular “Posar-se d’acord, dos o més persones, per a mamprendre algun pla [...]”, en contradicció amb l’exemple de acordar accepció 3: “S’acordaren per anar d’excursió”. Quina és la diferència? I, d’aquests casos, n’hi ha a cabassades i, per a inri, molts s’han fet copiant definicions que duien el correcte i preferible per segons la gramàtica de l’AVL: p. ex. tractar (Gran diccionari de la llengua catalana “Parlar amb algú per acordar o arranjar quelcom, per arribar a un resultat, a una decisió conjunta”; DNV: “Parlar amb algú per a acordar o arreglar (alguna cosa), per a arribar a un resultat o a una decisió conjunta”. En canvi, el DNV recorre a per en una altra definició quasi idèntica: parlamentar “Dialogar o entrar en tractes per arribar a un acord o per solucionar un assumpte”. Els acadèmics ens poden explicar el matís diferencial, ignot per a la resta de mortals?

Hem fet una comparació dins el mateix DNV de com tracta una mateixa expressió en les definicions, “(cosa) que es fa per/per a + infinitiu”, que hauria de ser unànime: o sempre per o sempre per a. Resultat: amb per: afany (“Esforç gran i penós que es fa per obtindre alguna cosa”, ull (locució bufa-li un ull, que té una ascla), xim-xim; amb per tal de (assimilable, doncs, a per): “Interrogació que es fa per tal que algú diga allò que sap sobre alguna cosa o sobre algú”; amb per a (àpat “Menjada [...] que es fa per a celebrar una festa [...]”, assaig, bateig, qüestió.

5. Terminologia: desfer l’obra feta amb resultats tragicòmics

Es podria creure que, en la línia “col·loquialista” i del “tot hi cap” de l’AVL, la seua aportació particularista i el seu distanciament del corpus lèxic consolidat es restringeix a la llengua general i no afecta la terminologia especialitzada. Això seria ben lògic i esperable, perquè de fet, la terminologia és un camp en què la univocitat entre forma i significat és una exigència i en què cal respectar al màxim els termes consolidats i el seu significat precís.

Però això no és així ni de bon tros. Un exemple ben sonor: el DNV admet orgue com a sinònim absolut d’òrgan i, per tant, podem parlar del fetge o del cor com a ‘orgues’, igual com podem referir-nos, sense cap restricció, als ‘orgues reproductius’ o als ‘orgues de govern’ de la Generalitat o de la Unió Europea.

Un altre: els responsables del DNV han decidit que la forma valenciana mamprendre ha de substituir a tort i a dret la immensa majoria dels usos de emprendre, de manera que, segons el DNV, fins i tot la definició de empresa no es fa a partir de ‘emprendre’, com seria esperable, sinó sobre ‘mamprendre’: “Acció de mamprendre, allò que es mamprén”. Semblantment, emprendre, amb tots els seus significats i matisos, queda definit i cobert pel preferent mamprendre, i així no sols es pot sinó que hauria de ser preferent dir “mamprendre un viatge, una aventura, la marxa”. I des d’ací arribem a la figura de moda de l’emprenedor i a l’activitat de l’emprenedoria, que no sabem si s’han d’anomenar preferentment amb uns esperables mamprenedor i mamprenedoria, ja que el DNV només dóna la definició de emprenedor -a remetent a mamprenedor -a. És cert que d’aquest diu solament “Que té decisió i iniciativa per a mamprendre i dur a terme accions difícils o arriscades”, sense cap referència al món de l’empresa.

Respecte a número i nombre, la regulació i l’aplicació del DNV és un desgavell amb excepcions i contradiccions tan innombrables que el número que munten és memorable. Com se sap, nombre designa el concepte matemàtic i número, la xifra −un nombre natural− amb la qual designem un element d’una sèrie ordenada (el número d’una casa, de telèfon, de loteria, d’una publicació periòdica, etc.). Però contra aquest criteri ben consolidat, ara número pot usar-se, segons el DNV, en matemàtiques com a equivalent de nombre i sense cap limitació: qualsevol pot escriure ara sobre els ‘números enters’, ‘números racionals’, ‘números imaginaris’, etc., amb la benedicció normativa del DNV.

En canvi i ben curiosament, segons el DNV, en la llengua general només es pot usar nombre (i no número) quan es refereix a una “quantitat comptable indeterminada”, com ara (dit amb exemples del DNV): “Un gran nombre d’assistents. Un nombre reduït de vots favorables”. El resultat és més incomprensible per al profà que els nombres imaginaris: d’acord amb el DNV ara és possible, en un text matemàtic especialitzat, escriure ‘números naturals’ o els ‘números irracionals’, però en la llengua general, només és correcte utilitzar nombre per a un “gran nombre d’assistents”... En una inversió prodigiosa, els ‘números naturals’ matemàtics equivalen als ‘nombres’ de la llengua general.

Això quant a la teoria. L’aplicació pràctica a les definicions presenta també una distribució a la carta, sense cap criteri comprensible. Així, ternari és, com a terme matemàtic, “que té com a base el número 3”, mentre que quinari, també marcat com a terme matemàtic, significa “que té per base el nombre 5”. De fet, el DNV ja va alternant −no se sap si per error o amb consciència− l’ús de número en comptes de nombre en les definicions matemàtiques on clarament caldria usar nombre. Així, utilitza número en les veus aliquanta, alíquota, googol o googolplex, mentre que usa nombre en dècuple, cèntuple, cub, etc., amb el resultat que cèntuple és “(un nombre o una quantitat) equivalent a cent vegades un altre”, mentre que googol significa “número gegant igual a 10 elevat a 100”.

I la teoria del caos es completa amb nombre en lingüística, la categoria gramatical que en la nostra llengua indica singular o plural i que en altres llengües pot indicar també dual (conjunt de dos elements) o trial (tres elements). Al contrari que en matemàtiques i, en coherència amb la normativa consolidada, ací només es pot parlar del nombre segons el DNV. Ara bé, aquest mateix DNV es contradiu quan defineix trial com a ‘número gramatical’: “LING. Que indica (un número gramatical) tres persones o coses, en oposició a singular, dual i plural”. I com a definició de dual només diu “Nombre dual”, que no ve definit enlloc. I precisament de dual no se’n diu ni una paraula en l’accepció de nombre referida a la gramàtica, on sols es parla de singular o plural (“Categoria gramatical que, en algunes llengües, marca, per mitjà de determinats trets formals, els substantius, els determinants, els pronoms, els adjectius o els verbs com a singulars o plurals”).

Com en tants aspectes, l’AVL arriba a contradir les seues pròpies obres i criteris. Així, mentre que el seu Vocabulari jurídic només dóna crida i cerca per a l’ordre donada per l’autoritat judicial a la governativa per a perseguir i arrestar un delinqüent (equivalent al castellà busca y captura), el DNV presenta crida i cerca com a terme ‘antic’ i prescriu l’ús de busca i captura, que ni tan sols figura en el seu Vocabulari jurídic. Inversament, però ara en la bona direcció, el Vocabulari jurídic només recull iusnaturalisme, que queda corregit ara en jusnaturalisme en el DNV.

Semblantment, el Vocabulari jurídic no recull barco i presenta només vaixell, però barco figura sense cap restricció en el DNV. La cerca és definida com a ‘examen dels elements d’un conjunt de dades a fi de trobar les que tenen una forma determinada’, que no sabem si coincideix o no amb el concepte de busca pel fet que aquest darrer es defineix igual, però amb l’afegitó específic que és ‘generalment seqüencial’. Ara bé, en qualsevol cas, el dispositiu que fa les cerques, encara que no siguen ‘seqüencials’, cal anomenar-lo preferentment buscador i no cercador.

I, per a acabar, un parell de perles terminològiques. Malgrat que els nostres escolars ja deuen conèixer més papallona que no el tradicional (i més polisèmic) palometa, el DNV dóna aquest darrer com a preferent. Fins ací, cap problema. Ara, el particularisme encès porta a aplicar el terme palometa també a l’estil de natació en què es fa amb els braços un moviment circular cap avant (“cap a davant” diu exactament la definició, calcant del castellà, segurament de la definició de la Real Academia Española: “Estilo de natación en que los brazos ejecutan simultáneamente una especie de rotación hacia delante, mientras las piernas se mueven juntas arriba y abajo”).

Encara que, amb bon criteri, el DNV limita corfa per a la “capa externa dura d’alguns aliments” i “algunes fruites” i remet a closca per a termes de zoologia, podem llegir que corticífer vol dir “Que presenta (un insecte) el cos protegit per una corfa resistent” i, amb més gràcia encara, que l’al·locòrtex és definit com la “part de la corfa cerebral situada en l’hipocamp i en l’àrea olfactòria”!

6.l’adamisme lingüístic valencià: una normativització permanentment reinventada

Es podria pensar que, pel cantó positiu, almenys la publicació en paper del DNV consolida un model de llengua i que d’ací ja no recularà més. I també que, malgrat tots els particularismes i col·loquialismes, el gruix de l’obra fixa un patró estable i admissible. Però ni això és ben bé així. Ja hem vist que ni en la terminologia ni en la mateixa normativa gramatical utilitzada ni en els castellanismes admesos ni, en general, en cap criteri determinant no es veu ni un mínim  de coherència i d’estabilitat. Tot està sotmès a modificació i contradicció permanent, que és la via més directa per a impossibilitar que es consolide un model de referència lingüística.

Perquè es veja que això no són exageracions i que parteixen del mecanisme mateix de l’AVL només caldrà posar dos exemples acadèmics. En la presentació de les novetats i les virtuts del DNV, el coordinador de l’obra, Jordi Colomina, feia públic un text en què utilitzava les variants més particularistes, les considerades no preferents per la mateixa AVL: mentres en compte de mentre, sexiste en compte de sexista, vore en compte de veure, a sovint en compte de sovint, térmens en compte de termes, vejam en compte de vegem, a banda de definix i no defineix, este i no aquest, etc. (“El DNV: una contribució al benestar lingüístic dels valencians”).

Fa uns pocs mesos, unes hores després d’haver sabut que havia estat elegit membre de l’AVL, Abelard Saragossà, escrivia: “Si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes [...]” (“Abelard Saragossà a les bases del valencianisme davant del nomenament com a acadèmic”). És a dir, que no solament la normativa sinó també l’ortografia mateixa de paraules bàsiques plenament consolidades, com jo o què, està sotmesa a la provisionalitat i la reinvenció d’acord amb “estudis d’investigació publicats en revistes” −per què només “en revistes”? Saragossà mateix utilitzava en el seu escrit “Universitat de Valéncia” (amb accent tancat) en contra de la forma oficial de la Universitat, de la ciutat i de la normativa de l’AVL (Diccionari i Gramàtica). De fet, quan el govern municipal de València va declarar fa poc que volia oficialitzar València per al nom de la ciutat, en substitució del castellà Valencia, alguns de dins i fora de l’AVL tornaren a posar aquesta mesura en perill ressuscitant un debat ja superat sobre si calia escriure València o Valéncia. Tot això, en nom de la contribució a la pau lingüística, la “convivència entre sensibilitats” i l’autoestima i el benestar del poble valencià, objectius grandiloqüents que alguns creuen que aconseguiran de manera miraculosa amb aquesta recreació i renominació adàmiques de la normativa i de la “llengua valenciana” que els han estat confiades. Mireu com concloïa el coordinador del DNV el text adés citat de presentació del DNV: “Contribuirà, en definitiva, al nostre benestar lingüístic i millorarà la convivència entre les diverses sensibilitats presents en la nostra societat. I tot això, esperem-ho, farà augmentar l’ús social de la nostra estimada llengua valenciana”.

Aspectes positius de l'obra de l'AVL

Malgrat tot allò que hem exposat, el DNV també presenta aspectes positius que cal valorar. Respecte a llengua general −és a dir, si n’excloem la terminologia especialitzada−, sol aplegar més vocabulari que els dos principals dicccionaris de referència per a la majoria dels usuaris (el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana). En part, perquè el DNV acull la majoria del cos del diccionari de l’IEC i l’amplia amb lèxic valencià, però també, en molts casos, perquè sol completar més les sèries lèxiques: per exemple, tant el DIEC com el Gran diccionari donen entrada a qüestionable, qüestionador, qüestionar i qüestionari, però no a qüestionament, que sí que té entrada en el DNV. I, de vegades, en aquesta línia d’arreplegar més que no cap altre diccionari, sembla que el DNV es complau a donar entrada a tota forma possible: per exemple, els adverbis de manera en −ment, que són fàcilment predictibles i generables a partir d’un adjectiu o participi femení. Així, el DNV recull formes com abdicativament o aburgesadament, que no porten els altres dos diccionaris.

El DNV dóna la pronúncia de cada paraula. De vegades, amb més d’una forma considerada admissible. I a diferència d’altres diccionaris de pronúncia, no sols facilita la forma de l’infinitiu dels verbs (p. ex. abonar, delmar), cosa que no ens aclareix com és el timbre (obert o tancat) de la o o la e de l’arrel en les formes de la flexió verbal en què aquesta o i e porten accent d’intensitat: ell ab[ó]na o ab[ò]na?; ell d[é]lma o d[è]lma? En aquests casos, el DNV també indica el timbre: “ell abona” i “ell delma”, amb o i e obertes, respectivament.

Però potser l’aportació més destacada en quantitat i qualitat del DNV és l’abundant fraseologia que acull. A banda d’un buidatge exhaustiu del Diccionari català-valencià-balear, ha fet una contribució pròpia o de recull molt valuosa. De fet, la voluntat d’arreplega és tan manifesta que el DNV arriba a donar entrada a centenars d’expressions que, més que no la fraseologia estricta que els diccionaris recullen, són realment refranys, màximes i dites: allò que s’anomena paremiologia. Un exemple, prenent com a base el mot fava, les expressions no poder dir (ni) fava, traure faves de l’olla o no pintar fava són pròpiament fraseologia, com es veu pel fet que poden enunciar-se en infinitiu i permeten flexió en diferents temps i persones (“No vaig poder dir ni fava”, “Sempre espera que li traguem les faves de l’olla”, “Allà no pintaven fava”), mentre que Déu dóna faves a qui no té queixals és clarament una dita: constitueix un enunciat, no un “esquema fraseològic”, no admet cap altra formulació i conté una càrrega ideològica. En principi, un diccionari –i més encara normatiu– no hauria d’incloure proverbis ni dites, però també és cert que no fan nosa i poden ser útils als usuaris. I ja sabeu què diuen els proverbis: “tota pedra fa paret” (que el DNV acull) i “a casa, encara que siguen pedres” (que el DNV deixa fora).

Si vols gaudir de reportatges com aquest abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.